“L’ocasió no s'espera, es crea"
George Bernard Shaw
George Bernard Shaw
Avui dia es parla molt de l'autoestima, i no és estrany trobar-se
a les consultes persones que acudeixen amb l'objectiu de millorar-la. Pel que observo, està molt
estesa la creença de què l'autoestima és una característica estàtica de les
persones, de manera que es té o no es té, com si fos una cosa que
ve assignada d'una forma més o manco arbitrària.
Però, és així? Reflexionem-hi una mica.
Què és això de l'autoestima? Si
volguéssim definir-la, què diríem? Si hom fa una mica de recerca bibliogràfica,
trobarà nombroses i variades definicions. De fet, sobre ella s'han publicat més
de 7000 articles i 600 llibres, sense mencionar els més de 20000 articles que
s'hi relacionen i els 2080 instruments que actualment s'empren per mesurar-la. Pareix clar que no existeix en l'actualitat un acord generalitzat
entre els especialistes sobre el què és l'autoestima. Tot i això, si hagués de
seleccionar-ne una, seria aquesta, feta per Coppersmith al 1967:
"Per autoestima entenem
la valoració que un individu fa sobre si mateix, expressant una actitud
d'aprovació o desaprovació. Ens indica la mesura en què l'individu se creu
capaç, significatiu, amb èxit i mereixedor. En síntesi, l'autoestima és
l'actitud que la persona manté cap a ella mateixa."
Aleshores, trobam que
l'autoestima té a veure amb una actitud. I què és el que determina
una actitud? Idò la forma en què pensam, la forma en que ens pensam. Hi ha qualque manera, doncs, de canviar allò que
pensam de nosaltres mateixos? Com aconseguir canviar l'actitud de desaprovació
cap a un/a mateix/a cap a una actitud d'aprovació?
Una premissa de la que sóc ferme
defensor és que, si existeix com a tal, l'autoestima pot ser millorada a
través de les experiències, amb independència de si són satisfactòries o
no. Són aquestes - i res més - les que atorguen creixement personal i sentiment
de vàlua en les capacitats d'un/a mateix/a: envers l’èxit, s’experimenta
satisfacció, i envers el fracàs, s’obté la recepta per l’èxit.
En aquest sentit, Gregory
Bateson, antropòleg que ha tengut una gran influència en el pensament científic
de la segona meitat del segle XX, afirmava el següent:
“Les creences que tenim sobre el món determinen allò que feim, i allò que feim
determina les creences que tenim sobre el món”.
Són, en efecte, les experiències
les úniques que poden canviar la nostra forma de pensar i de pensar-nos: pareix
clara la importància del què feim per canviar la forma que tenim d’entendre’ns
a nosaltres mateixos i confiar en les nostres capacitats. Perquè la raó no es pot canviar a si mateixa: pensant
i pensant només entram en una espiral de preguntes i respostes sense cap
direcció clara: es necessiten, cal insistir, experiències. Per posar un exemple:
és com un rellotge que funciona malament. El rellotge no es pot arreglar a si
mateix, necessita d’un agent extern que ho faci: el rellotge necessita un
rellotger per esser canviat, i la raó necessita d’experiències.
Les experiències del present, per
petites que siguin, poden arribar a tenir un impacte gegant en el futur.
Canviar de feina, alliberar-se d’una relació tòxica, iniciar uns estudis, etc. Vegi’s,
en aquest sentit, les premisses en què es basa la Teoria del Caos: un esdeveniment
minúscul a una part del món, en pot provocar un altre de magnituds enormes a
l’altra part. Res més prop de la realitat: cada petita decisió que hom pren en
el present pot canviar, d’una manera que ni arribam a sospitar, les coses en el
futur.
Què cal doncs? Decidir, evolucionar, ser flexible. Estic
convençut de que si el camí a la felicitat existeix, és aquest: ser el
conductor de la pròpia vida a través de la presa de decisions, per difícils que
puguin semblar.
Arribats a aquest punt, pot ser
pertinent fer-se la següent pregunta: per què hi ha persones que es queixen de
la seva vida, dels altres, del món en general emperò no prenen decisions, per
petites que siguin, per canviar-ho? Què fa que tenguin la sensació de què no
evolucionen? És falta de capacitat o falta de voluntat? Què passa?
Són nombroses les causes que
poden explicar aquests bloquejos que impedeixen evolucionar i que
s’expressen en forma de llargues crisis personals, emperò jo en destacaria
dues, íntimament relacionades: la por a equivocar-se i la recerca de seguretat.
Quan això passa, no és infreqüent trobar tot tipus d’autoengany, en el sentit
de què es cerquen pretextos per justificar la manca de presa de decisions. De la
por a decidir i dels autoenganys que s’hi associen, m’hi estendré en una altra
ressenya.
Per tant, només decidint sobre la
vida, farem que canviï, abandonant aquesta incòmoda espera de què siguin els
altres o el món qui ho facin per nosaltres. Serà d’aquesta manera quan també
canviarà la forma que tenim de veure’ns. Dit d’una altra manera, l’autoestima
no es té, s’aconsegueix. Ja ho deia
el poeta: “caminante, no hay camino. El camino, se hace al andar...”.
T.S.
