El repte d'educar: el llenguatge del dèficit

Un element que té una importància cabdal dins de les famílies és el de la comunicació. La seva observació detallada ens permetrà acostar-nos a la comprensió de les maneres que cadascú té per relacionar-se dins d'ella, que solen tornar estables amb el pas del temps. Com cal suposar, això cobra especial rellevància quan parlam de la forma que els pares tenen de comunicar-se amb els fills.

Així, el que es sol observar és que, amb el temps, aquestes formes de relacionar-se solen tornar reiteratives i repetitives, arribant a constituir el que s'anomenen patrons de relació. I, si juntam aquests patrons que observam entre els membres, podem començar a parlar d'un model de comunicació familiar determinat.

Entenem, doncs, com a model de comunicació familiar la forma general, i més o manco estable, que els membres de la familia empren per relacionar-se entre ells. La comunicació intrafamiliar pot adoptar vàries formes, així que de models de comunicació en trobarem varis. Del que m'interessa parlar en aquesta ressenya és el model de comunicació basat en el dèficit i les seves repercussions, atès que no resulta estrany trobar-los a les consultes.

Dit d'una forma ràpida: quan ens dirigim a algú podem fer-ho basant-nos en les coses bones que decidim veure d'aquella persona, o basant-nos en el què creim que li falta o en els atributs negatius que projectam en ell o ella. Això segon, com és esperable, sol provocar amb el temps un cert deteriorament de la relació. Aquest deteriorament segurament ajuda a que la comunicació segueixi basant-se en allò negatiu, el que incrementa el conflicte, i així successivament. Per tant, és raonable pensar que es tracta d'un model comunicatiu del que cal fugir-ne.

Però què és exactament això del "llenguatge del dèficit"? Harold Goolishian, psicòleg, ho descriu molt bé fent servir la metàfora del forat negre. Diu Goolishian: "el llenguatge del dèficit crea un món de descripcions que només comprèn el que està malament, el que falla, el que està absent o el que és insuficient (...), comparable a un forat negre del que és molt difícil escapar. Al fer servir la metàfora de forat negre, tracto de capturar l'essència d'un sistema de significats les forces dels quals són tan poderoses que és impossible fugir d'ell cap a altres realitats".

Així, amb els nostres fills, tenim elecció: podem comunicar-nos amb ells basant-nos en allò que fan bé o basant-nos en el que fallen o els hi falta. Amb el temps, els resultats d'un estil o un altre seran radicalment diferents: hi ha nombrosos teòrics de la teràpia centrada en les solucions que afirmen que, donant atenció a allò bo que ocorre dins la familia, el que cal esperar és que creixi i de cada vegada ocupi més lloc, desplaçant allò menys desitjable.

En aquest sentit, no s'ha de menysprear en absolut el poder del llenguatge i la forma en què aquest és emprat, ja que té un impacte enorme en la confiança dels fills: alguns psicòlegs estudiosos de la motivació han descobert que un dels factors més importants a l'hora de motivar a les persones és la creença de què realment fan bé allò que se'ls hi ha assignat, amb independència de l'execució real. Hi ha un experiment duit a terme per Jones (1977) que reflecteix bé aquest fenòmen. Aquest investigador va estudiar a dos grups d'adults a qui se'ls hi va encomanar la tasca de resoldre les mateixes deu endevinalles. Quan els subjectes presentaren les seves tasques per ser qualificades, a un grup se'ls hi digué que les havien resolt bé, i a l'altre grup, que l'havia resolt d'una manera "insuficient". Aquells que foren qualificats positivament en la primera ronda, resolgueren molt millor la segona que els membres de l'altre grup. A l'àmbit de l'escola també s'han realitzat estudis similars. En un d'aquests estudis, es demostrà que quan els mestres estaven segurs de què els seus alumnes respondrien bé a un test d'intel·ligència, aquests superaven en 25 punts a altres estudiants amb diferents mestres. De nou, queda clar l'enorme efecte que tenen les expectatives i la manera en què són transmeses. Així, cal no abundar en el llenguatge del dèficit i emprar, com més vegades millor, el llenguatge basat en les fortaleses.

Cal revisar, així, com influeixen les idees preconcebudes que tenim sobre altres persones a l'hora de dirigir-nos a elles, i més si aquestes persones són els nostres fills: tot i que de vegades no ho sembli, els fills donen una importància enorme a allò que els pares diuen sobre ells.

Així doncs, convido al lector, pare o mare, a trobar aquelles fortaleses dels seus fills i filles que poden ser emprats per comunicar-nos amb ells d'una manera constant. Convido, de passada, a avaluar els resultats un temps després d'haver fet servir aquesta profitosa manera de comunicar-se.

T.S.

Com són els ciutadans de la teva ciutat?

​A les persones se'ns pot entendre com un complex organisme que constantment està interactuant amb el seu medi i que, com qualsevol altre organisme, necessita un equilibri intern per sobreviure. Aquest, explicat d'una forma molt breu, és el concepte d'homeostasi, que vol dir que tot organisme viu tendeix a l'estabilitat.

​Així, les persones no en som una excepció. Necessitam estabilitat física i mental, perquè del contrari els problemes invairien les nostres vides. ​Un dels elements de què disposam per mantenir aquest equilibri a les nostres vides, és la forma en què pensam. Dit d'una forma ràpida: necessitam entendre tot el que ens passa, trobar significats que encaixin amb les nostres particulars formes d'entendre el món i les persones perquè, del contrari, el nostre sistema intern es desestabilitza i, de perllongar-se molt en el temps, aquesta falta d'estabilitat pot esdevenir psicològicament lesiva. A aquestes singulars maneres d'entendre tot el que ens passa, les podem definir com creences.

​Tot i que n'hi ha diferents tipus, del que m'interessa parlar és de l'enorme influència que tenen les nostres creences per funcionar a les nostres vides, i de quina manera ens poden portar a formes especialment intenses de patiment que, de fer servir-ne unes altres, no tendrien lloc. De quina manera es creen aquestes formes de construir la realitat? Vegem-ho tot seguit.

Un fenòmen basat en la creença que observo sovint és la necessitat que les persones tenim d'acostar la realitat al que desitjam, és a dir, esforçar-nos en creure una determinada cosa. Tal vegada amb més freqüència de la que seria desitjable, solem representar mentalment el món que ens envolta de la forma més propera als nostres desitjos, necessitats i idees. Valgui com exemple el relat d'un destacat psicòleg del segle XX, Gordon Allport, al 1964. Conta Allport que, després d'acabar la Primera Guerra Mundial, a un hospital austríac per veterans, un pacient mostrava un dolor físic generalitzat i perdia pes d'una manera inexplicable. Els metges no aconseguien emetre un diagnòstic, motiu pel qual varen demanar l'opinió d'un patòleg important, anunciant al pacient que aquest metge seria capaç de diagnosticar el seu mal i de definir la teràpia apropiada. Quan el famós doctor va arribar al llit del malalt, observà atentament aquell home sense tocar-lo en absolut i, finalment, va dir: "moribundus". I el gran patòleg, acompanyat pel sèquit dels seus assistents, se n'anà. Inexplicablement, a partir d'aquell moment el pacient començà a millorar, recuperà el pes i, passades unes setmanes, es curà i fou donat d'alta. Passat un temps, visità al gran patòleg a casa seva per fer-li entrega d'un obsequi i donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida... La sort de no saber llatí!

​Aquest relat obliga a fer-se una pregunta: què és el que curà aquest home?​ De quina manera les creences (fonamentades o no) sobre altres persones tenen influència sobre nosaltres?

​Sol ocórrer també que hi ha ocasions en que els fets que observam no encaixen amb el nostre sistema de creences, és a dir, amb la nostra forma de pensar. Aquí solen observar-se dues grans tendències: ​hi ha els que es qüestionen el perquè d'allò que no encaixa, el que implica desestabilitzar el sistema. Si d'aquest procés de qüestionament s'arriba a una nova creença diferent a la inicial, es pot afirmar que s'ha donat un nou aprenentatge. Pel contrari, l'altra tendència que s'observa sovint és tractar d'acomodar els fets a les creences, de forma que romanguin inalterables, i per tant, evitant desestabilitzar el sistema psicològic. Com el lector haurà intuït, això implica enganar-se a si mateix: quantes persones hi ha de les que es pot afirmar que hi ha alguna cosa que no volen veure o entendre?

​Una prova d'aquesta tendència que les persones tenim per enganar-nos a nosaltres mateixos la demostrà Alex Bavelais a l'Universitat d'Stanford. Aquest investigador col·locava a una persona davant una sèrie de parelles de números sense cap relació entre ells, però els hi demanava si veia alguna relació. Moltes persones creien descobrir relació entre els números després de repetides presentacions, però la realitat era que no n'hi havia​. Inclús a algunes, quan després se les informava de la inexistència de la relació, seguien afirmant que elles n'hi havien vist.

​Queda clar, doncs, que veim el que volem veure. Seleccionam aquells aspectes de la realitat que més encaixen amb les creences que tenim arrelades dins nosaltres per no entrar constantment en crisi i desestabilitzar-nos, tot i que de vegades sigui aconsellable el contrari. D'això n'és profundament il·lustrador aquest con​te:

"Hi ha una història antiga que conta que hi havia un savi que acollia a la porta de la ciutat a tot viatger que entrava. Un dia arribà un home, que li demanà: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? I el savi li preguntà: tu com creus que són? L'home li respongué: esper que no siguin com les de la ciutat de la que venc, que eren egoïstes i dolents. El savi li respon dient: també aquí trobaràs ciutadans egoïstes i dolents. Al dia següent, arribà un home que li demanà al savi: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? El savi respongué demanant: com creus que són? Imagino que són persones bones i hospitalàries, digué l'home. El savi respongué: també aquí són bones persones i hospitalàries."

Com són els ciutadans de la teva ciutat? 

T.S.