martes, 7 de noviembre de 2017

Com es formen els problemes entre els pares i els adolescents?

L’etapa de l’adolescència representa un moment de crisi per moltes famílies. De sobte, aquelles regles de funcionament en la relació pares – fill/a que fins ara havien resultat útils i pràctiques, deixen de ser-ho. No és infreqüent observar com molts de pares i mares queden empresonats dins d’aquesta etapa evolutiva de la famíla, en el que s’ha vengut anomenant la crisi de l’adolescència.

Així, ocorre sovint que els pares i mares tenen dificultats per fer front als nous reptes que la filla o el fill els hi presenta. Cal, doncs, replantejar-se la forma de relació amb l’adolescent, tractant d’entendre que comportaments nous o diferents no són, necessàriament, sinònim de problema.

Normalment, els problemes entre pares i fills adolescents segueixen el mateix guió i s’estructuren com segueix:

1) El dubte: un comportament real o presumpte del fill (mentir, fumar, tancar-se a la seva habitació, etc) adquireix una dimensió i una importància insòlites, es parla sovint d'això amb o sense la seva presència. Això acostuma a disparar en els pares una sensació d'alarma, o un dubte respecte a la seva normalitat quant a salut psicològica, o bé, si està en contrast amb idees polítiques, religioses o morals que han estat transmeses, es percep com a perillós, pecaminós o indigne.

2) Reaccions en cadena: s'inicien les recerques sobre el presumpte problema, els interrogatoris, els consells, les proteccions, sovint la consulta amb especialistes. Tots els esforços dels pares tendeixen a combatre o a compensar les febleses del fill (el que per desgràcia confirma al fill la seva feblesa en lloc d'alleujar-la), a corregir o eliminar els comportaments il·lícits, si s'han iniciat, a través de sermons: aquests, usualment, provoquen la fugida, les barricades, els silencis, les bregues, les acusacions recíproques.

3) Cercle viciós: els pares insisteixen en les temptatives que fracassen, recorren a missatges, accions que han funcionat en el passat i estan presents en els seus sistemes educatius. L'adolescent, que encara no posseeix un repertori de respostes originals, es defensa d'aquestes pressions, però d'aquesta forma alimenta pressions posteriors. L'adolescent pot, en aquest punt, intentar tancar-se en si mateix o buscar en l'exterior moviments alternatius, configurant així un escenari de lluita entre dins i fora de la seva casa, entre el vell i el nou. O bé poden emergir formes de psicopatologia. D'aquesta forma, simples dificultats poden estructurar-se com a problemes. En aquesta fase de cerca, més o menys llarga, la posada en acció d'algunes actituds i comportaments pot semblar eficaç i obtenir l'efecte desitjat, tant pel que fa als pares com al fill. Per tant, sembla una solució i, com a tal, s'aplica com a panacea en cada situació problemàtica. Aquesta adopció indiscriminada fa que la solució es converteixi en alguna cosa que agreuja el problema en comptes de resoldre-ho.

4) El problema es converteix en realitat: els problemes es compliquen, les solucions requereixen ajustos més pesats i tortuosos. La repetició rígida dels missatges i l'estil de reacció es converteixen en un mecanisme automàtic i espontani amb la consegüent pèrdua de la consciència de com s'ha iniciat el procés i es crea una posterior rigidesa del model d'interacció patològica.

En aquest punt s'ha construït el model d'interacció familiar en el qual cadascun dels seus membres percep la realitat familiar segons perspectives rígides i disfuncionals. S'arriba a crear així una espècie de cercle viciós que alimenta el problema, estructurat sobre la base de les solucions intentades que no funcionen però que incrementen la persistència del conflicte.

És a dir, les millors intencions que produeixen els pitjors efectes.

viernes, 8 de septiembre de 2017

Quant de temps has viscut?

"A primera hora del matí, només hi havia lloc per l'esperança a Pamplona: el kazakh Dennis Urubko havia deixat el Camp 3 amb oxígen embotellat en la seva motxilla, un mitjà per mantenir Iñaki unes hores més amb vida. Per davall, en el Camp 2, un metge polonès esperava amb una càmera hiperbàrica i, inclús el rus Sergei Bolotov, afectat d'un edema pulmonar, s'havia negat a descendir fins el Camp Base i havia tornat sobre les seves passes fins arribar al camp 3. Tot per Iñaki".

Aquest és un bocinet de la crònica de les darreres hores d'Iñaki Ochoa de Olza, muntanyer vasc que morí a 7400 metres d'alçada a l'Annapurna, després de patir un edema cerebral durant l'ascens. Un dels alpinistes que tractà de socórrer a Iñaki (sense formar part de la seva expedició) fou Ueli Steck qui, després d'haver baixat al Camp Base, de forma sobrehumana i quasi incomprensible per les seves escasses possibilitats d'èxit, tornà a pujar per ajudar-lo. Ueli ha esdevingut, més tard, en un dels millors i avançats alpinistes de la Història, pel seu estil valent i innovador. Per desgràcia, recentment caigué prop de l'Everest i va perdre la vida.

Més enllà de l'enorme lliçó d'humanitat i solidaritat que l'equip d'alpinistes que intentà rescatar a Ochoa ens donà, convida a la reflexió el fet que, havent assolit la majoria d'ells unes quotes de protagonisme i fama considerables per mor dels seus mèrits i èpiques vàries, segueixin exposant clarament la seva vida en noves expedicions. Això duu a pensar que no és precisament el protagonisme i la fama el que cerquen, sinó una altra cosa: l'amor per, precisament, la vida.

Arriscar la seva vida a cada expedició sembla una cosa d'allò més sensata. Sensatesa de voler viure, d'haver entès de què va això. Algunes persones diuen que els alpinistes són poc menys que pertorbats que exposen innecessària i repetidament la seva vida, i que no els entenen. És curiós: a qui escriu, li semblen dels éssers més lúcids i racionals que he tengut oportunitat d'observar. Cap d'ells s'exposa gratuïtament, deixen poquíssim marge per a la improvisació i analitzen els seus ascensos i descensos quasi al milímetre, a més de què la majoria d'ells mostren una profunditat en les seves reflexions impròpies del que esperaríem d'algú desequilibrat. Senzillament són éssers curiosos i minoritaris que han decidit acceptar la mort i, en conseqüència, viure. Hi ha alguna cosa més sensata que aquesta? 

És cert, no obstant, que amb aquest intens anhel de viure experiències, hi va lligat un cert egoïsme, ja que no són poques les persones del seu voltant que pateixen quan tenen algun accident o moren. Però cal, en relació a això, demanar-se algunes coses: què fa que es sentin lliures i, segurament, plens? Per què la seva vida no és condicionada per relacions personals? Es pot aprendre alguna cosa d'ells?

Altre exemple actual d'això potser sigui Kilian Jornet. El català, atleta solitari que des de ben petit ha estat envoltat de muntanyes, podria haver-se convertit fàciment - si no ho és ja - en el millor corredor de muntanya de la Història, ja que gràcies a la seva condició física i mental, pot acumular tant de palmarès com es proposi. Idò bé, Kilian ha decidit no només córrer: s'alimenta de reptes i experiències, no de fer créixer el seu ego personal. Així, enlloc de fer repetides curses, s'ha iniciat en l'alpinisme intentant aprendre dels millors: un d'ells, el bo d'Ueli Steck. Ha decidit obrir-se a nous camins i, per tant, viure.

Només hi ha l'alpinisme com a forma de viure intensament? Per suposat que no, l'alpinisme només representa una excusa per estar connectat a allò que ens fa estar bé: el present. Hi ha tantes formes d'estar connectat al present com persones podem trobar: cadascú pot saber, si ho cerca, què és allò que el connecta al present i, per tant, a la vida. En aquest sentit, hi ha un conte de Jorge Bucay que ell titulà "El Buscador" que narra l'experiència d'un explorador que arribà a un poble on hi havia un cementiri curiós, ja que la majoria de les làpides no passaven els 10 anys. Consternat, l'explorador hagué de demanar a un habitant del poble per què la gent moria tan jove allà. Per la seva sorpresa, l'habitant contestà: "quan algú mor, és costum nostra obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha disfrutat de viure, on ho té apuntat. Aquest és, per nosaltres, l'únic i el vertader temps viscut".

jueves, 11 de mayo de 2017

De què parlam quan parlam d'egoïsme

"L'egoïsme vertaderament intel·ligent consisteix en procurar que els demés estiguin molt bé. Per a què, d'aquesta manera, un mateix estigui un poc millor".
Oscar Wilde

No resulta estrany trobar-se amb alguns casos de persones que són rotulades d'egoïstes amb amb relativa facilitat. De fet, m'atreviria a afirmar que la societat occidental tendeix a l'individualisme en perjudici dels moviments col·lectius, tot i que això no s'ha de confondre amb egoïsme. La paraula egoïsta representa una forma d'adjectivar a les persones que està negativament connotada, àmpliament estesa a la nostra societat i té cert impacte emocional per qui la rep de forma reiterada. Així que anem a desgranar-la una mica i a reflexionar sobre els matisos que l'envolt​en.​

​El primer a comentar és que hem estat educats per sentir-nos culpables cada vegada que portam a terme alguna actuació que resulti avantatjosa per nosaltres mateixos, suposant que aquesta avantatge per nosaltres suposarà un perjudici pels altres, el que no sempre es dóna. Així, en perseguir egoïstament un objectiu que ens hem proposat, sembla que hom ha de sentir-se mala persona ja que, d'acord a les arrels de la cultura moralista occidental, les bones persones són aquelles que són altruïstes.

Però... què és l'altruïsme? Existeix com a concepte diferenciat de l'egoïsme? 


L'altruïsme es defineix com la tendència a procurar el bé de les persones de manera desinteressada, inclús a costa de l'interès propi. Està acceptat que és l'actitud millor i més constructiva des d'un punt de vista social i moral. Emperò: espera alguna cosa, l'altruïsta? 

Estan fora de dubte els beneficis socials que la conducta altruïsta comporta, però si l'analitzem des d'un punt de vista lògic, no sembla més que una forma d'egoïsme, ja que l'altruïsta disfruta donant als altres, però d'aquesta manera també disfruta ell/a. Ben pensat, i d'acord al que defensà fa uns segles el cèlebre creador del panòptic, Jeremy Bentham, el podríem classificar com una forma d'egoïsme saludable. Bentham fou uns dels primers pensadors que sostenia enèrgicament que l'altruïsme no existeix.

Així, pareix necessària la distinció entre el que qualificaríem com a egoïsme sa i egoïsme insà. Segons alguns autors, el comportament socialment més intel·ligent és el que correspon a la primera de les categories, al d'egoïsta saludable, que és aquell que estima que per obtenir els màxims beneficis dels altres, primer dóna per després rebre. A aquest tipus de persones no els hi suposa un gran sacrifici el fet de donar i, si a canvi reben, per elles és benvingut. Aquesta pot parèixer una posició freda i calculada, però res més enfora de la realitat: seria absurd afirmar que no esperam res dels altres, ja que absolutament tots nosaltres tenim depositades expectatives sobre les persones que conformen el nostre ecosistema social. Per tant, donar per rebre no és necessàriament reprobable, més bé seria una forma constructiva d'entrar en interacció amb els altres, ja que ells també podrien fer el mateix i la relació social adoptaria la forma de reciprocitat contínua.

L'altra de les categories és la de l'egoïsme insà. Com cal intuir, és aquell que espera obtenir coses, emperò sense haver fet gaire cap als altres per obtenir-les. Naturalment, les persones que posen en pràctica aquest guió de comportament acaben per comprovar que és necessari donar per rebre, no sense abans decebre's, sovint de forma injusta, dels altres.

miércoles, 22 de febrero de 2017

Què fa internet amb les nostres ments?

"Durante los últimos años he tenido la sensación incómoda de que alguien, o algo, ha estado trasteando en mi cerebro, rediseñando mi circuito neuronal, reprogramando la memoria (...). No pienso de la forma que solía pensar. Lo siento con mayor fuerza cuando leo. Solía ser muy fácil que me sumergiera en un libro o un artículo largo. Mi mente quedaba atrapada en los recursos de la narrativa o los giros del argumento, y pasaba horas surcando vastas extensiones de prosa. 

Esto ocurre pocas veces hoy. Ahora mi concentración empieza a disiparse después de una página o dos. Pierdo el sosiego y el hilo, empiezo a pensar qué otra cosa hacer. Me siento como si estuviese siempre arrastrando mi cerebro descentrado de vuelta al texto. La lectura profunda que solía venir naturalmente se ha convertido en un esfuerzo."

Aquest és un fragment extret del recomanable llibre Superficiales, escrit per Nicholas Carr al 2010. Valgui dir que Carr és professor de literatura i, tal com confessa a llibre, després de molts anys de consumir contingut a Internet, es mostra incapaç de llegir dues pàgines seguides d'un article sense distreure's: entre d'altres, aquesta és la conseqüència més visible de l'ús continuat de la xarxa.

Internet no només ens aporta material per pensar, també moldeja els processos de pensament. Dit d'una altra manera: ens hem tornat uns consumidors compulsius de contingut de la xarxa i, enlloc de manejar els continguts que llegim amb el nostre pensament, és la pròpia xarxa la que està canviant la forma que tenim de pensar. Algú ha advertit que li costa més mantenir l'atenció en un text?

Pareix clar que l'ús continuat d'Internet ens aboca al que molts ja han denominat la multitasca: botem sense aturar d'un programa a un altre, d'una pàgina d'internet a una altra, mentre parlam per Skype, contestam a un correu electrònic i posam un link a Facebook. És de suposar que aquesta particular i quotidiana forma de funcionar ens allunya de la necessària quietud mental.


Alguns autors ja parlen d'un món distret. La web i la forma en que ens hi movem està, clarament, minvant la nostra capacitat de pensar de manera autònoma. Estam acostumant al nostre cervell a cercar informació ràpida, usar-la ràpid i oblidar-la a la mateixa velocitat: pareix evident que d'ençà que existeix internet, les persones perdem, poc a poc, les capacitats de concentració i contemplació.

Aquesta dispersió mental, però, no només es manifesta a nivell del pensament, sinó que troba la seva extensió a nivell comportamental. En general, l'efecte de la dispersió es manifesta en forma de postergació, és a dir, de falta d'iniciativa envers les coses. Això ocorre perquè ens resulta més fàcil processar elements concrets i de fàcil accés abans que situacions que tenen a veure amb el futur i que impliquen capacitat d'abstracció: acostumam al nostre cervell a la informació ràpida i immediata, no a dedicar llargues estones en pensar sobre aquell assumpte que ens desperta curiositat, és a dir, a esforçar-lo.

Tot això sense comptar els canvis neurològics que se'n deriven: ja hi ha algunes investigacions que apunten que es dóna una alteració en les zones del cervell implicades en les emocions, l'atenció i la presa de decisions. Volguem o no, ens hem tornat addictes a la xarxa. Prova d'això és que diàriament necessitam la nostra dosi de connexió a Facebook, Instagram o qualsevol altra web.

Com seria la nostra vida si retornéssim als vells hàbits, renunciant als mitjans digitals?