tag:blogger.com,1999:blog-33546621094928744222024-02-08T04:20:04.743+01:00Racó PsicològicSóc en Tolo i em dedico a ajudar a resoldre problemes infantojuvenils, adults i familiars. Aquest és el meu Blog, pensat per a reflexionar sobre teories, investigacions i informacions en general sobre la Psicologia. Em trobaràs cridant al 638977605.
Gràcies per llegir-me!tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.comBlogger38125tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-2040437827058876162022-11-19T11:19:00.026+01:002022-12-09T06:51:57.361+01:00I de sobte... pares<p>Resulta una experiència única el fet de dur una criatura al món.
Des del moment de la concepció – on es sap que hom serà pare o
mare – passant per les diferents fites de l’embaràs: les
ecografies, el sexe del nadó, la tria del nom, etc. No hi ha dubte
de què venen envoltades d’una il·lusió especial. I ja no parlem
del naixement, una vivència inigualable.</p>
<p align="justify" class="western" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.28cm;">
Aquest procés, que és cert que sol viure’s – tot i els
símptomes de vegades desagradables de la gestació – amb il·lusió,
també va emparellat, de manera ineludible, d’un caramull
d’expectatives (generalment positives) de com seran les coses una
vegada el fill neixi. Això és normal i va lligat a la condició
humana, però també ve determinat per aquesta tendència que
predomina avui dia d’exhibir-ho tot a les xarxes socials,
especialment allò que projecta una aparent felicitat. A aquestes
alçades pareix clar que aquesta <a href="https://racopsicologic.blogspot.com/2016/07/la-felicitat-digital.html" target="_blank"><span style="color: #3d85c6;">cultura digital de pseudofelicitat</span></a>
impregna l’imaginari col·lectiu d’una manera bastant tòxica, en
el sentit de què pareix que allò a aconseguir per ser feliç és
justament allò que hom va consumint a les xarxes i internet en
general, quan la vida quotidiana dista bastant del que ens mostren.
Hem d’aprendre a ser benèvols amb nosaltres mateixos i entendre
que els referents (propers o llunyans) que agafam, ens mostren el que
volen i que sortirem perdent si ens comparam amb això que projecten.</p>
<p align="justify" class="western" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.28cm;">
La paternitat i maternitat, s’ha de dir amb claredat, són dures.
No són pocs els reptes als que s’ha d’enfrontar una mare, un
pare i la parella que conformen. La mare, d’entrada, veu modificat
el seu aspecte d’una manera dramàtica. Cert que amb el temps es
recupera, però no es pot obviar l’impacte psicològic que té per
una persona el fet de veure’s certament deteriorada, sense poder
fer gaire durant un temps per mor d’haver d’estar disponible pel
seu infant. No parlem dels desajustaments hormonals postpart i de
l’inici de la lactància, que contribueixen a desestabilitzar
emocionalment més encara. Al pare, per la seva banda, li toca
empatitzar amb aquesta situació, tractant d’entendre-la com a
espectador que no ha passat – en el sentit fisiològic de la
qüestió – per res del que ha passat la mare i acompanyant-la amb
tota la serenor de la que en sigui capaç, quan tal vegada no dormen
el que necessiten i el bebè no fa més que plorar. Quan aquest
estressant escenari va acompanyat d’un context social de certa
incomprensió, idò resulta difícil de manejar: encara estan per
demostrar els resultats positius de llevar importància a les coses
que ens resulten difícils.
</p><p align="justify" class="western" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.28cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjxzIhet9lxk9cj_z1tOLlPr7H9C2uC-nRgVik2T_xNDthBXrV5tD4InKkTUfowTDDd_jUsHdorcvrne1sECfIYNu0F9ue2mCRRhRr4fGtl4WcPRI6WyIAj4bU_olN12weajIGaZABXSFu1OzujiyPcNoykYCdzu_Y1OXvjS-Bf33VxXk5MPYRcNoMiAA" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="624" data-original-width="920" height="217" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjxzIhet9lxk9cj_z1tOLlPr7H9C2uC-nRgVik2T_xNDthBXrV5tD4InKkTUfowTDDd_jUsHdorcvrne1sECfIYNu0F9ue2mCRRhRr4fGtl4WcPRI6WyIAj4bU_olN12weajIGaZABXSFu1OzujiyPcNoykYCdzu_Y1OXvjS-Bf33VxXk5MPYRcNoMiAA" width="320" /></a></div><p></p>
<p align="justify" class="western" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.28cm;">
Tampoc resulta fàcil gestionar això com a parella, en el sentit de
què cada un té les seves pròpies maneres d’entendre la criança
i clar, això demana negociació constant i sovint provoca conflicte.
S’ha d’entendre que es constitueix una nova família amb les
seves pròpies regles de funcionament, i que això és una cosa
necessària i difícil, però sana i desitjable. De sobte, ja no
només s’és fill o filla, sinó sobretot mare o pare: aquest
darrer probablement sigui el rol que va per davant tots i que qui
acaba de tenir una criatura ha de fer-se seu. No hi ha dubte que la paternitat posa a prova la capacitat de la família sencera d'enfrontar canvis: de vegades solen aparèixer rigideses familiars que fan necessària ajuda externa, per mor de la dificultat de canviar la manera de fer envers noves realitats.</p>
<p align="justify" class="western" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.28cm;">
A més, aquestes noves regles de funcionament familiar i de criança
sovint xoquen amb les regles que generacions anteriors han
fet servir, cosa que sol generar incomprensió i, de vegades,
sensació d’aparent superioritat, el que duu a diferències i, novament, demana molt i molt de diàleg. Què ho és de necessària
la comunicació! En aquest sentit, el que ocorre és que,
afortunadament, la generació contemporània de pares i mares té més
accés a la informació i al coneixement, el que duu a poder-se
qüestionar maneres de fer que estaven molt arrelades i que es feien
així perquè <i>sempre s’ha fet així</i>. L’actual és la
generació que ha vengut a rompre amb una manera de fer: els pares i
mares d’avui no és que siguin millors, són senzillament fruit
d’una conjuntura social ben diferent a la de fa trenta o quaranta
anys, i no podem viure d’esquenes a ella.</p>
<p align="justify" class="western" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.28cm;">
En resum, tenir un fill o filla és meravellós, però no és estrany
que, paradoxalment, vagi acompanyat de sentiments de culpabilitat,
certa soledat o de manca de comprensió, i està bé poder-ho dir.
Per tant, allò aconsellable quan s’espera una criatura és, clar
que sí, mantenir aquesta il·lusió i viure-la amb intensitat, però
estar preparat pels entrebancs que van lligats a aquest procés,
perquè hi seran!</p>tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-34404142671635102432020-03-25T16:55:00.000+01:002020-03-25T16:55:16.602+01:00La vida a casa en temps de confinamentEstam vivint moments estranys i incerts, diferents al que coneixíem fins ara: ningú creurà que he perdut el seny si dic que estam immersos dins una bona crisi. Quan es parla de crisis, es sol diferenciar entre les que s’esperen (com ara la crisi econòmica de fa uns anys) i les sobrevingudes o inesperades, com la que estam passant ara.<br />
<br />
Quan algú no s’espera allò que ve, de vegades li resulta una mica més difícil adaptar-s’hi. Generalment, als humans ens agrada saber què passarà, i quan les coses es desbaraten d’un dia per l’altre, el nostre equilibri psicològic es trontolla: aquí tenim per davant el difícil repte d’adaptar-nos-hi de la millor manera que poguem. Si creus que t’està passant just això i que les circumstàncies actuals et sobrepassen una mica: bones notícies! No ets diferent de la resta d’humans. Tal vegada alguna de les propostes que tot seguit s’ofereixen poden ser-te d’ajuda, així que et convido a què en facis una llegida.<br />
<br />
De sobte hem passat a aixecar-nos, berenar, higienitzar-nos, anar a fer feina i tot aquell seguit de coses que fèiem normalment fins a l’hora d’anar a dormir, a veure’ns tancats dins ca nostra dia sí, dia també. La pregunta que ens ve, és: podem aconseguir viure raonablement bé, estant tot el dia confinats? Amb alguns canvis, possiblement sí.<br />
<br />
A que si es pensa bé, dóna tranquil·litat saber que s’ha de fer l’endemà? A que no ens agrada i genera certa inquietud, no haver concretat els plans pel dia següent? Idò justament el primer que s’aconsella en una situació així és la creació d’una rutina. Saber com serà el dia, exactament igual que si sortíssim al carrer! Ens aixecam, berenam, ens higienitzam, ens vestim com si haguéssim de sortir, saber a quina hora faré què... Fer això crea un sentiment de previsibilitat i seguretat que totes les persones necessitam, independentment de l’edat (els infants tal vegada encara més!). Per tant, primera idea important: crea’t la teva rutina, planifica què faràs i sigues disciplinat/da a l’hora de seguir-la.<br />
<br />
Lligat a això, introdueix en la teva rutina diària alguna cosa que tengui a veure amb l’exercici físic, tot i que sigui lleu. Decanta el sofà i la taula de la sala i mou-te! L’exercici moderat és fantàstic pel nostre cervell.<br />
<br />
Una altra cosa important: evita la sobreinformació. A què m’estic referint? Bé, senzillament es tracta de no estar permanentment pendent de la televisió, els diaris digitals o les xarxes. En aquest sentit, potser el fet de voler-nos tranquili·litzar ens intranquil·litzi més: com més informació (no sempre fiable) ronda per la nostra ment, més angoixa – inútil – afegirem. Què s’aconsella en aquest sentit? Seleccionar una font d’informació fiable i fer només una consulta diària. L’exposició continuada a les xarxes o a les tertúlies televisives on només fan voltes a allò mateix, crea una percepció sobredimensionada del problema i, per tant, més nerviosisme. El mateix passa amb el mòbil! Així que cal vigilar-ho i no fer-ne un ús abusiu: tenim per davant una bona oportunitat de fer allò que hem anat posposant i que de qualque manera ens feia ganes (llegir, cuinar coses noves, fer una pastera on sembrar-hi...). I si ho provam?<br />
<br />
Però tot i establir-nos una rutina diària, molts hem de bregar amb una idea que ens inquieta: què passarà? Conservaré la feina? Seran iguals les coses? En sortiré molt perjudicat/da, d’això?<br />
<br />
Aquests pensaments tenen a veure amb la incertesa, i en com ens relacionam amb ella. L’emoció que surt davant una situació així és la por, i sabeu què? Ha de sortir. La por és un mecanisme humà que ens prepara per les amenaces, de manera que té una funció. Resultaria estrany que, davant una situació tal com la que vivim, mostréssim absoluta indiferència i tranquil·litat. Tenc la costum d’afirmar que em preocupen aquelles persones que “no senten res”. Les emocions estan per sentir-se! I totes tenen una funció, la por no n'és una excepció.<br />
<br />
Tot i això, ara és un moment en què ens veiem obligats a conviure amb la incertesa. Hi ha, emperò, una idea que no estam considerant: quantes coses, en el nostre dia a dia, funcionen sense que ens hi preocupem? T’imagines que dediquéssim la nostra energia mental a preocupar-nos d’allò que tanmateix no podem controlar? Seria absurd, no? Idò això és el mateix. La pregunta adequada que ens hem de fer és: puc fer-hi qualque cosa? Si la resposta és no, resulta millor dedicar les nostres energies a una altra cosa. Si és que sí: fes-ho! Res millor que l’acció per combatre la preocupació.<br />
<br />
I un altre tema a considerar són aquells moments de tensió a casa. Pareix raonable pensar que, estant tot el dia a ca meva dia rere dia, el meu humor no és el mateix i això ho paguen els que estan amb mi. Pot ajudar, en aquest sentit, fer-se la següent pregunta: estic a casa perquè m’obliguen o estic a casa perquè d’aquesta manera estic fent un bé als altres i a la societat, i ni més ni manco que salvant vides? Et convido a que cada vegada que la casa “et caigui damunt”, t’ho demanis.<br />
<br />
Ah! I relaciona’t: crida a les persones que estimes, connecta’t per videoconferència o<br />
per qualsevol altra forma que se t’ocorri. Vincula’t, més que mai!tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-87113655975213399412019-11-30T14:07:00.000+01:002019-12-01T17:25:07.579+01:00La violència de gènere no existeix (o això diuen ara)<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<span style="font-family: inherit;">Galileo Galilei, astrònom i físic italià, va ser el primer que va utilitzar el telescopi per estudiar els estels i descobrir les primeres llunes de cossos extraterrestres. Fruit de les seves observacions, declarà que la Terra es movia al voltant del Sol, donant peu a entendre que el planeta tenia forma esfèrica. Com és sabut, l'Esglèsia Catòlica va declarar això com una heretgia i va ser empresonat. L'Esglèsia va mantenir la seva posició durant 350 anys, fins que al 1992, davant l’abundant evidència que feia insostenible seguir-ho defensant, va ser formalment exonerat d'allò que se l'acusava, reconeixent allò obvi: la Terra gira sobre si mateixa i, per tant, és rodona. </span></div>
<span style="font-family: inherit;"><br />Vivim a una època estranya: la majoria de coses sobre les que hi ha evidència i estaven superades, tornen a posar-se en dubte. No importa si les dades i la informació de què es disposa és aclaparadora, resulta suficient amb estendre una mentida amb aparença de veritat per les xarxes per a què comenci a cobrar una aparent versemblança (el que es coneix com <i>posveritat</i>). És estranya perquè paradoxalment vivim a l'era de la informació, i és quan més desinformats estam.</span><br />
<div>
<span style="font-family: inherit;"></span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-family: inherit;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhjWLwuv5vefXLuUyynJxCBqmBnKTHvcZrOOLnREDCaTip-PHDAegwJ2P8NH3VHsOa-vuXYlSf-IHzYbytwdb0cT_-xU7_LMG_uzQU-1M2Td0rUlTh5miVtIhYrbdtJtJYXkJH8rutlsm3W/s1600/galileo-galilei-telescopio.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="399" data-original-width="620" height="205" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhjWLwuv5vefXLuUyynJxCBqmBnKTHvcZrOOLnREDCaTip-PHDAegwJ2P8NH3VHsOa-vuXYlSf-IHzYbytwdb0cT_-xU7_LMG_uzQU-1M2Td0rUlTh5miVtIhYrbdtJtJYXkJH8rutlsm3W/s320/galileo-galilei-telescopio.jpg" width="320" /></a></span></div>
<span style="font-family: inherit;">
Tot i que ja ho defensà</span><span style="font-family: inherit;"> Galileo segles enrere i haver-hi actualment tones d’informació científica al respecte, existeix un col·lectiu de persones al món que afirmen amb vehemència que la Terra és plana. Sí, plana. Coneguts com els </span><i style="font-family: inherit;">terraplanistes</i><span style="font-family: inherit;">, diuen que fins ara hem estat enganats per les informacions oficials i que no hi ha evidència científica suficient per tal de poder dir que la Terra és rodona. De cada vegada compta amb més adeptes, i representa el cas més extrem d'una sèrie de fenòmens que defineixen aquesta època: desconfiar de les dades, enaltir la subjectivitat, rebutjar el que va contra el que pensam i creure falsetats esteses sense control a les xarxes.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br />No resulta casual, idò, després de milers de dones assassinades, situacions d'autèntica submissió forçada, hogars governats pel terror, infants orfes i, en resum, una autèntica tragèdia social de la que hauríem d'estar avergonyits, que de cada vegada agafi més força la tesi de què la violència de gènere no existeix, que és una invenció del feminisme. No fa falta dir qui són els que la defensen i alarmantment la propaguen pels mitjans de comunicació, guanyant adeptes cada vegada que obren la boca.<br /><br />Aquest discurs perillosíssim està, de qualque manera, penetrant a la consciència de moltes persones que, quan ja tenien més o manco consolidada la idea de què vivim a una societat on els rols de gènere estan plantejats de manera desigual, s'ho tornen a plantejar: <i>i no serà veritat el que diuen aquests</i>? <br /><br />Davant el dubte, tornem a les dades, tornem a l'evidència. Tenim un problema social de consideració, i ens hem de seguir conscienciant. La violència de gènere existeix i ens avergonyeix. No ens deixem despistar per pseudoinformacions propagades amb aparença de veritat, perquè<i> el que és, és</i>. </span></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-30873614279851378692019-11-07T16:31:00.000+01:002019-11-07T16:31:01.072+01:00Ser feliç no només consisteix en proposar-s'ho<span style="font-family: inherit;">Crida l'atenció el fet que la "cultura de la felicitat" va a més en un moment en què la depressió no fa sinó augmentar. Com més llibres, gurús i estudiosos varis de la felicitat apareixen, més disparats estan els índexos de problemes salut mental. Què és el que està passant?</span><br />
<div class="gmail_default" dir="auto">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<span style="font-family: inherit;">Les persones estam influenciades pel que ens envolta. A mesura que ens anam desenvolupant com a individus, i anant de més a prop a més enfora, podríem dir que d’on més influència rebem és de la família, després dels amics, de la comunitat, de la regió on vivim i, en darrer terme, de la societat en un sentit ampli. Potser valgui la pena aturar-mos a pensar un poc com la societat actual està afectant a les nostres vides i com, enlloc d'ajudar-nos a estar un poc més feliços, passa just el contrari.</span><br />
<div class="gmail_default">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<span style="font-family: inherit;">I és que vivim a la societat del consumisme, de la individualitat, de la gratificació immediata (el no saber esperar) i, per tant, de l'hedonisme modern (de l'obtenció de plaer a tota costa). Si això ja era així abans de l'eclosió d'Internet, amb el creixement de les xarxes socials s'ha vist multiplicat, creant una atmòsfera de superficialitat presidida per les millors estampes d'alegria que, com no, van calant a l'imaginari de la gent. Dit d'una altra forma, comença a ser més important el què <i>pareix </i>que el que <i>és</i>.</span><br />
<div class="gmail_default">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFofLrjfVSMMhSUoXpW0bCmeafdydgKGhgODyxHxVtEvQgTMfIxxRIA1_4KLT5LXoBzDzxeVpzCqa6qNsLf6_10I83cea4qqDFR2wioKuguQlN5PBjq5-qk32wErBOci4WKSuzVKiLFRkn/s1600/felicidad.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="1280" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFofLrjfVSMMhSUoXpW0bCmeafdydgKGhgODyxHxVtEvQgTMfIxxRIA1_4KLT5LXoBzDzxeVpzCqa6qNsLf6_10I83cea4qqDFR2wioKuguQlN5PBjq5-qk32wErBOci4WKSuzVKiLFRkn/s320/felicidad.jpg" width="320" /></span></a></div>
<span style="font-family: inherit;">Per tant, podem dir que vivim baix el mandat de la cultura de la positivitat, de manera que identificam felicitat amb certes emocions positives i, si no les tenim presents, pensam que som infeliços. En altres paraules: <i>estar trist és ser infeliç</i>, això és el que ens han venut. Idò no: estar trist és, senzillament, estar trist. Punt.<br /><br />Així, quan estam tristos o sentim emocions desagradables de forma recurrent, volem sortir-ne el més aviat possible (d'acord amb aquesta idea imperant de positivitat) i ens aventuram a la recerca de les emocions positives, ja sigui amb llibres, amb frases que amb dues línies et solucionen la vida, amb vídeos de psicologia positiva, etc. Encara no conec a la persona que hagi aconseguit revertir un estat d'ànim negatiu amb això.</span><br />
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br />Canviem la forma de veure-ho. Passem a cercar viure una vida amb <i>significat </i>que una vida feliç. Cada emoció compta, agradable o desagradable. Hi són per qualque cosa. No fa falta fer res quan s'està trist, melancòlic o frustrat. Perseguir la felicitat és una idea abstracta. Donem significat i valor a allò concret que hem fet avui i deixem-nos d'encalçar una cosa que no sabem quasi ni definir bé. A més, no tot depèn de nosaltres!</span><br />
<div class="gmail_default">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<span style="font-family: inherit;">Tal i com conclou un estudi d'una de les universitats més prestigioses del món, la d'Stanford: "la paradoxa de la felicitat està en que cercar-la, ens pot fer més infeliços".<br /><br />* Recomano la lectura del llibre Happycracia, d'Edgar Cabanas i Eva Illouz.<br />* No recomano la lectura de: 10 claves para la felicidad o qualsevol títol similar.</span></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-50851995934801739362019-10-02T19:12:00.001+02:002020-04-01T21:52:39.183+02:00Deixa que els teus fills s'avorreixin<span style="font-family: inherit;">És una meravella observar a un infant jugar. Pot fer-ho sol, amb companys de joc o inclús amb algun adult. El joc és bàsic per a què creixin saludablement: es desenvolupen i perfeccionen diverses capacitats com ara les físiques o exploratòries, s'estimula el coneixement del propi cos, etc. En efecte, està fora de tot dubte que els infants han de jugar.<br /><br />Emperò pareix, avui dia, que ho han de fer sempre, que han d'estar fent alguna cosa per a què no s'avorreixin. A l'època actual, vivim en la cultura de l'estimulació o, per ser més precisos, de la <i>sobreestimulació</i>. Això possiblement estigui fonamentat en una por a que els infants s'avorreixin, por assentada sobre la creença de què avorrir-se és dolent. De qualque manera, se'ns ha introduit a l'imaginari col·lectiu que la vida contemplativa (o l'art de no fer res) no és productiva, i que sempre hauríem d'estar fent qualque cosa (valgui dir que aquest és el motor del capitalisme, per aprofundir en aquesta idea recomano el llibre 24/7, de Jonathan Crary).<br /><br />Per desgràcia, aquesta por ha estat aprofitada per l'onada de noves tecnologies, que ha tengut un impacte gran en el món dels petits. Mòbils, tablets i dispositius varis que cumpleixen el seu paper a la perfecció: cap infant avorrit (dels efectes negatius de l'ús continuat de les noves tecnologies se'n va parlar una mica <span style="color: blue;"><a href="https://racopsicologic.blogspot.com/2017/02/que-fa-internet-amb-les-nostres-ments.html" target="_blank">aquí</a></span>). Recepta "perfecta": l'infant entretengut i l'adult seguint amb allò que feia.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiq_Kb7CQUri_x-FL1pIm760dlLUf8ipZVEa5_q8StpJSgltPqTliI4IVxo5dgYfmAb5d6z3q4b-p7CfMM_MZMcYnt3JNgU8Rfyy1YCG62KypGYI-PjvMFqG4A36dWjaiW2mqn_rDJ4Db-C/s1600/fotonoticia_20150916123822_645.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="645" height="248" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiq_Kb7CQUri_x-FL1pIm760dlLUf8ipZVEa5_q8StpJSgltPqTliI4IVxo5dgYfmAb5d6z3q4b-p7CfMM_MZMcYnt3JNgU8Rfyy1YCG62KypGYI-PjvMFqG4A36dWjaiW2mqn_rDJ4Db-C/s320/fotonoticia_20150916123822_645.jpg" width="320" /></a></div>
<span style="font-family: inherit;">Però què passa si els petits s'avorreixen? Abans de contestar aquesta pregunta cal reflexionar sobre com un infant es relaciona amb els mòbils: només ha de moure un dit. Tot està fet, ve donat. No té necessitat de crear res, és un subjecte passiu que es limita a anar per allà on se li assenyala al joc o aplicació concreta. Aleshores, no hi ha <i>creació</i>.<br /><br />A un infant no li agrada avorrir-se. Així que quan afavorim que un infant s'avorreixi, el situam en una posició on, per deixar d'estar-hi, ha de fer qualque cosa! I si no té al seu abast cap dispositiu electrònic, no li quedarà altre remei que crear: es veu obligat a gestionar aquell preciós temps lliure que se li acaba de donar. Aquí l'infant passa a ser protagonista del què passa, i no l'aparell que tenia abans a les mans. Donar-li un foli en blanc i pintures, pasta per moldejar o per exemple un senzil calcetí pot fer que l'infant hagi d'emprar la seva imaginació.<br /><br />És a dir, que si amollem aquesta por a que una criatura s'avorreixi, estarem possibilitant que se n'adoni de què té l'oportunitat (o que no li queda més remei) d'imaginar, de crear o d'inventar ja que, si no ho fa, seguirà avorrit. Estarem, doncs, estimulant molt més les seves capacitats psicològiques respecte a si el deixam davant d'una tablet. Això sense comptar que l'ensenyam a relacionar-se amb elements naturals del seu entorn i a aprendre a disfrutar de les petites coses. </span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Idees com aquesta són una convidada a reflexionar sobre el fet que els infants viuen rodejats d'estímuls que els hi donen la gratificació immediata que el seu cervellet els hi demana, sense gaire esforç. Convidem-los a divertir-se, però amb una mica d'esforç per a aconseguir-ho.<br /></span>tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-25947155039841765132019-06-13T10:20:00.000+02:002019-06-13T13:48:56.308+02:00Els tipus de família (II)Continuant amb l'exposat a l'anterior entrada, el següent tipus de família és el <b>sacrificant, </b>també prou present en l'actualitat i que té relació amb el model hiperprotector, en tant en quan tota la vida familiar gira al voltant dels fills i del seu benestar.<br />
<br />
Quan parlam d'una família amb un estil de funcionament basat en el sacrifici, no és estrany observar com un dels cònjuges sol estar supeditat a l'altre, en una aparent posició d'inferioritat: es diu aparent perquè a través del sacrifici, al final acaba per dominar la relació, a través de la queixa i els retrets constants - sovint justificats - cap a l'altre.<br />
<br />
En relació als fills, aquestes famílies solen caracteritzar-se per renunciar a la majoria de plaers i capritxos propis per satisfer, això sí, els dels menors. Tant és així que poden arribar inclús a denostar aquells comportaments d'altres adults que cerquen el plaer i la diversió, ja que el seu lema és "la vida és un sacrifici". Amb freqüència, són els mateixos fills qui els exhorten a sortir o divertir-se, emperò la resposta dels progenitors sol ser invariable: "per a què vosaltres pogueu seguir tenint el que teniu, nosaltres ens hem de sacrificar".<br />
<br />
Aquest esquema acaba resultant perniciós, ja que els fills van creant un sentiment de certa culpabilitat i deute cap als pares: sol ocórrer que els pares acaben essent exigents amb els fills sobre la base de "tot el que han fet per ells".<br />
<br />
El següent tipus de família és l'<b>intermitent</b>. La base del funcionament d'aquestes famílies ve determinada per, precisament, no haver-hi una base. És a dir, el que predomina és la indecisió, l'ambivalència i el canvi constant. Per exemple, un dels pares pot alternar posicions d'hiperprotecció seguides de conductes permissives per després assolir el paper de víctima sacrificant, tot això en poc temps. Paradoxalment, aquest patró sol observar-se, sobre tot, en famílies amb estudis i amb fàcil accés i comprensió de la informació: l'excés d'aquesta acabaria per resultar contraproduent.<br />
<br />
Aquest patró genera molta confusió als fills, que també es veuen obligats a oscil·lar entre distintes posicions: unes vegades pareixen capaços d'assolir responsabilitats i unes altres pareixen completament irresponsables.<br />
<br />
I el darrer tipus de família és el <b>delegant</b>. Aquest té a veure amb l'excessiu lligam d'un o dels dos pares amb els seus propis pares, tenint aquests darrers una forta presència en la vida familiar. D'aquesta manera, els pares mai acaben d'assolir <i>totalment </i>les seves responsabilitats familiars, recolzant-se constantment en els padrins, fins i tot per la cura i educació dels seus fills. Així, sol dir-se que són, i seguirant essent, <i>més fills que pares</i>.<br />
<br />
En els fills, aquest delegar les tasques educatives pareix molt còmode quan els fills són molt petits i depenen totalment de qui els cuida. Els problemes arriben a mesura que els fills creixen i requereixen necessitats diferents: el ja al·lot es trobarà que té 4 pares, cada un d'ells desitjós de ser el predilecte i que acaben, secretament, competint per l'ostentació d'aquest rol. Això, òbviament, resulta molt disfuncional per al menor, que segurament aprendrà a treure rèdit d'aquesta situació.<br />
<br />
Emperò la principal conseqüència és la confusió de rols i la desautorització dels pares com a tals, ja que l'autoritat queda greument desdibuixada i l'estructura de la família, que ve donada per la claredat del paper de cadascú, queda alterada.<br />
<br />
És difícil observar a una família instal·lada en un sol model dels descrits i només aquest, ja que normalment sol oscil·lar-se entre un i altre, o donar-se de manera conjunta. Per exemple, una família pot ser hiperprotectora i delegant, o autoritària i sacrificant. O pot esser democràtica, emperò de vegades mostrar accessos autoritaris. Com vaig esmentar a l'anterior entrada, cap modalitat és dolenta per sí mateixa: sí ho és la incapacitat de canviar-la si les circumstàncies així ho requereixen.tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-35301011320898086402019-05-13T16:12:00.001+02:002019-05-13T16:18:43.317+02:00Els tipus de família (I)Un dels principis de la Teoria de la Comunicació diu que <i>és impossible no comunicar-se</i>. Si es pensa, és innegable el fet que, facem el que facem, les persones sempre estam comunicant-nos entre nosaltres, ja sigui per acció o per omissió. No podem no transmetre missatges amb el que feim, ja sigui tant <i>verbal com no verbalment</i>. Per exemple, quan algú està dins un avió amb auriculars i llegint qualsevol cosa, podria pensar que no es comunica perquè no està dient res, però potser estigui informant que, en aquell moment, no desitja comunicar-se amb ningú, el que ja és comunicar-se. Així, podem arribar a la conclusió de què absolutament tot el que feim (o no feim) i deim (o no deim) té un valor comunicatiu intrínsec.<br />
<div>
<br />
Les comunicacions que emetem solen adoptar formes diverses depenent del context on es donin. Com és evident, no ens comunicarem igual a la feina que amb les amigues o amics, perquè ja es sap: en general solem comunicar-nos d'acord a allò que s'espera de nosaltres. Quan les mateixes comunicacions es repeteixen una vegada i una altra, s'arriben a formar el que coneixem com <i>pautes comunicatives</i>. L'àmbit de la família no n'és una excepció: de fet, és un dels terrenys on més es deixen entreveure les<span style="-webkit-tap-highlight-color: rgba(0, 0, 0, 0);"> </span>pautes comunicatives creades entre els seus membres.</div>
<div>
<br />
Com sempre assenyalo, generalment no hi ha pautes que per si mateixes siguin nocives. El que sí ho resultarà serà la seva incapacitat de modificar-les si és precís, és a dir, si són <i>rígides i inflexibles</i>. Així, s'observa que a l'àmbit de la família amb molta freqüència les persones solem instal·lar-nos dins d'aquestes pautes comunicatives, arribant a crear estils comunicatius repetitius que seran els que ajudaran a identificar els diferents <b>models de família</b>. És el Centre de Teràpia Breu Estratègica d'Arezzo (Itàlia) qui ha contribuït a classificar, d'acord a aquests estils comunicatius repetitius, les diferents tipologies, així que vegem la primera part d'elles breument.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjmruC7hQPsNvqHQp71A8U7HbiLPW5pWTQESxNq74On1_etEIupHiwUq2NhdTLTTXF6suY8yEgzBEAEwydBtpw_MTpcWKgxpwTwrlA8-IS8LwXfgMGgT9XQpXiKKavrfKRnQ1mDfjmMgkM8/s1600/EE2BFCD0-CADB-4DE4-9B37-4D03A1621DAD.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="174" data-original-width="231" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjmruC7hQPsNvqHQp71A8U7HbiLPW5pWTQESxNq74On1_etEIupHiwUq2NhdTLTTXF6suY8yEgzBEAEwydBtpw_MTpcWKgxpwTwrlA8-IS8LwXfgMGgT9XQpXiKKavrfKRnQ1mDfjmMgkM8/s1600/EE2BFCD0-CADB-4DE4-9B37-4D03A1621DAD.jpeg" /></a></div>
<br />
<div class="gmail_default" style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, helvetica, sans-serif;">
<br /></div>
El primer dels tipus és l'<b>hiperprotector</b>, sobre el que m'estendré en una altra ocasió, ja que m'atreviria a afirmar que és el que avui dia predomina a les societats occidentals. En aquestes famílies abunda la dolçor, l'afecte, el calor, la protecció, l'amor. Hi ha dificultats per establir conseqüències clares sobre les conductes que s'hi donen, privilegiant als fills pel simple fet d'haver vengut al món. La mare sol ser la figura sobre la que tot gira, situant al pare en una posició perifèrica. És ella qui es fa càrrec de la majoria dels quefers diaris: anar al dentista, al metge, a les seves activitats extraescolars, etc. Així, el fill esdevé el símbol del valor positiu o negatiu de la pròpia família. S'observa, per tant, que cada vegada els fills són més depenents dels pares, acceptant poques frustracions i desanimant-se quan es presenta alguna dificultat. Dins aquestes famílies hi ha molt d’afecte, però poca autoritat.<br />
<div class="gmail_default" style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, helvetica, sans-serif;">
<br /></div>
Un altre és el model <b>democràtic - permissiu</b>. La característica que millor defineix aquest tipus és que, dins la família, tots som iguals. Tot es parla, es dialoga, es parlamenta, amb independència de l'edat dels fills. A la democràcia, les regles es discuteixen entre iguals, aquest és el principi que s'aplica també dins del nucli familiar: els fills, quan són admesos dins qualsevol discussió amb independència de la seva edat precoç, queda carregat d'una responsabilitats massa gran per ell. Per tant, no tot ho pot decidir ell per si mateix. Però en aquestes famílies, en base a la idea d'armonia i la pau familiar, és important que sempre hi hagi consens, on tothom hi ha de participar: això crea en els menors una falsa percepció de suficiència, per suposat fictícia i que més endavant esdevé en imposició. Dins d’aquetes famílies hi ha molta comunicació i afecte, emperò també poca autoritat.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
A banda d'aquests dos tipus de família descrits, el Centre d'Arezzo en descriu unes quantes tipologies més, que per raons d'extensió es descriuen a la propera entrada.</div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-20596719412722321432019-02-14T15:09:00.000+01:002019-05-23T10:50:41.065+02:00Per què existeix la crítica als demés?<div style="text-align: right;">
<i>Nuestro rencor procede del hecho de haber sido inferiores a nuestras posibilidades y no haber podido alcanzar nuestras metas. Y eso nunca se lo perdonamos a los demás.</i></div>
<div style="text-align: right;">
<br /></div>
<div>
<div style="text-align: right;">
E. Cioran</div>
<br />
Sol ser habitual parlar amb persones contrariades pel fet que, segons el seu punt de vista, està molt present la crítica negativa com a forma de relació entre les persones del seu voltant. Dit d'una altra manera, <i>no entenen</i> perquè es critica. És possible que, com a mecanisme psicològic, el fet de criticar tengui una funció a les nostres vides. Vegem tot seguit algunes idees que ajuden a entendre perquè.<br />
<br />
Gregory Bateson, eminent antropòleg que féu importantíssimes contribucions a la Teoria de la Comunicació, establí que les qualitats de les coses no estan en les pròpies coses, sinó en allò que les diferencia de les altres: ell ho definí com la <i>diferència que fa una diferència</i>. Així, com sé que jo sóc alt o baix? No ho puc saber a no ser que em <b>compari </b>amb algú altre, que prengui alguna referència. Duit al terreny de les persones, aquest mecanisme no només és aplicable a atributs físics, sinó també psicològics o de forma de ser. Imagini qui llegeix que viu sol al seu poble, i que passa llargues temporades sense veure ningú. Estam en condicions d'afirmar que és una persona "callada"? Senzillament no podem saber-ho. Aleshores, aquí la crítica juga un paper cabdal a l'hora d'establir una diferència: si pens, i així ho manifest, que en Fulanito és "egoïsta", implícitament estic presentant aquesta informació de manera que es suposa que <i>jo no ho sóc</i>, o no ho sóc tant, establint una diferència. Es podria dir, a partir d'aquesta idea, que les crítiques als altres tenen a veure amb allò que ens volem dir (o no dir) a nosaltres mateixos: sovint, criticam allò que no volem ser... O que som i no acceptam.<br />
<br /></div>
<div>
<a href="https://encrypted-tbn0.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcT6td0F7biHQs1DTSI36_x-IiyC3djlarUVP33E4R-yavxmYPGc" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img alt="Imagen relacionada" border="0" src="https://encrypted-tbn0.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcT6td0F7biHQs1DTSI36_x-IiyC3djlarUVP33E4R-yavxmYPGc" /></a>Però de vegades, fruit d'aquesta comparació amb els altres (la ment humana compara constantment), arribam a la conclusió de que no hem assolit les quotes socials, econòmiques o intel·lectuals d'aquella persona amb la que ens comparam, o senzillament no tenim el reconeixement en qualque àmbit de la vida que ella sí té, i ens agradaria. Aquí entra en joc el mecanisme de la <b>minimització</b>, que aplicam per tal de fer més digerible el resultat d'aquesta comparació: minimitzar vol dir fer petit, llevar importància. Per tant, el que faig és ajudar-me d'una petita mentida que em tranquil·litza. Aquesta forma de crítica por assolir formes més accentuades, fins a arribar a menysprear obertament els èxits assolits per algú.</div>
<div>
<div style="text-align: center;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
</div>
Valguin aquests exemples: suposem que un conegut ha adquirit un cotxe amb altes prestacions, al que jo no puc aspirar, però que sé, íntimament, que potser m'agradaria gaudir. No és estrany que em digui a mi mateix: "<i>jo no el voldria per res, tan gros i amb aquest consum...</i>". O com en el famós conte de "la zorra y las uvas", on l'animal se sent atret per un suculent raïm d'una parra i tracta d'arribar a ell repetides vegades. Després d'uns quants intents fracassats, decideix anar-se'n i supera la frustració dient-se a si mateix: <i>realment no el desitjava tant, no estava madur...</i><br />
<i><br /></i>
Una altra tendència que les persones mostram sovint és el fet d'atribuir als demés les nostres percepcions i conviccions, donant això com a resultat que <i>esperam dels altres el mateix que nosaltres faríem</i>. Però si es té en compte el senzill fet de què cada persona ha evolucionat individualment a través d'experiències diferents i té característiques psicològiques totalment originals i irrepetibles, aquesta espera no té cap sentit. Així, davant el comportament diferent dels demés, en especial de qui s'espera molt, ocorre que les persones entren en crisi, experimentant una profunda frustració. No és estrany veure que, quan això succeeix, la crítica no tarda en fer acte d'aparició: <i>per què ha fet això, si jo no ho hagués fet mai</i>? D'aquí que resulti un exercici molt saludable el revisar com de flexibles són les nostres <b>expectatives </b>cap als demés i, no en poques ocasions, cap a nosaltres mateixos.<br />
<br />
En darrer lloc, cal fer menció de l’últim mecanisme que s'observa amb freqüència quan es recorre a la crítica, i que té a veure amb la seva <b>socialització</b>. Socialitzar vol dir estendre-ho, fer-ho públic. Hi ha vegades en que apareix la necessitat, en base a tot l'esmentat anteriorment, a fer ús de la crítica per baixar el malestar intern, emperò a hom no li resulta suficient pensar-ho: necessita compartir-ho i, per tant, contrastar-ho. Dit d'una altra manera, <i>necessita convèncer als altres per convèncer-se a sí mateix</i>. Aquí el que s'observa és que acudeixo a un tercer per fer-li veure la conveniència dels meus arguments, transformant el que inicialment podia ser un dubte en tota una veritat (creguda, naturalment). Això no és estrany trobar-ho en grups de diversa naturalesa, ja sigui d'amistats o professionals, i generalment té nefastes conseqüències per al grup mateix.<br />
<br />
Aleshores, i d’acord a tot l’exposat, podem dir que la crítica té una funció mental a les nostres vides: a curt termini, cerca baixar el malestar intern, però a la llarga, les seves conseqüències no sempre són les desitjades. Quan criticam, no estam només donant informació sobre els altres, sinó més bé la donam de nosaltres mateixos. Ja ho diu la dita: <i>el que en Pere diu d’en Joan, diu més d’en Pere, que d’en Joan...</i><br />
<br /></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-15388411866415368942019-01-10T19:25:00.000+01:002019-01-12T22:06:51.824+01:00De què parlam quan parlam de dol<span style="font-family: inherit;">Els psicòlegs, sovint, treballen acompanyant a persones que enfronten situacions que tenen a veure amb el dol. Però, què és, exactament, això del dol?<br /><br />Tot i que l’accepció més estesa de dol és la que té a veure amb la mort d’un ésser estimat, els professionals de vegades també podem definir un dol com aquella situació que una persona viu de manera que impliqui <i>pèrdua</i>: acabar una relació de parella, ser acomiadat d’una feina, viure un desnonament, distanciar-se irremeiablement d’un/a amic/a, etc. Tot i això, parlaré una mica del dol que tots coneixem, el que té a veure amb la pèrdua d’algú estimat.<br /><br />Per a l’ésser humà, d’ençà que neix, resulta indispensable per a la seva supervivència emocional el desenvolupar una vinculació amb les persones del seu entorn, que és just el que dóna ordre interior: quan som infants, són els demés els que donen significat a les nostres experiències i ens ajuden a entendre-les. En efecte: venim programats per estimar i vincular-nos als altres. </span><br />
<div>
<br />
<div>
<a href="https://www.itsnicethat.com/system/files/072017/597856cd7fa44ca09f010eff/images_slice_large/Banksy-art-itsnicethat-1.jpg?1501058780" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img alt="Imagen relacionada" border="0" class="irc_mi" height="191" src="https://www.itsnicethat.com/system/files/072017/597856cd7fa44ca09f010eff/images_slice_large/Banksy-art-itsnicethat-1.jpg?1501058780" style="margin-top: 0px;" width="320" /></a></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Així, sempre que perdem alguna persona amb la qual hi havíem desenvolupat cert tipus de vincle afectiu, ens trobam davant un procés de dol. I què és això exactament? Sobre aquests processos hi ha vàries teories explicatives, essent la més cèlebre la que publicà Elisabeth Kübler-Ross cap al 1969. Tot i que és una teoria que comença a estar en desús en detriment d’altres (ara es parla més de <i>tasques</i> que les persones haurien de fer al llarg del procés) ha estat i està àmpliament acceptada pels diversos professionals que treballen amb dol. La part més coneguda de la seva teoria és la que descriu les etapes per les que les persones passam en el temps quan vivim pèrdues importants: primer negació, després ira, seguit de negociació i depressió, i acabant per l’acceptació. Per a qui desitgi aprofundir-hi, a la xarxa hi trobarà informació de manera fàcil.</span><br />
<div>
<br /></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Una de les preguntes que les persones solen fer, és: quan dura, un procés de dol? Quan podem dir que està acabat? I sobre aquesta qüestió no hi ha una resposta clara, ja que cadascú ho viu d’una forma molt íntima i singular. Sol parlar-se més de la necessitat de passar per cada una d’aquestes fases que de fer-ho en un temps concret. És cert que de vegades han passat anys i s’observa com a algunes persones els hi costa fer el trànsit d’una fase a una altra, aleshores sí que podrem afirmar que el dol està resultant complicat i/o s’està <i>enquistant</i>. Per tant, el millor dol és <i>el que es fa</i>, amb independència del temps.<br /><br />Altre assumpte interessant quan parlam de dol és l’abordatge mèdic que se’n fa avui dia, i de com és concebut per la societat: les emocions que un procés de dol desperta són en certs moments equiparables a un procés depressiu, ja que qui ho viu està trist, pensa recurrentment en la persona que s’ha mort, no surt de casa, etc. Això, actualment, no és ben vist: en la línia del comentat en entrades anteriors, la tristor i tot el que comporta, tot i que en molts moments de la vida sigui necessària, no és benvinguda avui dia. Així, no resulta estrany veure com algunes persones reben tractament farmacològic a mitjan o llarg termini per tal de passar per damunt de tot aquest dolor, el que és certament perillós: el dol, per molt accentuada que pugui resultar la seva manifestació simptomatològica, no és cap patologia i tractar-lo amb fàrmacs no permet experimentar en tota la seva profunditat aquest dolor necessari per avançar en el procés i, per tant, en el camí vital.</span></div>
</div>
</div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-9949614435780554582018-09-03T20:09:00.000+02:002018-09-03T20:55:38.836+02:00Hem de ser (sempre) positius?<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;">Imagini qui llegeix que l’acomiaden de la feina en la que ho ha donat tot durant més de 15 anys. O que la seva parella decideix posar fi a la seva relació després de gairebé una dècada d'amor. Bé, creu que podria veure el costat positiu d'aquestes hipotètiques situacions? La veritat és que els seguidors més fervents del pensament positiu s'obstinen en la recerca del costat positiu (que és possible que el tengui, però és possible que no) allà on “el comú dels mortals” solament aconsegueix sentir-se víctima d'una injustícia de la vida.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;">El fet de veure-ho com una mala experiència i sentir en conseqüència, a priori, no sembla que tanqui res perjudicial, més aviat resulta necessari per tal de començar a digerir allò que està passant. Fixi's en la contradicció que amaga el voler resoldre l'assumpte amb el pensament positiu: vull superar una experiència negativa pensant en les coses positives que té. Dit d'una altra manera, tracto de minimitzar el seu impacte tot i que hagi resultat devastador. Dubtós començament per tal d'extreure'n alguna cosa de profit.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;">És que avui dia és possible que poguem estar en condicions d'afimar, pel que fa a les societats occidentals on el capitalisme hi està més arrelat, que el que prima és la recerca del benestar, a través d'una espècie de positivisme injustificat. Com una subtil imposició, la tristor, l'avorriment o la introspecció no són bons convidats a les vides de les persones.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMGh5J8fCZ2JE3Pb7lHP_1XhXO1pHiAczTCcfgV51tvuJWaXg8_Jgs11-b1MILMqhxCFFj_3zD8vBsd3r4XZTt5JYdrusmvHAm7FvJibBZ7Aprcz1WE72S6kWFYvhBR3C78MJAse0gh4BA/s1600/think-positive-design-video-animation_eazxwqdke__F0007.png" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="900" data-original-width="1600" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMGh5J8fCZ2JE3Pb7lHP_1XhXO1pHiAczTCcfgV51tvuJWaXg8_Jgs11-b1MILMqhxCFFj_3zD8vBsd3r4XZTt5JYdrusmvHAm7FvJibBZ7Aprcz1WE72S6kWFYvhBR3C78MJAse0gh4BA/s320/think-positive-design-video-animation_eazxwqdke__F0007.png" width="320" /></a><span style="font-family: inherit;">Així, tant psicòlegs com sociòlegs o inclús economistes pretenen aportar estudis i pseudoinvestigacions que demostren que el pensament positiu influeix en el benestar i la felicitat de les persones. La pregunta que jo em faig, és: per què, si està tan estesa la idea de què pensar en positiu porta a la felicitat, la incidència de problemes relacionats amb la depressió és clarament ascendent? Algú no creu que una persona que arrossega un problema d'estat d'ànim baix no ha intentat pensar en positiu alguna vegada?</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;">Alguns psicòlegs relacionen el fet de pensar en positiu amb generar unes expectatives sobre la vida poc realistes, o massa grans. És evident que, quan aquestes expectatives no es veuen satisfetes, més catastròfic és l'efecte de la desil·lusió. Per a aprofundir en la idea, convido a llegir <i>Usos del pesimismo. Peligros de la falsa esperanza</i> de Roger Scruton, professor de la Universitat d'Oxford.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<br /></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;">El pensament positiu prové dels resultats positius, no del simple esforç per aconseguir-lo, i manco com a forma de combatre estats de tristor derivats de males experiències. Amb freqüència es dóna un efecte contradictori quan s'intenta: si estic trist i m'esforç en pensar en positiu, acabo deprimint-me encara més, si tenc por i intent pensar de forma optimista, encara m'assusto més.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;">Com diu Julie K. Norem, psicòloga autora del llibre <i>El poder positivo del pensamiento negativo</i>: "voler pensar sempre en positiu és voler considerar les coses des del costat que brilla, acceptant que només hi ha una possibilitat i una forma de pensar". </span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;">S'està promovent el pensar en negatiu? En absolut aquesta és la idea. El que es pretén és fer veure que la realitat és massa complexa per ser considerada sempre des del seu costat positiu, i que de vegades és necessari connectar amb aquesta part del nostre ésser que, de fet, està preparada per emergir: la que està trista, té por o es preocupa. Aquests estats <i>també</i> són necessaris.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;">En definitiva, resulta evident que mantenir una actitud positiva a la vida és quelcom desitjable, emperò no és la solució definitiva al tots els problemes que se'ns presenten, tot i que se'ns emplaci, una vegada i una altra, a creure que així és.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-family: arial, helvetica, sans-serif;">
<br /></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-28086799622769924282018-01-29T18:47:00.000+01:002018-01-30T08:26:21.327+01:00Les versions oficials de les coses<span style="font-family: inherit;">Just ahir vaig tenir ocasió de veure un dels pocs programes que encara fan que valgui la pena seure's una estona davant la televisió: Salvados. En ell, es seien a una taula 7 persones, quatre de les quals es presentaven com a víctimes directes o indirectes, dues eren professionals especialitzats i l'altra era el presentador, de qui no fa falta, valgui la redundància, presentació. El tema que es tractava era la depressió.<br /><br />Cada assistent exposava la seva personal lluita i les seves vivències envers ella, i els professionals oferien dades fruits dels continuats estudis que s'han fet - i es segueixen fent - sobre el tema. Cada un ho exposava de la seva pròpia manera, emperò em va cridar l'atenció una cosa: la coincidència en la narrativa de fons, és a dir, en la definició de la depressió que la psiquiatria s'ha esforçat en inocular-nos: <b>la depressió és una <i>malaltia</i> que només té a veure amb l'individu</b>, equiparable a altres malalties de tipus físic pel que fa a la seva categorització.</span><br />
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Així, la psiquiatria ha aconseguit col·locar en l'imaginari col·lectiu aquesta definició, convertint-la en la versió oficial. Dels interessos econòmics de les farmacèutiques i la seva íntima relació amb la psiquiatria se'n podria fer tot un monogràfic, però tot i que no és l'objecte d'aquest petit escrit, convido a fer una pregunta a qui llegeixi: a qui venem psicofàrmacs pel patiment mental si no hi ha malalties que ho justifiquin? Per a qui vulgui aprofundir en tota aquesta controvèrsia, el convido a llegir <i>Psicofármacos que matan y Denegación Organizada</i>, de Peter Gotzsche.<br /><br />Em va cridar l'atenció, encara més, que no es parlés en cap moment de la societat en què totes aquestes persones declarades víctimes de la depressió viuen (i vivim). És que la depressió és una particular situació de les persones la gènesi de la qual és aliena al que passa fora? Dit d'una altra forma: és un problema que es desenvolupa separat (o amb independència) de l'entorn social? Jo crec, fermament, que no.<br /><br />No és la idea del text el descriure denses teories sobre vulnerabilitat personal i la seva relació amb el desenvolupament del que coneixem com depressió, però sí que m'agradaria exposar algunes dades interessants:<br /><br />- A hores d'ara, més de 350 milions de persones estan diagnosticades de depressió a tot el món.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br />- Només a Europa, representa un 7% de la mortalitat prematura.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br />- Més de 2 milions de persones la pateixen només a Espanya, essent el suïcidi la primera causa de mort no natural.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br />- Atenció: la primera, sí, la primera causa de mort no natural als Estats Units (la societat avançada per excel·lència) en menors de 50 anys és la sobredosi de fàrmacs, cosa que ja està rebent la qualificació d'epidèmia.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br />- Es preveu que al 2030, la depressió sigui el problema de salut més prevalent al món. És a dir, serà el que més hi haurà, per damunt de qualsevol altre tipus de malaltia orgànica o del tipus que sigui.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJM1QOkkRSTqZPXZ1Ta5Yqjzk9OCmCAX-uut9LqiNuVGHOGqMZRexjpf7l4QMBm-elxnTHdB-ELljVlGDzzDrP9uxAA8nrp7zJOSpnEKCv44-bfkcz6A7ZXGz0Z29IklMGDpVlTGeWrF3e/s1600/1a382a_06a9557ad9764b3089ceaea29afa497d.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="382" data-original-width="640" height="191" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJM1QOkkRSTqZPXZ1Ta5Yqjzk9OCmCAX-uut9LqiNuVGHOGqMZRexjpf7l4QMBm-elxnTHdB-ELljVlGDzzDrP9uxAA8nrp7zJOSpnEKCv44-bfkcz6A7ZXGz0Z29IklMGDpVlTGeWrF3e/s320/1a382a_06a9557ad9764b3089ceaea29afa497d.jpg" width="320" /></a></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">El que sembla clar és la creixent taxa de diagnòstics de depressió, sobre tot a Occident. La pregunta que sempre em faig i que intentaré respondre és: per què, si es suposa que els fàrmacs per tractar-se de la depressió de cada vegada estan més evolucionats i les condicions de vida tendeixen a ser millors, la depressió només puja i puja?<br /><br />Aquí el bessó de la qüestió: i és que <b>la societat en què vivim és una autèntica màquina de generar depressió</b>. Algunes idees que pretenen recolzar aquesta premissa:<br /><br />- <b>Hem de ser feliços!</b> La tristesa no és una emoció benvinguda, tot i que estam programats per sentir-la. Per una banda, se te convida a comprar allò que no necessites però el bombardeig publicitari et fa creure que sí, perquè així estaràs més content/a. Així, moltes persones viuen com a conflictiu i dissonant el fet d'estar tristos, el que farà que hi estiguin més: com pot ser que no m'acabi de sentir ple o plena si tenc tot el que necessit i més?</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Per altra, quan travessam una experiència dolorosa i necessitam estar recollits en nosaltres mateixos per tal de reflexionar i agafar forces per seguir endavant, qui ens convida a fer-ho? Tothom ens anima! I això és un clar reflexe del que impera: l'obligació social d'estar feliç o, en el seu defecte, estar trist el menor temps possible.<br /><br />- <b>Internet</b>. L'impacte enorme de les xarxes socials i el que desitjam projectar socialment també té una contribució decisiva en l'estat d'ànim personal i col·lectiu: el nostre viatge, la paella del diumenge, inclús el nostre bebè, o aquella part reivindicativa que m'agrada que pensin que tenc... Caiem en la "trampa" de mostrar la part nostra que volem que els demés vegin, esclavitzant-nos. Hom creu que així estarà content/a, però l'alegria, directament proporcional als "likes" que obté, és efímera.<br /><br />Junt amb això, l'altra cara - tot i que oculta - és la del fenòmen de l'espectador: el que, a diari, fa un repàs al que ocorre a les xarxes. Què observa? Felicitat aparent que insidiosament va entrant en la seva consciència, essent una mica inevitable que compari la seva vida amb la dels altres. Fa falta que digui el resultat de la comparació? Una conseqüència visible d'això és que aquest espectador acaba convertint-se en actor, ficant-se al món de les publicacions socialment desitjables i entrant en una espècie d'absurda competició.<br /><br />- <b>El model sanitari</b>. La resposta que el sistema sanitari públic dóna a la tristesa és farmacològica, personificada en el metge de capçalera i en el psiquiatra en cas que s'agreugi. Resulta demencial la quantitat d'antidepressius receptats des d'atenció primària. Quan hom travessa situacions complicades de la vida, no sol ser estrany que acudeixi al metge qui, fent ús de la facultat que li ha estat atorgada, li receptarà fàrmacs. Ara la persona no només està trista, sinó trista i baix l'efecte de potents fàrmacs que, paradoxalment, fan que la tristesa, lluny de desaparèixer (els fàrmacs no poden combatre la tristor, només la seva manifestació física), s'agreugi: això passa quan hom descobreix que no és suficient amb el fet que un fàrmac anul·li les sensacions corporals que la tristor comporta: la tristor, des del punt de vista del pensament, no desapareix.<br /><br />Tristament, estam assistint a una autèntica <b>medicalització dels problemes quotidians</b>, de les adversitats que la vida ens posa per davant: la societat actual i el sistema fa que gestionem malament les emocions negatives, que són bàsiques i, moltes vegades, necessàries.<br /><br />Així, la versió oficial és que la depressió és una malaltia el primer tractament de la qual són els fàrmacs. L'accés a la psicoteràpia des de l'àmbit públic és molt restrictiu. Pràcticament no hi ha psicòlogues i psicòlegs als centres de salut i als hospitals. El perquè ja es pot intuir: sí, tal vegada té a veure amb la indústria dels medicaments. Així, en efecte, <b>les versions oficials interessen, i de vegades ens les imposen a base de repetir-les. </b>Ajuden a preservar l'equilibri existent, quedant cada estament al seu lloc i deixant intactes els nuclis de poder; tot i que el perjudici d'aquest equilibri sigui ben palpable: més i més depressió al món.</span><br />
<div>
<br /></div>
</div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-62674890454429757922017-11-07T13:08:00.000+01:002018-01-30T11:47:59.997+01:00Com es formen els problemes entre els pares i els adolescents?<div class="MsoNormal">
L’etapa de l’adolescència
representa un moment de crisi per moltes famílies. De sobte, aquelles regles de
funcionament en la relació pares – fill/a que fins ara havien resultat útils i pràctiques,
deixen de ser-ho. No és infreqüent observar com molts de pares i mares queden empresonats dins d’aquesta etapa evolutiva de la famíla, en el que s’ha vengut anomenant la <i>crisi de l’adolescència. <o:p></o:p></i></div>
<div class="MsoNormal">
<i><br /></i></div>
<div class="MsoNormal">
Així, ocorre sovint que
els pares i mares tenen dificultats per fer front als nous reptes que la filla o el fill
els hi presenta. Cal, doncs, replantejar-se la forma de relació amb l’adolescent,
<b>tractant d’entendre que comportaments
nous o diferents no són, necessàriament, sinònim de problema. </b><o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Normalment, els problemes
entre pares i fills adolescents segueixen el mateix guió i s’estructuren com
segueix:<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<i style="text-indent: -18pt;"><br /></i></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="text-indent: -18pt;">1)</span><i style="text-indent: -18pt;"> El dubte</i><span style="text-indent: -18pt;">: un comportament real o presumpte del fill (mentir, fumar, tancar-se a la
seva habitació, etc) adquireix una dimensió i una importància insòlites, es
parla sovint d'això amb o sense la seva presència. Això acostuma a disparar en
els pares una sensació d'alarma, o un dubte respecte a la seva normalitat quant
a salut psicològica, o bé, si està en contrast amb idees polítiques, religioses
o morals que han estat transmeses, es percep com a perillós, </span><span style="box-sizing: border-box; text-indent: -18pt;">pecaminós o indigne.</span></div>
<div class="MsoListParagraph" style="mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;">
<br style="box-sizing: border-box;" />
2) <i>Reaccions en cadena</i>:
s'inicien les recerques sobre el presumpte problema, els interrogatoris, els
consells, les proteccions, sovint la consulta amb especialistes. Tots els
esforços dels pares tendeixen a combatre o a compensar les febleses del fill
(el que per desgràcia confirma al fill la seva feblesa en lloc d'alleujar-la),
a corregir o eliminar els comportaments il·lícits, si s'han iniciat, a través
de sermons: aquests, usualment, provoquen la fugida, les barricades, els
silencis, les bregues, les acusacions recíproques.<br />
<br style="box-sizing: border-box;" />
3) <i>Cercle viciós</i>:
els pares insisteixen en les temptatives que fracassen, recorren a missatges,
accions que han funcionat en el passat i estan presents en els seus sistemes
educatius. L'adolescent, que encara no posseeix un repertori de respostes
originals, es defensa d'aquestes pressions, però d'aquesta forma alimenta
pressions posteriors. L'adolescent pot, en aquest punt, intentar tancar-se en
si mateix o buscar en l'exterior moviments alternatius, configurant així un
escenari de lluita entre dins i fora de la seva casa, entre el vell i el nou. O
bé poden emergir formes de <span style="box-sizing: border-box;">psicopatologia</span>. D'aquesta forma,
simples <span style="box-sizing: border-box;">dificultats poden estructurar-se com a problemes. En aquesta fase de
cerca, més o menys llarga, la posada en acció d'algunes actituds i
comportaments pot semblar eficaç i obtenir l'efecte desitjat, tant pel que fa
als pares com al fill. Per tant, sembla una solució i, com a tal, s'aplica com
a panacea en cada situació problemàtica. Aquesta adopció indiscriminada fa que
la solució es converteixi en alguna cosa que agreuja el problema en comptes de
resoldre-ho.</span><br />
<br style="box-sizing: border-box;" />
4) <i>El problema es
converteix en realitat</i>: els problemes es compliquen, les solucions
requereixen ajustos més pesats i tortuosos. La repetició rígida dels missatges
i l'estil de reacció es converteixen en un mecanisme automàtic i espontani amb
la consegüent pèrdua de la consciència de com s'ha iniciat el procés i es crea
una posterior rigidesa del model d'interacció patològica.<br />
<br style="box-sizing: border-box;" />
En aquest punt s'ha construït el model d'interacció familiar
en el qual cadascun dels seus membres percep la realitat familiar segons
perspectives rígides i <span style="box-sizing: border-box;">disfuncionals</span>. S'arriba a crear
així una espècie de cercle viciós que alimenta el problema, estructurat sobre
la base de les solucions intentades que no funcionen però que incrementen la
persistència del conflicte. <o:p></o:p></div>
<br />
<div class="MsoNormal">
És a dir, <b>les millors intencions que produeixen els
pitjors efectes</b>.<o:p></o:p></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-3702668345233648972017-09-08T14:16:00.000+02:002018-10-25T12:26:22.109+02:00Quant de temps has viscut?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgAD270V0FitExYmE_RFDhqevmkDBxRRwMTGxyfQqhwUcqeAp9w8pahCoD_Eu5oXTk95KeO62V3kW8eLy5jhkLVaoI7NIT5BXlodufBzaBANoSJt7D4OthxwtzFZnuyhoV8hkjUGaNl3Zdg/s1600/nepal-prayer_1487659i.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="400" data-original-width="620" height="206" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgAD270V0FitExYmE_RFDhqevmkDBxRRwMTGxyfQqhwUcqeAp9w8pahCoD_Eu5oXTk95KeO62V3kW8eLy5jhkLVaoI7NIT5BXlodufBzaBANoSJt7D4OthxwtzFZnuyhoV8hkjUGaNl3Zdg/s320/nepal-prayer_1487659i.jpg" width="320" /></a><i>"A primera hora del matí, només hi havia lloc per l'esperança a Pamplona: el kazakh Dennis Urubko havia deixat el Camp 3 amb oxígen embotellat en la seva motxilla, un mitjà per mantenir Iñaki unes hores més amb vida. Per davall, en el Camp 2, un metge polonès esperava amb una càmera hiperbàrica i, inclús el rus Sergei Bolotov, afectat d'un edema pulmonar, s'havia negat a descendir fins el Camp Base i havia tornat sobre les seves passes fins arribar al camp 3. Tot per Iñaki"</i>.<br />
<br />
Aquest és un bocinet de la crònica de les darreres hores d'Iñaki Ochoa de Olza, muntanyer vasc que morí a 7400 metres d'alçada a l'Annapurna, després de patir un edema cerebral durant l'ascens. Un dels alpinistes que tractà de socórrer a Iñaki (sense formar part de la seva expedició) fou Ueli Steck qui, després d'haver baixat al Camp Base, de forma sobrehumana i quasi incomprensible per les seves escasses possibilitats d'èxit, tornà a pujar per ajudar-lo. Ueli ha esdevingut, més tard, en un dels millors i avançats alpinistes de la Història, pel seu estil valent i innovador. Per desgràcia, recentment caigué prop de l'Everest i va perdre la vida.<br />
<br />
Més enllà de l'enorme lliçó d'humanitat i solidaritat que l'equip d'alpinistes que intentà rescatar a Ochoa ens donà, convida a la reflexió el fet que, havent assolit la majoria d'ells unes quotes de protagonisme i fama considerables per mor dels seus mèrits i èpiques vàries, segueixin exposant clarament la seva vida en noves expedicions. Això duu a pensar que no és precisament el protagonisme i la fama el que cerquen, sinó una altra cosa: l'amor per, precisament, la vida.<br />
<br />
Arriscar la seva vida a cada expedició sembla una cosa d'allò més sensata. Sensatesa de voler viure, d'haver entès de què va això. Algunes persones diuen que els alpinistes són poc menys que pertorbats que exposen innecessària i repetidament la seva vida, i que <i>no els entenen</i>. És curiós: a qui escriu, li semblen dels éssers més lúcids i racionals que he tengut oportunitat d'observar. Cap d'ells s'exposa gratuïtament, deixen poquíssim marge per a la improvisació i analitzen els seus ascensos i descensos quasi al milímetre, a més de què la majoria d'ells mostren una profunditat en les seves reflexions impròpies del que esperaríem d'algú desequilibrat. Senzillament són éssers curiosos i minoritaris que han decidit acceptar la mort i, en conseqüència, viure. Hi ha alguna cosa més sensata que aquesta? <br />
<br />
És cert, no obstant, que amb aquest intens anhel de viure experiències, hi va lligat un cert egoïsme, ja que no són poques les persones del seu voltant que pateixen quan tenen algun accident o moren. Però cal, en relació a això, demanar-se algunes coses: què fa que es sentin lliures i, segurament, plens? Per què la seva vida no és condicionada per relacions personals? Es pot aprendre alguna cosa d'ells?<br />
<br />
Altre exemple actual d'això potser sigui Kilian Jornet. El català, atleta solitari que des de ben petit ha estat envoltat de muntanyes, podria haver-se convertit fàciment - si no ho és ja - en el millor corredor de muntanya de la Història, ja que gràcies a la seva condició física i mental, pot acumular tant de palmarès com es proposi. Idò bé, Kilian ha decidit no només córrer: s'alimenta de reptes i experiències, no de fer créixer el seu ego personal. Així, enlloc de fer repetides curses, s'ha iniciat en l'alpinisme intentant aprendre dels millors: un d'ells, el bo d'Ueli Steck. Ha decidit obrir-se a nous camins i, per tant, viure.<br />
<br />
Només hi ha l'alpinisme com a forma de viure intensament? Per suposat que no, l'alpinisme només representa una excusa per estar connectat a allò que ens fa estar bé: el present. Hi ha tantes formes d'estar connectat al present com persones podem trobar: cadascú pot saber, si ho cerca, què és allò que el connecta al present i, per tant, a la vida. En aquest sentit, hi ha un conte de Jorge Bucay que ell titulà "El Buscador" que narra l'experiència d'un explorador que arribà a un poble on hi havia un cementiri curiós, ja que la majoria de les làpides no passaven els 10 anys. Consternat, l'explorador hagué de demanar a un habitant del poble per què la gent moria tan jove allà. Per la seva sorpresa, l'habitant contestà: "<i>quan algú mor, és costum nostra obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha disfrutat de viure, on ho té apuntat.<b> Aquest és, per nosaltres, l'únic i el vertader temps viscut</b></i>".tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-2874685292021752032017-05-11T13:57:00.000+02:002017-05-12T08:37:25.274+02:00De què parlam quan parlam d'egoïsme<span style="font-family: inherit;"><i>"L'egoïsme vertaderament intel·ligent consisteix en procurar que els demés estiguin molt bé. Per a què, d'aquesta manera, un mateix estigui un poc millor".</i></span><br />
<div style="text-align: right;">
Oscar Wilde</div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">No resulta estrany trobar-se amb alguns casos de persones que són rotulades d'egoïstes amb amb relativa facilitat. De fet, m'atreviria a afirmar que la societat occidental tendeix a l'individualisme en perjudici dels moviments col·lectius, tot i que això no s'ha de confondre amb egoïsme. La paraula <i>egoïsta </i>representa una forma d'adjectivar<i> </i>a les persones que està negativament connotada, àmpliament estesa a la nostra societat i té cert impacte emocional per qui la rep de forma reiterada. Així que anem a desgranar-la una mica i a reflexionar sobre els matisos que l'envolten.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br />El primer a comentar és que hem estat educats per sentir-nos culpables cada vegada que portam a terme alguna actuació que resulti avantatjosa per nosaltres mateixos, suposant que aquesta avantatge per nosaltres suposarà un perjudici pels altres, el que no sempre es dóna. Així, en perseguir egoïstament un objectiu que ens hem proposat, sembla que hom ha de sentir-se mala persona ja que, d'acord a les arrels de la cultura moralista occidental, les bones persones són aquelles que són <i>altruïstes</i>.<br /><br />Però... què és l'altruïsme? Existeix com a concepte diferenciat de l'egoïsme? </span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">L'altruïsme es defineix com la tendència a procurar el bé de les persones de manera desinteressada, inclús a costa de l'interès propi. Està acceptat que és l'actitud millor i més constructiva des d'un punt de vista social i moral. Emperò: espera alguna cosa, l'altruïsta? </span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Estan fora de dubte els beneficis socials que la conducta altruïsta comporta, però si l'analitzem des d'un punt de vista lògic, no sembla més que una forma d'egoïsme, ja que l'altruïsta disfruta donant als altres, però d'aquesta manera també disfruta ell/a. Ben pensat, i d'acord al que defensà fa uns segles el cèlebre creador del panòptic, Jeremy Bentham, el podríem classificar com una forma d'egoïsme saludable. Bentham fou uns dels primers pensadors que sostenia enèrgicament que l'altruïsme no existeix.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Així, pareix necessària la distinció entre el que qualificaríem com a egoïsme sa i egoïsme insà. Segons alguns autors, el comportament socialment més intel·ligent és el que correspon a la primera de les categories, al d'egoïsta saludable, que és aquell que estima que per obtenir els màxims beneficis dels altres, primer dóna per després rebre. A aquest tipus de persones no els hi suposa un gran sacrifici el fet de donar i, si a canvi reben, per elles és benvingut. Aquesta pot parèixer una posició freda i calculada, però res més enfora de la realitat: seria absurd afirmar que no esperam res dels altres, ja que absolutament tots nosaltres tenim depositades expectatives sobre les persones que conformen el nostre ecosistema social. Per tant, donar per rebre no és necessàriament reprobable, més bé seria una forma constructiva d'entrar en interacció amb els altres, ja que ells també podrien fer el mateix i la relació social adoptaria la forma de reciprocitat contínua.<br /><br />L'altra de les categories és la de l'egoïsme insà. Com cal intuir, és aquell que espera obtenir coses, emperò sense haver fet gaire cap als altres per obtenir-les. Naturalment, les persones que posen en pràctica aquest guió de comportament acaben per comprovar que és necessari donar per rebre, no sense abans decebre's, sovint de forma injusta, dels altres.</span>tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-54895055457004665882017-02-22T16:54:00.002+01:002017-02-22T16:54:43.227+01:00Què fa internet amb les nostres ments?<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<i><span style="font-family: inherit;">"Durante los últimos años he tenido la sensación incómoda de que alguien, o algo, ha estado trasteando en mi cerebro, rediseñando mi circuito neuronal, reprogramando la memoria (...). No pienso de la forma que solía pensar. Lo siento con mayor fuerza cuando leo. Solía ser muy fácil que me sumergiera en un libro o un artículo largo. Mi mente quedaba atrapada en los recursos de la narrativa o los giros del argumento, y pasaba horas surcando vastas extensiones de prosa. </span></i></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<i><span style="font-family: inherit;"><br /></span></i></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<i><span style="font-family: inherit;">Esto ocurre pocas veces hoy. Ahora mi concentración empieza a disiparse después de una página o dos. Pierdo el sosiego y el hilo, empiezo a pensar qué otra cosa hacer. Me siento como si estuviese siempre arrastrando mi cerebro descentrado de vuelta al texto. La lectura profunda que solía venir naturalmente se ha convertido en un esfuerzo."</span></i></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<i><span style="font-family: inherit;"><br /></span></i></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Aquest és un fragment extret del recomanable llibre <i>Superficiales</i>, escrit per Nicholas Carr al 2010. Valgui dir que Carr és professor de literatura i, tal com confessa a llibre, després de molts anys de consumir contingut a Internet, es mostra incapaç de llegir dues pàgines seguides d'un article sense distreure's: entre d'altres, aquesta és la conseqüència més visible de l'ús continuat de la xarxa.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Internet no només ens aporta material per pensar, també moldeja els processos de pensament. Dit d'una altra manera: ens hem tornat uns consumidors compulsius de contingut de la xarxa i, enlloc de manejar els continguts que llegim amb el nostre pensament,<b> és la pròpia xarxa la que està canviant la forma que tenim de pensar</b>. Algú ha advertit que li costa més mantenir l'atenció en un text?</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Pareix clar que l'ús continuat d'Internet ens aboca al que molts ja han denominat la <i>multitasca: </i>botem sense aturar d'un programa a un altre, d'una pàgina d'internet a una altra, mentre parlam per Skype, contestam a un correu electrònic i posam un link a Facebook. És de suposar que aquesta particular i quotidiana forma de funcionar ens allunya de la necessària quietud mental.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8g_gGPm-WqhQe5RY2NYrTCCSCvzlSNZ7eH0M0EOpdkHgeRSbecZNIX5FjBsNN9w4-fRt1f08oW6c1pms7G3FErmPrZQ-6c391o8Gu3JweitHid0LH7uBNiGkzRqiXFVSLu4bPxHE8HrSM/s1600/internautas-espana-estudio-reasonwhy.es_.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="170" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8g_gGPm-WqhQe5RY2NYrTCCSCvzlSNZ7eH0M0EOpdkHgeRSbecZNIX5FjBsNN9w4-fRt1f08oW6c1pms7G3FErmPrZQ-6c391o8Gu3JweitHid0LH7uBNiGkzRqiXFVSLu4bPxHE8HrSM/s320/internautas-espana-estudio-reasonwhy.es_.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<span style="font-family: inherit;">Alguns autors ja parlen d'un <i>món distret</i>. La web i la forma en que ens hi movem està, clarament, minvant la nostra capacitat de pensar de manera autònoma. Estam acostumant al nostre cervell a cercar informació ràpida, usar-la ràpid i oblidar-la a la mateixa velocitat: pareix evident que d'ençà que existeix internet, les persones perdem, poc a poc, les capacitats de concentració i contemplació.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Aquesta dispersió mental, però, no només es manifesta a nivell del pensament, sinó que troba la seva extensió a nivell comportamental. En general, l'efecte de la dispersió es manifesta en forma de <i>postergació</i>, és a dir, de falta d'iniciativa envers les coses. Això ocorre perquè ens resulta més fàcil processar elements concrets i de fàcil accés abans que situacions que tenen a veure amb el futur i que impliquen capacitat d'abstracció: acostumam al nostre cervell a la informació ràpida i immediata, no a dedicar llargues estones en pensar sobre aquell assumpte que ens desperta curiositat, és a dir, a esforçar-lo.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Tot això sense comptar els canvis neurològics que se'n deriven: ja hi ha algunes investigacions que apunten que es dóna una alteració en les zones del cervell implicades en les emocions, l'atenció i la presa de decisions. Volguem o no, ens hem tornat addictes a la xarxa. Prova d'això és que diàriament necessitam la nostra dosi de connexió a Facebook, Instagram o qualsevol altra web.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Com seria la nostra vida si retornéssim als vells hàbits, renunciant als mitjans digitals? </span></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-8014620868373269162016-12-01T19:56:00.000+01:002016-12-02T10:39:21.552+01:00Tens sort?<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj3xuo4NOwk98GUfnDU0ZLfUe95-fN9ak29vL5cLLTqgfY-M4j0IlsLbFnDET2BdM5Y4OtEbmcol1hXjFiYOQI1MaGYyDr1-lW3HR25lLF5rw6bUXv00oiG9KjuN87LqsedojmrL48dKcuo/s1600/0008631200000C1D-0-image-a-13_1446151659086.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj3xuo4NOwk98GUfnDU0ZLfUe95-fN9ak29vL5cLLTqgfY-M4j0IlsLbFnDET2BdM5Y4OtEbmcol1hXjFiYOQI1MaGYyDr1-lW3HR25lLF5rw6bUXv00oiG9KjuN87LqsedojmrL48dKcuo/s320/0008631200000C1D-0-image-a-13_1446151659086.jpg" /></a><br />
<span style="font-family: inherit;">Una teoria molt cèlebre dins del món de la Psicologia és la Teoria de l'Atribució. Aquesta teoria, formulada pel psicòleg Fritz Heider al 1958, ve a dir-nos que, davant les coses que ens passen, les persones cercam explicacions o, dit en el llenguatge de la teoria, cercam <i>atribucions causals</i>. Si una cosa portam malament les persones és el fet de no saber per què les coses passen. Necessitam que el nostre món sigui previsible, explicable. D'aquesta manera, ens hi podem adaptar millor.<br /><br />Una atribució causal està composada de vàries dimensions: pot ser <i>interna </i>o <i>externa</i>, <i>estable </i>o <i>inestable, </i>o finalment <i>controlable </i>o <i>incontrolable</i>. Es diu que una atribució és interna quan té a veure amb nosaltres mateixos i externa quan es relaciona amb coses que no tenen a veure amb nosaltres. És estable quan es dóna sempre i inestable quan és puntual. I és controlable quan pensam que hi podem fer qualque cosa i incontrolable quan no. Per exemple, davant el fet d'haver aprovat un examen difícil, el fet de pensar que ha estat gràcies a una bona capacitat intel·lectual junt amb que he estudiat molt és una atribució interna (l'intel·lecte és una característica personal), estable (no canvia amb el temps) i controlable (jo decideixo si estudiar o no). En canvi, si ho explico en base a que he tengut sort, l'atribució seria externa (no té a veure amb mi), inestable (la sort és puntual) i incontrolable (jo no decideixo quan tenir-ne).<br /><br />Cada persona té el seu propi model d'atribució, o la seva forma predominant d'explicar les coses. N'hi ha que davant d'èxits empren atribucions internes i davant els fracassos externes. En canvi, d'altres tendeixen a explicar els èxits per la bona sort i els fracassos per alguna cosa que té a veure amb ells mateixos. Com de costum, és desitjable una certa flexibilitat a l'hora d'explicar les coses, variant l'estil atribucional segons sigui necessari.<br /><br />Potser sigui interessant posar la mirada a la sort com a explicació de les coses que ens passen... Així deixo tot seguit una petita però il·lustradora narració. Les preguntes, aquesta vegada, les deixo per a qui llegeixi.<br /><br /><i>Durant un important torneig de golf, el gran golfista Gary Player es trobà amb que la pilota havia caigut en un banc d'arena. Es requeria un cop especialment difícil. Va assajar el cop mentalment unes quantes vegades i focalitzà en un sol punt tota la seva capacitat de concentració. El pal va fregar lleugera i suaument la pilota. Deixant una estela d'arena, la bolla volà pels aires, quedà suspesa per un instant, va descendir, rebotà dues vegades i es va aturar a mig metre del pin.<br /><br />Mentre caminava cap al green després del cop, un espectador d'entre la multitud cridà:<br /><br />"Eh, Gary. Això sí que ha estat un cop de sort!"<br /><br />Gary Player es va detenir i es girà cap a l'home. '"Suposo que té vostè raó", va dir. "Però, sap? És curiós. Com més practico, millor ho faig, i com millor ho faig, més sort tenc".</i></span>tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-87047438977125335382016-10-20T19:42:00.000+02:002018-09-11T15:39:18.183+02:00El que feim determina el que creim<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin: 0cm 0cm 0.0001pt 177pt; text-align: right; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="CA" style="color: #222222; font-family: "arial" , "sans-serif"; font-size: 12.0pt;"> </span><span style="font-family: inherit;"><span lang="CA" style="color: #222222;"> </span><span lang="CA" style="color: #222222;"> </span><span lang="CA" style="color: #222222;"> “<i>L’ocasió no s'espera, es crea"</i></span><span style="color: #222222; text-indent: 35.4pt;"><br /> George Bernard Shaw</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: 0.0001pt; text-align: right; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Avui dia es parla molt de l'autoestima, i no és estrany trobar-se
a les consultes persones que acudeixen amb l'objectiu de millorar-la. Pel que observo, està molt
estesa la creença de què l'autoestima és una característica estàtica de les
persones, de manera que <i>es té o no es té</i>, com si fos una cosa que
ve assignada d'una forma més o manco arbitrària.
Però, és així? Reflexionem-hi una mica.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Què és això de l'autoestima? Si
volguéssim definir-la, què diríem? Si hom fa una mica de recerca bibliogràfica,
trobarà nombroses i variades definicions. De fet, sobre ella s'han publicat més
de 7000 articles i 600 llibres, sense mencionar els més de 20000 articles que
s'hi relacionen i els 2080 instruments que actualment s'empren per mesurar-la. Pareix clar que no existeix en l'actualitat un acord generalitzat
entre els especialistes sobre el què és l'autoestima. Tot i això, si hagués de
seleccionar-ne una, seria aquesta, feta per Coppersmith al 1967:<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">"<i>Per autoestima entenem
la valoració que un individu fa sobre si mateix, expressant una actitud
d'aprovació o desaprovació. Ens indica la mesura en què l'individu se creu
capaç, significatiu, amb èxit i mereixedor. En síntesi, l'autoestima és
l'actitud que la persona manté cap a ella mateixa</i>."<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Aleshores, trobam que
l'autoestima té a veure amb una <i>actitud</i>. I què és el que determina
una actitud? Idò la forma en què pensam, la forma en que <i>ens</i> pensam. Hi ha qualque manera, doncs, de canviar allò que
pensam de nosaltres mateixos? Com aconseguir canviar l'actitud de desaprovació
cap a un/a mateix/a cap a una actitud d'aprovació? <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Una premissa de la que sóc ferme
defensor és que, si existeix com a tal, l'<b>autoestima pot ser millorada a
través de les experiències</b>, amb independència de si són satisfactòries o
no. Són aquestes - i res més - les que atorguen creixement personal i sentiment
de vàlua en les capacitats d'un/a mateix/a: envers l’èxit, s’experimenta
satisfacció, i envers el fracàs, s’obté la recepta per l’èxit.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">En aquest sentit, Gregory
Bateson, antropòleg que ha tengut una gran influència en el pensament científic
de la segona meitat del segle XX, afirmava el següent: <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><i><span lang="CA" style="color: #222222;">“Les creences que tenim sobre</span></i></span><i style="font-family: inherit;"><span lang="CA" style="color: #222222;"> el món determinen allò que feim, i allò que feim
determina les creences que tenim sobre el món</span></i><span lang="CA" style="color: #222222; font-family: inherit;">”.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><span lang="CA" style="color: #222222;">Són, en efecte, les experiències
les úniques que poden canviar la nostra forma de pensar i de pensar-nos: pareix
clara la importància del què feim per canviar la forma que tenim d’entendre’ns
a nosaltres mateixos i confiar en les nostres capacitats. Perquè <i>la raó no es pot canviar a si mateixa</i>: pensant
i pensant només entram en una espiral de preguntes i respostes sense cap
direcció clara: es necessiten, cal insistir, experiències. Per posar un exemple:
és com un rellotge que funciona malament. El rellotge no es pot arreglar a si
mateix, necessita d’un agent extern que ho faci: el rellotge necessita un
rellotger per esser canviat, i la raó necessita d’experiències.</span><span style="color: #222222; text-align: center;"> </span></span><br />
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #222222; text-align: center;"><br /></span></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZqUwMei4OZu7mItv-7_hvfCVFzOGsHJUmZCZMbsiA5aWaGMQYWBglIn-Z9Jj1dhyujiRe21_cMMjABdRxnEFcNLJqKtGQYrBlzGA3XXZPzVlJUGzsndT78VoJsStdj0d0tobiK6yhRvXG/s1600/relojero.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZqUwMei4OZu7mItv-7_hvfCVFzOGsHJUmZCZMbsiA5aWaGMQYWBglIn-Z9Jj1dhyujiRe21_cMMjABdRxnEFcNLJqKtGQYrBlzGA3XXZPzVlJUGzsndT78VoJsStdj0d0tobiK6yhRvXG/s1600/relojero.jpg" /></a></div>
</div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Les experiències del present, per
petites que siguin, poden arribar a tenir un impacte gegant en el futur.
Canviar de feina, alliberar-se d’una relació tòxica, iniciar uns estudis, etc. Vegi’s,
en aquest sentit, les premisses en què es basa la Teoria del Caos: un esdeveniment
minúscul a una part del món, en pot provocar un altre de magnituds enormes a
l’altra part. Res més prop de la realitat: cada petita decisió que hom pren en
el present pot canviar, d’una manera que ni arribam a sospitar, les coses en el
futur. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Què cal doncs? Decidir, <b>evolucionar</b>, ser flexible. Estic
convençut de que si el camí a la felicitat existeix, és aquest: ser el
conductor de la pròpia vida a través de la presa de decisions, per difícils que
puguin semblar. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Arribats a aquest punt, pot ser
pertinent fer-se la següent pregunta: per què hi ha persones que es queixen de
la seva vida, dels altres, del món en general emperò no prenen decisions, per
petites que siguin, per canviar-ho? Què fa que tenguin la sensació de què no
evolucionen? És falta de capacitat o falta de voluntat? Què passa?<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Són nombroses les causes que
poden explicar aquests bloquejos que impedeixen evolucionar i que
s’expressen en forma de llargues crisis personals, emperò jo en destacaria
dues, íntimament relacionades: la por a equivocar-se i la recerca de seguretat.
Quan això passa, no és infreqüent trobar tot tipus d’autoengany, en el sentit
de què es cerquen pretextos per justificar la manca de presa de decisions. De la
por a decidir i dels autoenganys que s’hi associen, m’hi estendré en una altra
ressenya.<i><o:p></o:p></i></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">Per tant, només decidint sobre la
vida, farem que canviï, abandonant aquesta incòmoda espera de què siguin els
altres o el món qui ho facin per nosaltres. Serà d’aquesta manera quan també
canviarà la forma que tenim de veure’ns. Dit d’una altra manera, l’autoestima
no es té, <i>s’aconsegueix</i>. Ja ho deia
el poeta: “caminante, no hay camino. El camino, se hace al andar...”.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: #222222; font-family: inherit;">T.S.</span></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-13042511875246959642016-09-05T15:51:00.000+02:002016-09-09T13:58:36.660+02:00Les crisis de la família<div class="gmail_default" style="color: #222222; display: inline; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Si hi ha una influència que resulta innegable en la vida de qualsevol persona, aquesta és la de la família. Des de que naixem, som part de les relacions que es van creant i consolidant entre els seus membres i, volguem o no, això té una enorme importància en nosaltres a l'hora de créixer i desenvolupar-nos com a persones: tots portam una càrrega genètica que la família ajuda a que s'expressi d'una forma o d'una altra. No en va, alguns estudis apunten a que la nostra forma de ser està determinada al voltant d'un 20% per l'herència genètica i prop d'un 80% per les experiències i aprenentatges, on la família hi té un paper cabdal.<br /><br />Del concepte família podem trobar variades definicions. Una que resulta completa és la següent: <i>"grup de persones que comparteixen un projecte comú i durador, on hi ha forts sentiments personals de pertenença i s'estableixen relacions emocionalment intenses d'intimitat, reciprocitat i dependència"</i>. Així, no es pot negar el caràcter <b>dinàmic </b>que la família té, ja que es pot considerar com un sistema que evoluciona constantment com a conseqüència dels propis requeriments vitals: en efecte, la majoria de les famílies mostren la capacitat d'evolucionar quan ho necessiten. Pot esser, no obstant, que per diverses raons a la família li costi dur a terme aquesta evolució necessària. Si això passa, llavors és molt probable que sobrevenguin les anomenades <i>crisis familiars</i>. Vegem tot seguit què pot produir-les, relacionant-ho amb les diverses etapes de la vida.</span></div>
<div style="color: #222222; font-size: small;">
<div class="gmail_default" style="display: inline;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
</div>
<div style="color: #222222; font-size: small;">
<div class="gmail_default">
<span style="font-family: inherit;">Per dir-ho d'una forma general, de crisis familiars n'hi ha de dos tipus: les <i>esperades </i>(o<i> evolutives</i>)<i> </i>i les <i>inesperades</i>. Aquestes darreres són les que sobrevenen sense haver-ho planificat, com a conseqüència per exemple d'una malaltia o del fet de perdre la feina. Però en aquesta ressenya faré un repàs de les primeres, que són les que tenen a veure amb les diferents etapes del cicle vital.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default">
<span style="font-family: inherit;">A grans trets, el cicle vital familiar es pot dividir en les següents etapes: constitució de la parella, ser pares, període intermig, emancipació dels fills i retir de la vida activa. Com és de suposar, els problemes que poden aparèixer en cada una d'elles varien molt. Vegem-los succintament tot seguit.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: inherit;"><img src="http://www.racopsicologic.com/s/cc_images/cache_865066.jpg?t=1437029388" /></span></div>
</div>
</div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">En <b>constituir-se la parella</b>, sol ocórrer que es necessiten noves regles de funcionament, diferents a les famílies d'origen de cada un dels cònjuges. Cada un ve amb les seves pròpies regles i la nova parella planteja l'exigència d'un projecte comú, cal crear-ne de noves. Sol observar-se amb molta freqüència que encara existeix un lligam molt intens d'algun dels cònjuges amb la seva família d'origen, el que sol crear dificultats i falta de compromís amb el projecte comú. Aquí sol fer-se necessari renegociar les regles amb les famílies d'origen. </span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">A la <b>fase de ser pares</b>, l'observació de les famílies ens indica que els reptes que es plantegen tenen a veure en tractar de combinar de manera eficaç la parentalitat i la conjugalitat, és a dir, saber ser pares però sense oblidar-se de què també són parella. A més, cal tornar a negociar les regles de relació amb les famílies d'origen. Com a conseqüència d'això, poden aparèixer problemes de pèrdua d'espai com a parella, desvinculació del pare per un excessiu vincle mare - fill o excés d'implicació dels padrins en la vida familiar.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Però una de les crisis familiars que més s'observen a les consultes, són les que tenen a veure amb l<b>'etapa intermitja de la vida</b>, on els fills inicien l'adolescència. El que sovint ocorre en aquesta etapa és que es dóna o bé sobreprotecció cap als fills o bé excessiva desvinculació. Alhora, no és infreqüent observar conflictes de parella o expressió de la insatisfacció dels pares amb el que té a veure amb la seva vida professional.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">La següent fase crítica sol ser la de l'<b>emancipació dels fills</b>, també coneguda com la del "niu buit". Poden donar-se severes dificultats dels pares per facilitar la transició cap a la independència dels fills, així com importants reptes que tenen a veure amb la renegociació de les regles de parella una vegada els fills ja no són a casa.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">La darrera és la fase del <b>retir de la vida activa</b>, la fase final. És possible que hi hagi pèrdues i per tant processos de dol, a més de què els rols que cadascú ha ocupat al llarg de la seva vida dins la família es poden veure modificats per les cures que les persones majors requereixen com a conseqüència del propi envelliment. Pot ser, en aquest sentit, que sobrevenguin crisis com a conseqüència de la desatenció dels fills o per la sobrecàrrega que l'atenció dels majors suposa.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">És clar que cada etapa presenta els seus propis reptes i les seves particulars formes de solució. Existeix, no obstant, el perill de què la crisi no sigui identificada com a tal i, tot i haver-hi membres de la família amb problemes, es percebi la situació com a individual i no com símptoma d'un mal funcionament col·lectiu. Com bé ens assenyala la Teràpia Familiar, cap fenòmen comportamental ni problema humà de naturalesa psicològica pot ser entès de forma aïllada perquè sempre és causa i conseqüència: entendre'l de forma separada a tot el que l'envolta, amb molta probabilitat ens conduïria a conclusions imprecises.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">T.S.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-family: arial, helvetica, sans-serif; font-size: small;">
<br /></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-82765123806146744672016-07-21T20:11:00.002+02:002022-12-09T06:49:30.091+01:00La felicitat digital<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;">Pocs discutiran que a aquestes alçades, les xarxes socials són tot un fenomen que ha capgirat la forma que les persones tenim per relacionar-nos, gràcies a la creació de nous espais virtuals on hi ha la possibilitat d'interactuar d'una manera on l'esforç escasseja. Potser sigui interessant, des del punt de vista psicològic, analitzar breument quins són els principals efectes derivats del seu ús.</span></div>
<span style="font-family: inherit;"><br />Sembla clar que els espais virtuals estan, progressivament, substituint els espais reals. La conseqüència immediata d'això és una minva en el desenvolupament dels recursos personals necessaris per garantir una bona adaptació al medi en què vivim. Dit d'una altra forma:<b> vivint al món digital, estam menys preparats pel real</b>: els aprenentatges útils per la vida quotidiana difícilment poden ser assolits des d'entorns on només hi ha la possibilitat de relacionar-se "online". Així, trobam molts joves perfectament entrenats i preparats per relacionar-se de la forma més difícil, inverosímil i extravagant possible via internet, emperò resulten ser incapaços de dirigir dues paraules a un desconegut a un lloc públic. Es pot concloure, doncs, que el fet de passar-se molt temps a xarxes socials i entorns online com a principal forma de relacionar-se, resta capacitats per créixer com a individu a la vida real: no és estrany trobar-se a les consultes adolescents amb aquesta problemàtica.<br /><br />Emperò no és aquest l'únic efecte de les xarxes. En la meva opinió, la majoria del contingut que s'hi deposita no és del tot representatiu de la vida de les persones. En aquest sentit, pot ser sigui útil recórrer a un concepte en psicologia anomenat <i>desitjabilitat social</i>. Aquest concepte ve a dir-nos que les persones actuam d'acord a allò que volem que els altres vegin. Sembla clar que de desitjabilitat social, les xarxes socials n'estan plenes, actuant a mode d'aparador: vegi's, per exemple, instagram o facebook, les dues xarxes socials per excel·lència que han esdevingut en termòmetres per mesurar com de popular és algú. Quina part de les nostres vides decidim mostrar? A banda de la desitjabilitat, què més fa que només mostrem allò que volem que els demés vegin?<br /><br />Si hom revisa alguna xarxa social en un dia qualsevol, no serà estrany trobar-la plena d'estampes felices i joioses. A mi m'agrada anomenar a això la felicitat digital. Quantes d'aquestes estampes són realment sinònim d'una felicitat real i quantes només responen a la necessitat d'aprovació i reconeixement dels altres? Per què les persones compartim informacions públiques que no obstant podrien ser compartides de forma privada? <b>Per què ens agrada sotmetre les nostres publicacions a escrutini públic? </b></span><br />
<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjCR1XetXMaC49Xxo3XCsAvlKXgPy7ea_vj7N8R1s87Ew3OZRTmg4TMqZbaiFnM79mwD8NfeGJvrZ5r85Gb1SGSSSZ2O9qnfbOf2nu3FCBMLbdKoHXDCATTm-YV2_PP3kCueRTOhZfP-Q03/s1600/62842.me_gusta_facebook.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjCR1XetXMaC49Xxo3XCsAvlKXgPy7ea_vj7N8R1s87Ew3OZRTmg4TMqZbaiFnM79mwD8NfeGJvrZ5r85Gb1SGSSSZ2O9qnfbOf2nu3FCBMLbdKoHXDCATTm-YV2_PP3kCueRTOhZfP-Q03/s320/62842.me_gusta_facebook.jpg" width="320" /></a><span style="font-family: inherit;"><br /><br />Potser part de la resposta a aquest interrogant sigui que algunes persones, subtilment, es menteixen a elles mateixes, amb propòsits benèfics. És a dir: necessiten crear realitats artificials o secundàries per tal de fer la seva vida més agradable o desitjable a ulls dels altres, cosa que resulta tranquilitzadora: "<i>si els altres ho diuen, deu ser veritat</i>". No oblidem que tendim a ser i actuar d'acord a com creim que ens veuen, ens agrada sentir-nos desitjats pels altres. Aquí s'observa amb molta freqüència la necessitat de què els altres aprovin una realitat inventada o parcial, convertint-la en real o global. Per exemple: imaginem-nos que sóc a una festa més bé avorrida. Faig una foto divertida i la penjo a les xarxes socials. Resulta que la foto té una gran acollida, amb molta atenció per part dels contactes. Amb el temps, tendiré a pensar que aquell va ser un gran dia i que m'ho vaig passar realment bé: <b>són els demés qui donen significat a les nostres experiències</b>. A això, Paul Watzlawick ho definí com <i>realitat de segon ordre, </i>és a dir, com construim realitats a partir d'opinions. Pareix clar, doncs, que les xarxes socials representen el millor vehicle per convertir una petita mentida en tota una realitat, això sí, basada en un autoengany.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br />Així, deixo una pregunta per a la reflexió: quanta felicitat real hi ha a les xarxes socials?<br /></span>tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-43285151655129221142016-05-30T16:01:00.004+02:002016-05-30T16:01:44.466+02:00El repte d'educar: el llenguatge del dèficit<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Un element que té una importància cabdal dins de les famílies és el de la comunicació. La seva observació detallada ens permetrà acostar-nos a la comprensió de les maneres que cadascú té per relacionar-se dins d'ella, que solen tornar estables amb el pas del temps. Com cal suposar, això cobra especial rellevància quan parlam de la forma que els pares tenen de comunicar-se amb els fills.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Així, el que es sol observar és que, amb el temps, aquestes formes de relacionar-se solen tornar reiteratives i repetitives, arribant a constituir el que s'anomenen <i>patrons de relació</i>. I, si juntam aquests patrons que observam entre els membres, podem començar a parlar d'un <em>model de comunicació</em> familiar determinat.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Entenem, doncs, com a model de comunicació familiar la forma general, i més o manco estable, que els membres de la familia empren per relacionar-se entre ells. La comunicació intrafamiliar pot adoptar vàries formes, així que de models de comunicació en trobarem varis. Del que m'interessa parlar en aquesta ressenya és el model de comunicació basat en el <em>dèficit </em>i les seves repercussions, atès que no resulta estrany trobar-los a les consultes.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Dit d'una forma ràpida: quan ens dirigim a algú podem fer-ho basant-nos en les coses bones que decidim veure d'aquella persona, o basant-nos en el què creim que li falta o en els atributs negatius que projectam en ell o ella. Això segon, com és esperable, sol provocar amb el temps un cert deteriorament de la relació. Aquest deteriorament segurament ajuda a que la comunicació segueixi basant-se en allò negatiu, el que incrementa el conflicte, i així successivament. Per tant, és raonable pensar que es tracta d'un model comunicatiu del que cal fugir-ne.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Però què és exactament això del "llenguatge del dèficit"? Harold Goolishian, psicòleg, ho descriu molt bé fent servir la metàfora del forat negre. Diu Goolishian: "<em>el llenguatge del dèficit crea un món de descripcions que només comprèn el que està malament, el que falla, el que està absent o el que és insuficient (...), comparable a un forat negre del que és molt difícil escapar. Al fer servir la metàfora de forat negre, tracto de capturar l'essència d'un sistema de significats les forces dels quals són tan poderoses que és impossible fugir d'ell cap a altres realitats</em>".</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Així, amb els nostres fills, <strong>tenim elecció</strong>: podem comunicar-nos amb ells basant-nos en allò que fan bé o basant-nos en el que fallen o els hi falta. Amb el temps, els resultats d'un estil o un altre seran radicalment diferents: hi ha nombrosos teòrics de la teràpia centrada en les solucions que afirmen que, donant atenció a allò bo que ocorre dins la familia, el que cal esperar és que creixi i de cada vegada ocupi més lloc, desplaçant allò menys desitjable.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">En aquest sentit, no s'ha de menysprear en absolut el poder del llenguatge i la forma en què aquest és emprat, ja que té un impacte enorme en la confiança dels fills: alguns psicòlegs estudiosos de la motivació han descobert que un dels factors més importants a l'hora de motivar a les persones és la <strong>creença de què realment fan bé allò que se'ls hi ha assignat</strong>, amb independència de l'execució real. Hi ha un experiment duit a terme per Jones (1977) que reflecteix bé aquest fenòmen. Aquest investigador va estudiar a dos grups d'adults a qui se'ls hi va encomanar la tasca de resoldre les mateixes deu endevinalles. Quan els subjectes presentaren les seves tasques per ser qualificades, a un grup se'ls hi digué que les havien resolt bé, i a l'altre grup, que l'havia resolt d'una manera "insuficient". Aquells que foren qualificats positivament en la primera ronda, resolgueren molt millor la segona que els membres de l'altre grup. A l'àmbit de l'escola també s'han realitzat estudis similars. En un d'aquests estudis, es demostrà que quan els mestres estaven segurs de què els seus alumnes respondrien bé a un test d'intel·ligència, aquests superaven en 25 punts a altres estudiants amb diferents mestres. De nou, queda clar l'enorme efecte que tenen les expectatives i la manera en què són transmeses. Així, cal no abundar en el llenguatge del dèficit i emprar, com més vegades millor, el llenguatge basat en les fortaleses.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">Cal revisar, així, com influeixen les idees preconcebudes que tenim sobre altres persones a l'hora de dirigir-nos a elles, i més si aquestes persones són els nostres fills: tot i que de vegades no ho sembli, els fills donen una importància enorme a allò que els pares diuen sobre ells.</span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<div class="gmail_default">
<span style="font-family: inherit;">Així doncs, convido al lector, pare o mare, a trobar aquelles fortaleses dels seus fills i filles que poden ser emprats per comunicar-nos amb ells d'una manera constant. Convido, de passada, a avaluar els resultats un temps després d'haver fet servir aquesta profitosa manera de comunicar-se.</span></div>
</div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; font-size: small;">
<span style="font-family: inherit;">T.S.</span></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-83700297138316468252016-05-06T10:57:00.002+02:002016-08-12T11:19:16.582+02:00Com són els ciutadans de la teva ciutat?<div class="gmail_default" style="display: inline;">
<span style="font-family: inherit;">A les persones se'ns pot entendre com un complex organisme que constantment està interactuant amb el seu medi i que, com qualsevol altre organisme, necessita un equilibri intern per sobreviure. Aquest, explicat d'una forma molt breu, és el concepte d'homeostasi, que vol dir que tot organisme viu tendeix a <i>l'estabilitat.</i></span><br />
<span style="font-family: inherit;"><i><br /></i>Així, les persones no en som una excepció. Necessitam estabilitat física i mental, perquè del contrari els problemes invairien les nostres vides. Un dels elements de què disposam per mantenir aquest equilibri a les nostres vides, és la forma en què pensam. Dit d'una forma ràpida: necessitam entendre tot el que ens passa, trobar significats que encaixin amb les nostres particulars formes d'entendre el món i les persones perquè, del contrari, el nostre sistema intern es desestabilitza i, de perllongar-se molt en el temps, aquesta falta d'estabilitat pot esdevenir psicològicament lesiva. A aquestes singulars maneres d'entendre tot el que ens passa, les podem definir com <i>creences</i>.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span><span style="font-family: inherit;">Tot i que n'hi ha diferents tipus, del que m'interessa parlar és de l'enorme influència que tenen les nostres creences per funcionar a les nostres vides, i de quina manera ens poden portar a formes especialment intenses de patiment que, de fer servir-ne unes altres, no tendrien lloc. De quina manera es creen aquestes formes de construir la realitat? Vegem-ho tot seguit.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span><span style="font-family: inherit;">Un fenòmen basat en la creença que observo sovint és la necessitat que les persones tenim d'<b>acostar la realitat al que desitjam, és a dir, esforçar-nos en creure una determinada cosa. </b>Tal vegada amb més freqüència de la que seria desitjable, solem representar mentalment el món que ens envolta de la forma més propera als nostres desitjos, necessitats i idees. Valgui com exemple el relat d'un destacat psicòleg del segle XX, Gordon Allport, al 1964. Conta Allport que, després d'acabar la Primera Guerra Mundial, a un hospital austríac per veterans, un pacient mostrava un dolor físic generalitzat i perdia pes d'una manera inexplicable. Els metges no aconseguien emetre un diagnòstic, motiu pel qual varen demanar l'opinió d'un patòleg important, anunciant al pacient que aquest metge seria capaç de diagnosticar el seu mal i de definir la teràpia apropiada. Quan el famós doctor va arribar al llit del malalt, observà atentament aquell home sense tocar-lo en absolut i, finalment, va dir: "<i>moribundus</i>". I el gran patòleg, acompanyat pel sèquit dels seus assistents, se n'anà. Inexplicablement, a partir d'aquell moment el pacient començà a millorar, recuperà el pes i, passades unes setmanes, es curà i fou donat d'alta. Passat un temps, visità al gran patòleg a casa seva per fer-li entrega d'un obsequi i donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida...<b> </b>La sort de no saber llatí!</span><br />
<br />
<span style="font-family: inherit;"></span><span style="font-family: inherit;">Aquest relat obliga a fer-se una pregunta: què és el que curà aquest home? De quina manera les creences (fonamentades o no) sobre altres persones tenen influència sobre nosaltres?</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span><span style="font-family: inherit;">Sol ocórrer també que hi ha ocasions en que els fets que observam no encaixen amb el nostre sistema de creences, és a dir, amb la nostra forma de pensar. Aquí solen observar-se dues grans tendències: hi ha els que es qüestionen el perquè d'allò que no encaixa, el que implica desestabilitzar el sistema. Si d'aquest procés de qüestionament s'arriba a una nova creença diferent a la inicial, es pot afirmar que s'ha donat un nou </span><i style="font-family: inherit;">aprenentatge</i><span style="font-family: inherit;">. Pel contrari, l'altra tendència que s'observa sovint és tractar d'acomodar els fets a les creences, de forma que romanguin inalterables, i per tant, evitant desestabilitzar el sistema psicològic. Com el lector haurà intuït, això implica enganar-se a si mateix: quantes persones hi ha de les que es pot afirmar que hi ha alguna cosa que </span><i style="font-family: inherit;">no volen veure o entendre</i><span style="font-family: inherit;">?</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span><span style="font-family: inherit;">Una prova d'aquesta tendència que les persones tenim per enganar-nos a nosaltres mateixos la demostrà Alex Bavelais a l'Universitat d'Stanford. Aquest investigador col·locava a una persona davant una sèrie de parelles de números sense cap relació entre ells, però els hi demanava si veia alguna relació. Moltes persones creien descobrir relació entre els números després de repetides presentacions, però la realitat era que no n'hi havia. Inclús a algunes, quan després se les informava de la inexistència de la relació, seguien afirmant que elles n'hi havien vist.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Queda clar, doncs, que veim el que volem veure. Seleccionam aquells aspectes de la realitat que més encaixen amb les creences que tenim arrelades dins nosaltres per no entrar constantment en crisi i desestabilitzar-nos, tot i que de vegades sigui aconsellable el contrari. D'això n'és profundament il·lustrador aquest conte:</span><br />
<i style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;"><br /></span></i>
<i style="color: #222222;"><span style="font-family: inherit;">"Hi ha una història antiga que conta que hi havia un savi que acollia a la porta de la ciutat a tot viatger que entrava. Un dia arribà un home, que li demanà: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? I el savi li preguntà: tu com creus que són? L'home li respongué: esper que no siguin com les de la ciutat de la que venc, que eren egoïstes i dolents. El savi li respon dient: també aquí trobaràs ciutadans egoïstes i dolents. Al dia següent, arribà un home que li demanà al savi: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? El savi respongué demanant: com creus que són? Imagino que són persones bones i hospitalàries, digué l'home. El savi respongué: també aquí són bones persones i hospitalàries."</span></i></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222;">
<span style="font-family: inherit;"><i><br /></i></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://historiaeuropa.files.wordpress.com/2012/06/ciudad_europea_medieval_8348.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"></span></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://historiaeuropa.files.wordpress.com/2012/06/ciudad_europea_medieval_8348.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="276" src="https://historiaeuropa.files.wordpress.com/2012/06/ciudad_europea_medieval_8348.jpg" width="320" /></a></div>
<span style="font-family: inherit;"><i><br /></i><b><br /></b><b>Com són els ciutadans de la teva ciutat? </b></span></div>
<div class="gmail_default" style="color: #222222; display: inline;">
<span style="font-family: inherit;"></span><br />
<div class="gmail_default">
<span style="font-family: inherit;"><b><br /></b></span></div>
<span style="font-family: inherit;"></span><br />
<div class="gmail_default">
<span style="font-family: inherit;">T.S.</span></div>
</div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-90360870701919079462016-04-28T09:55:00.001+02:002016-04-29T10:33:02.429+02:00El repte d'educar (en els temps que corren)<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;">Pareix clar que avui dia resulta difícil educar a una
filla o fill. Mòbils, xarxes socials, crisi de valors i moralitat, dificultats
de conciliació de vida laboral i familiar... Amb aquest escenari, quan es posa
la mirada als problemes que apareixen habitualment a l'àmbit de la família, un
que es troba amb relativa freqüència i que sol ser motiu de consulta per part
dels pares és el fet de què els fills tenguin vertaderes dificultats per obeir
i seguir normes. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;">Està fora de dubte que molts de pares posen la millor
de les intencions per tal de criar persones carinyoses, educades i honestes,
tot i que de vegades aquestes bones intencions acaben contribuint a què els
fills es converteixin primer en nins capritxosos, després en adolescents
dèspotes i finalment en el que avui en dia es coneix com "fills
tirans". Vegem tot seguit, d'una forma introductòria, algunes de les
coses de caire general que cal tenir en compte per tal de no arribar a
aquest punt.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;">
La infància és un moment privilegiat per començar a establir les pautes
educatives que serviran al fill per anar moldejant la seva personalitat i la
seva forma de relacionar-se. Aquí cobra importància el fet de <b>posar
límits clars</b> des del principi sabent <b>acompanyar, ferma però
suaument, quan al nin li costa acceptar-los</b>. Cal evitar, doncs, adoptar un
estil massa permissiu amb els fills, però també un estil massa basat en les
normes i la coerció. Dit d'una altra manera, és summament important saber dir
que no, però el <i>com</i> es diu també ho és: quan el fill mostra
la seva disconformitat cap a alguna cosa que se li nega en forma de
"rabieta", el que resulta més desaconsellable és cedir a ella o
respondre amb un grau similar d'agressivitat. Si som agressius amb ells, no
podem esperar una resposta diferent. Ja ens ho ensenyà A. Einstein: "donar
exemple no és la principal manera d'influir sobre els altres; és l'única
manera".<br />
<br />
D'aquesta forma, cal esperar un nin que accepta que hi ha normes que està en
l'obligació d'obeir. També l'ajudam a saber que no ho té fàcil per anteposar
les seves necessitats a les dels pares de forma que tot giri al seu voltant: és
saludable que puguin entendre que hi ha persones amb necessitats diferents a
les seves que també s'han de satisfer: aquest, en la meva opinió, constitueix
un dels pilars de l'educació en edats primerenques.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;">
Una de les altres coses que cal considerar a l'hora d'educar és l'<i>autonomia</i>.
Si es pensa, cada dia hi ha oportunitats per promoure-la. D'entrada, pot ser
útil fer-se aquesta pregunta: <b>quantes coses feim els pares pels fills
però que ells ja saben fer?</b> Segons un aforisme que convida a la
reflexió de Jorge Wagensberg, físic i divulgador científic, "ensenyar no
consisteix només en donar comprensions, sinó en assenyalar camins per
ensopegar-se amb elles". En el sentit que apunta Wagensberg pot ser
interessant, com a pares i educadors, fer-se algunes preguntes: posam a prova
com de capaços són els fills o directament substituïm les seves capacitats perquè
pensam que no poden sols? Quin concepte tenim d'ells: com a persones que poden
o que no poden? I alguna vegada ens hem aturat a pensar de quina manera
influeix en la nostra manera de fer les coses aquest mateix concepte que tenim?
I és més: de quina manera ells i elles el reben, aquest concepte? Tot plegat té
una influència enorme en el creixement emocional dels infants: com més
oportunitats tenen de fer coses i fer-les bé, més encoratjats es sentiran i més
reforçats es sentiran per les persones del seu voltant.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 12.0pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;">Segons el nin creix i es dóna amb certa freqüència el
comportament desobedient, no és estrany veure com els pares fan servir la
infructuosa estratègia del "<b>parlar enlloc d'actuar</b>", ja
descrita breument unes quantes ressenyes enrere. El fet d'amenaçar que el
càstig tendrà lloc però no arribar a executar-lo té efectes clarament adversos:
es perd autoritat a ulls del fill, que pensa, no sense raó: "<i>tanmateix
no ho farà</i>...". Una altra modalitat del parlar en lloc d'actuar és la
de <b>raonar incansablement</b> amb ells sense prendre altres
mesures, pretenent que això tengui algun efecte sobre el seu comportament: hi
ha moments en els que resulta totalment ineficaç, especialment a l'entrada de
l'etapa de l'adolescència.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;">D'aquests i d'altres aspectes se'n pot parlar
àmpliament, així que en futures ressenyes s'hi dedicarà més espai per a
reflexionar-hi.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #666666; font-family: inherit; line-height: 15.2pt;">T.S.</span></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-59674206055832450422016-04-28T09:53:00.003+02:002016-04-29T10:33:20.851+02:00Contes terapèutics (I)<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #666666;"><span style="color: #757575;"><span style="font-family: inherit;">Hi havia una vegada un home, que era el carter de la
reserva, que va escoltar a alguns dels Majors parlar sobre objectes rebuts que
atorgaven un gran poder. Ell no sabia molt sobre aquestes coses, però va pensar
que podria ser meravellós rebre un objecte que només podia esser concedit pel
Creador. En particular, va escoltar dels Majors que l'objecte més excels que
una persona podia rebre era una ploma d'àguila. Va decidir que n'havia de tenir
una. Si podia rebre una ploma d'àguila, posseïria tot el poder, la saviesa i el
prestigi que desitjava.</span></span><span style="font-family: inherit; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #666666;"><span style="color: #757575;"><span style="font-family: inherit;">Però també va saber que no podia comprar-la. Havia
d'arribar per voluntat del Creador. Dia rere dia, sortia a cercar una ploma
d'àguila. Creia que per trobar-la, només havia de mantenir els ulls ben oberts.
Va arribar un moment en què no pensava en una altra cosa. La ploma d'àguila
ocupava els seus pensaments des de l'auba fins a la nit. Passaren moltes
setmanes, mesos, anys. Tots els dies el carter feia les seves rondes, cercant
impetuosament la ploma d'àguila. No prestava atenció ni a la seva família ni
als seus amics. Mantenia la ment fixa en la ploma d'àguila. Però mai la
trobava.</span></span><span style="font-family: inherit; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;">Va començar a envellir, i la ploma no apareixia.
Finalment, se'n va adonar de què per molt que cerqués, no estava més a prop de
la ploma del que hi havia estat el dia que va iniciar la recerca. Un dia va
decidir agafar-se un descans al costat del camí. Va sortir del seu petit jeep i
va tenir una conversa amb el Creador. Va dir: "Estic molt cansat de cercar
la ploma d'àguila. He passat tota la meva vida pensant en ella. Quasi no m'he
ocupat de la meva família i dels meus amics. L'únic que m'ha preocupat ha estat
la ploma i ara la vida m'ha passat de llarg. M'he perdut moltes coses bones.
Bé, abandono la lluita. Deixaré de cercar la ploma i començaré a viure. Tal
vegada encara tengui temps per recuperar la meva vida i els meus amics.
Perdona'm per la manera en què he conduit la meva vida".</span></span><br />
<span style="color: #666666;"><span style="color: #757575;"><span style="font-family: inherit;"><br /></span></span>
</span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.animalesyanimales.com/wp-content/uploads/2014/10/image1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="color: #666666;"><img border="0" src="http://www.animalesyanimales.com/wp-content/uploads/2014/10/image1.jpg" height="181" width="320" /></span></a></div>
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #666666;"><span style="color: #757575;"><span style="font-family: inherit;">Llavors, <b>i només llavors</b>, el va inundar
una gran pau. De sobte, es va sentir millor interiorment del que s'havia sentit
tots aquells anys. Tan prest com acabà de parlar amb el Creador i va començar a
caminar en direcció al jeep, el va sorprendre una ombra que va passar per
damunt seva. Va mirar al cel i va veure un gran ocell volant. A l'instant, va
desaparèixer. Llavors va veure alguna cosa que descendia flotant suaument en
l'aire: una hermosa ploma. Era la seva ploma d'àguila! Se'n va adonar de
què la ploma havia aparegut immediatament després de què abandonés la recerca i
fes les paus amb el Creador.</span></span><span style="font-family: inherit; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #666666;"><span style="color: #757575;"><span style="font-family: inherit;">Ara el carter és una persona distinta. La gent acudeix
a ell cercant saviesa i ell comparteix amb ells tot el que sap. Si bé ara
posseeix el poder i el prestigi que tant anhelava, ja no li interessen aquestes
coses. Se preocupa pels demés i no per si mateix. Així arriba la saviesa.</span></span><span style="font-family: inherit; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<span style="color: #666666;"><br /></span>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="color: #666666; font-family: inherit;">Extret íntegrament de: "Abrir caminos para el
cambio" (M. Selekman, 1</span></span><span style="font-family: "arial" , "sans-serif"; font-size: 8.0pt;"><span style="color: #666666;">996)</span><span style="color: #757575;"><o:p></o:p></span></span></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-62901270692808485962016-04-28T09:52:00.002+02:002016-07-24T10:56:05.270+02:00Què fa un psicòleg?<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #757575;">Si avui dia hi ha una professió sobre la que encara existeix certa disparitat d'opinions respecte al que s'espera d'ella, és
la del psicòleg. D'entrada, es pot definir com el professional que promou el
benestar mental i emocional de les persones. Per tal d'ajudar a aclarir quines
són les seves funcions i què es pot esperar d'aquesta figura, faré una
temptativa de repàs a les escoles generals (tot i que no són les úniques) de
psicoteràpia i del rol que el psicòleg té en cada una d'elles.</span><span style="color: #757575; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #757575;">La concepció clàssica del psicòleg és la del divà: la
consulta és un lloc on, relaxadament, s'hi va a contar tot allò que representa
una font de patiment per la persona i on el terapeuta es limita a escoltar.
Aquest model de teràpia existeix i és encara molt present sobre tot a Amèrica
Llatina, però manco a Europa. Es tracta del <b>Psicoanàlisi</b>, el pare
del qual és el cèlebre Sigmund Freud. Aquest model presuposa que la solució als
problemes de les persones els trobarem <b>indagant en el seu passat</b>,
tractant doncs de resoldre experiències passades conflictives o traumàtiques
que no pogueren ser resoltes. Per tal d'arribar al punt originari del
conflicte, el psicòleg emprarà tot el temps que necessiti per tal d'anar
extraient conclusions de les dinàmiques mentals de la persona. Aquestes
teràpies solen tenir una durada més bé llarga. Fou l'escola dominant a la
primera meitat del segle XX.</span><span style="color: #757575; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #757575;">L'altra escola és la <b>Conductista</b>. Al
contrari del Psicoanàlisi i amb un caire més experimental, aquesta escola obvia
totalment la part "mental", centrant-se en la part conductual, allò
observable, que és on hi dirigeix tota la intervenció. Segons els conductistes,
la majoria dels <b>problemes humans s'expliquen per la relació entre estímuls i
respostes</b>. És cronològicament paral·lela al Psicoanàlisi, eclosionant a la
segona meitat del segle XX. El seu màxim exponent fou B.F. Skinner. Gràcies a
ella, comença a canviar la concepció clàssica del psicòleg i s'escurça
notablement la durada de les teràpies, ja que el psicòleg només intervé en les
seqüències d'estímul - resposta, amb diversos graus de complexitat.</span><span style="color: #757575; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #757575;">Una altra és l'escola <b>Cognitiva</b>, que es
nodreix de la Tª de la Computació. Segons els cognitivistes, qualsevol forma de
patiment humà es deu a un processament inadequat de la informació, és a dir, al
filtre mental que hom fa servir per interpretar allò que viu i que li passa. Es
pot dir que el sorgiment d'aquest model és paral·lel a l'emergència dels
ordenadors personals (PC), que servirien com a analogia. Aquest model
només <b>treballa amb els pensaments</b>, tractant de detectar quins són
els que fan patir a la persona i treballant per canviar-los. Dos dels màxims
exponents de la Teràpia Cognitiva són Aaron Beck i Albert Ellis.</span><span style="color: #757575; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #757575;">L'altra escola rellevant és la provinent de les <b>Teràpies
Breus Sistèmiques</b>. Des d'aquest enfocament, que parteix de vàries teories
(Tª dels Sistemes, Tª de la Comunicació i la Cibernètica), les persones no som
més que part d'un sistema en el que estam immersos i des del que ens
interrelacionam. Aquest sistema pot ser, per exemple, la família, tot i que
n'hi pot haver d'altres de significatius. Llavors, segons els teòrics d'aquest
model, els problemes poden ser resolts <b>amb brevetat i en el present</b> si
es posa la mirada un poc més enllà de la persona com a individu aïllat i es
tenen en compte les persones que l'envolten i amb les que té una relació
significativa. Aquesta escola neix al Mental Research Institute (MRI), amb
figures com Paul Watzlawick o John Weakland com a exponents destacats, entre
d'altres.</span><span style="color: #757575; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #757575;">Com s'ha vist, cada model té la seva pròpia forma
d'entendre els problemes i resoldre'ls, així com les seves tècniques. La
majoria de psicòlegs solen enquadrar-se en algun d'ells per a intervenir,
tot i que no és infreqüent veure com es serveixen de tècniques de models
aliens. Així, no és el mateix rebre una teràpia psicoanalista que breu.</span><span style="color: #757575; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #757575;">La meva forma d'entendre els problemes humans
s'enquadra dins de les Teràpies Breus Sistèmiques. Em resulta difícil entendre
un comportament sense entendre també el context (sistema) en el que es dóna:
això m'ajuda a <b>centrar-me en com el problema, originat o no en el
passat, afecta en el</b> <b>present</b>, servint-me de
diverses estratègies per a la seva resolució. En ocasions, m'ajudo de la
teràpia cognitiva per tal de sotmetre a debat creences que resulten
perjudicials i que també l'alimenten. Crec també que les persones tenen el
potencial suficient per resoldre els problemes amb poca o moderada ajuda:
penso fermament que la majoria d'elles amaguen un potencial que per
diverses raons no han tengut l'oportunitat de desenvolupar.</span><span style="color: #757575; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="color: #757575;">Aquesta posició de lligar-me a un
model d'intervenció ben definit, em permet allunyar-me de la figura
del psicòleg com a 'conseller'. Penso que quan els psicòlegs donen 'consells'
sobre la vida basant-se en idees pròpies, s'estan allunyant dels models teòrics
que han de fer de base per a intervenir en els problemes de les persones. Si
com a terapeuta hom fa ús de principis personals que creu que són bons, normals
o desitjables per la gent, s'adopta un rol de 'referent' que en la meva opinió
no resulta aconsellable: el psicòleg no té perquè saber-ne més ni menys de les
coses de la vida que qualsevol persona que s'apropa a la consulta per resoldre
un problema determinat.</span><span style="color: #757575; line-height: 15.2pt;"> </span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: 15.2pt; margin-bottom: 11.25pt; mso-margin-top-alt: auto;">
<span style="color: #757575;"><span style="font-family: inherit;">T.S.</span><span style="font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 8pt;"><o:p></o:p></span></span></div>
tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3354662109492874422.post-30630547195704261812016-04-28T09:51:00.000+02:002016-04-28T09:51:11.539+02:00Preocupar-se?Un dels motius que solen portar a les persones a consulta és el conjunt de símptomes de caire ansiós que apareix com a conseqüència de l'excés de <i>preocupacions</i>. Sense voler entrar en una definició massa tècnica del què és una preocupació, podem dir que són pensaments recurrents sobre esdeveniments que, amb més o manco imminència, tenen certa probabilitat d'ocórrer. Segons els teòrics de les precupacions, tenen una funció determinada en la nostra vida mental: les persones creiem que preocupant-nos, ja estam fent "alguna cosa" per a què allò que ens preocupa no ocorri, o per a què ocorri de la manera en què desitjam.<br /><br /> És probable que, en la mesura idònia, puguin tenir un paper útil en la nostra vida. La paraula ja ho diu: pre-ocupació. Ens predisposen a l'acció i a ocupar-nos d'aquells assumptes que requereixen la nostra atenció. Emperò, la pregunta és: són necessàries? Podem ocupar-nos dels nostres assumptes sense necessitat de tenir aquell fil mental constant que ens fa estar inquiets i incòmodes? La resposta a aquesta pregunta la podem trobar, per exemple, en el quefer de qualsevol dirigent d'una gran multinacional que es passa el dia sencer atenent assumptes de diversa exigència. Seria igualment eficaç, si les preocupacions sobre cada un d'aquests assumptes que té a l'agenda l'invaïssin? Òbviament requerirà una gran planificació, el que no és sinònim de preocupació. Aquí cal diferenciar entre preocupar-se d'alguna cosa, o d'ocupar-s'hi. S'ha comprovat, mitjançant diverses investigacions, que les preocupacions no són útils per l'acció. És a dir, no ens fan més eficaços: som igualment competents per abordar una tasca determinada sense necessitat preocupar-nos-hi.<br /><br />Un altre aspecte a considerar és el fet de com les preocupacions i les idees futures no ens deixen viure el present, que al cap i a la fi, si es pensa, es l'únic que tenim opció de viure. Ja ens ho ensenyà en John Lennon: "la vida és allò que passa mentre feim altres plans". Aquí pot ser interessant fer-nos aquesta pregunta: volem viure la vida futura o la vida present? No oblidem que el futur no és més que una construcció mental. Així, les preocupacions tenen una característica molt definitòria i tan simple com aquesta: no ens permeten viure en el moment actual. Quan hom es preocupa, sol trobar-se enfocat a un temps diferent del present, desconnectant-lo de la realitat immediata i per tant allunyant-lo - cal insistir - de l'únic que es té opció de viure: l'<i>aquí i l'ara</i>. <br /><br />Tampoc és estrany observar com solem ser víctimes del nostre propi autoengany: volem pensar que, quan arribem a aquell punt que tant desitjam i pel que tant ens preocupam, les coses seran millors que ara. Valguin com exemples: quan hagi acabat de pagar la hipoteca, quan els meus fills ja siguin un poc més grans, quan em jubili, quan em promocionin a la feina... El drama d'això està en que, quan aquestes coses passen, noves preocupacions apareixen, i es torna iniciar el procés, instaurant nous objectius i il·lusionant-nos de què ara sí, que quan aquestes noves fites ocorrin, definitivament les coses seran millors. Per desgràcia, això no passa. Ja ho diu el proverbi japonès, no sense certa ironia: "<b>val més viatjar carregats d'esperança, que arribar a port</b>". <br /><br />T.S.tseguihttp://www.blogger.com/profile/16488767180549271877noreply@blogger.com0