La violència de gènere no existeix (o això diuen ara)

Galileo Galilei, astrònom i físic italià​,​ ​va ser el primer que va utilitzar el telescopi per estudiar els estels i descobrir les primeres llunes de cossos extraterrestres. Fruit de les seves observacions, declarà que la Terra es movia al voltant del Sol, donant peu a entendre que el planeta tenia forma esfèrica. Com és sabut, l'Esglèsia Catòlica va declarar això com una heretgia i va ser empresonat. ​L'Esglèsia va mantenir la seva posició durant 350 anys, fins que al 1992, davant l’abundant evidència que feia insostenible seguir-ho defensant, va ser formalment exonerat d'allò que se l'acusava, reconeixent allò obvi: la Terra gira sobre si mateixa i, per tant, és rodona. 

​Vivim a una època estranya: la majoria de coses sobre les que hi ha evidència i estaven superades, tornen a posar-se en dubte. No importa si les dades i la informació de què es disposa és aclaparadora, resulta suficient amb estendre una mentida amb aparença de veritat per les xarxes per a què comenci a cobrar una aparent versemblança (el que es coneix com posveritat). És estranya perquè paradoxalment vivim a l'era de la informació, i és quan més desinformats estam.

Tot i que ja ho defensà Galileo segles enrere i haver-hi actualment tones d’informació científica al respecte, existeix un col·lectiu de persones al món que afirmen amb vehemència que la Terra és plana. Sí, plana. Coneguts com els terraplanistes, diuen que fins ara hem estat enganats per les informacions oficials i que no hi ha evidència científica suficient per tal de poder dir que la Terra és rodona. De cada vegada compta amb més adeptes, i representa el cas més extrem d'una sèrie de fenòmens que defineixen aquesta època: desconfiar de les dades, enaltir la subjectivitat, rebutjar el que va contra el que pensam i creure falsetats esteses sense control a les xarxes.

​No resulta casual, idò, després de milers de dones assassinades, situacions d'autèntica submissi​ó forçada​, hogars governats pel terror, ​infants orfes i, en resum, una autèntica tragèdia social de la que hauríem d'estar avergonyits, que de cada vegada agafi més força la tesi de què la violència de gènere no existeix, que és una invenció del feminisme. No fa falta dir qui són els que la defensen i alarmantment la propaguen pels mitjans de comunicació, guanyant adeptes cada vegada que obren la boca.

Aquest discurs perillosíssim està, de qualque manera, penetrant a la consciència de moltes persones que, quan ja tenien més o manco consolidada la idea de què vivim a una societat on els rols de gènere estan plantejats de manera desigual, s'ho tornen a plantejar: i no serà veritat el que diuen aquests?

​Davant el dubte, tornem a les dades, tornem a l'evidència. Tenim un problema social de consideració, i ens hem de seguir conscienciant. La violència de gènere existeix i ens avergonyeix. No ens deixem despistar per pseudoinformacions propagades amb aparença de veritat, perquè el que és, és. ​

Ser feliç no només consisteix en proposar-s'ho

Crida l'atenció el fet que la "cultura de la felicitat" va a més en un moment en què la depressió no fa sinó augmentar. Com més llibres, gurús i estudiosos varis de la felicitat apareixen, més disparats estan els índexos de problemes salut mental. Què és el que està passant?

Les persones estam influenciades pel que ens envolta. A mesura que ens anam desenvolupant com a individus, i anant de més a prop a més enfora, podríem dir que d’on més influència rebem és de la família, després dels amics, de la comunitat, de la regió on vivim i, en darrer terme, de la societat en un sentit ampli. Potser valgui la pena aturar-mos a pensar un poc com la societat actual està afectant a les nostres vides i com, enlloc d'ajudar-nos a estar un poc més feliços, passa just el contrari.

I és que vivim a la societat del consumisme, de la individualitat, de la gratificació immediata (el no saber esperar) i, per tant, de l'hedonisme modern (de l'obtenció de plaer a tota costa). Si això ja era així abans de l'eclosió d'Internet, amb el creixement de les xarxes socials s'ha vist multiplicat, creant una atmòsfera de superficialitat presidida per les millors estampes d'alegria que, com no, van calant a l'imaginari de la gent. Dit d'una altra forma, comença a ser més important el què pareix que el que és.

Per tant, podem dir que vivim baix el mandat de la cultura de la positivitat, de manera que identificam felicitat amb certes emocions positives i, si no les tenim presents, pensam que som infeliços. En altres paraules: estar trist és ser infeliç, això és el que ens han venut. Idò no: estar trist és, senzillament, estar trist. Punt.

Així, quan estam tristos o sentim emocions desagradables de forma recurrent, volem sortir-ne el més aviat possible (d'acord amb aquesta idea imperant de positivitat) i ens aventuram a la recerca de les emocions positives, ja sigui amb llibres, amb frases que amb dues línies et solucionen la vida, amb vídeos de psicologia positiva, etc. Encara no conec a la persona que hagi aconseguit revertir un estat d'ànim negatiu amb això.

Canviem la forma de veure-ho. Passem a cercar viure una vida amb significat que una vida feliç. Cada emoció compta, agradable o desagradable. Hi són per qualque cosa. No fa falta fer res quan s'està trist, melancòlic o frustrat. Perseguir la felicitat és una idea abstracta. Donem significat i valor a allò concret que hem fet avui i deixem-nos d'encalçar una cosa que no sabem quasi ni definir bé. A més, no tot depèn de nosaltres!

Tal i com conclou un estudi d'una de les universitats més prestigioses del món, la d'Stanford: "la paradoxa de la felicitat està en que cercar-la, ens pot fer més infeliços".

* Recomano la lectura del llibre Happycracia, d'Edgar Cabanas i Eva Illouz.
* No recomano la lectura de: 10 claves para la felicidad o qualsevol títol similar.

Deixa que els teus fills s'avorreixin

És una meravella observar a un infant jugar. Pot fer-ho sol, amb companys de joc o inclús amb algun adult. El joc és bàsic per a què creixin saludablement: es desenvolupen i perfeccionen diverses capacitats com ara les físiques o exploratòries, s'estimula el coneixement del propi cos, etc. En efecte, està fora de tot dubte que els infants han de jugar.

Emperò pareix, avui dia, que ho han de fer sempre, que han d'estar fent alguna cosa per a què no s'avorreixin. A l'època actual, vivim en la cultura de l'estimulació o, per ser més precisos, de la sobreestimulació. Això possiblement estigui fonamentat en una por a que els infants s'avorreixin, por assentada sobre la creença de què avorrir-se és dolent. De qualque manera, se'ns ha introduit a l'imaginari col·lectiu que la vida contemplativa (o l'art de no fer res) no és productiva, i que sempre hauríem d'estar fent qualque cosa (valgui dir que aquest és el motor del capitalisme, per aprofundir en aquesta idea recomano el llibre 24/7, de Jonathan Crary).

Per desgràcia, aquesta por ha estat aprofitada per l'onada de noves tecnologies, que ha tengut un impacte gran en el món dels petits. Mòbils, tablets i dispositius varis que cumpleixen el seu paper a la perfecció: cap infant avorrit (dels efectes negatius de l'ús continuat de les noves tecnologies se'n va parlar una mica aquí). Recepta "perfecta": l'infant entretengut i l'adult seguint amb allò que feia.

Però què passa si els petits s'avorreixen? Abans de contestar aquesta pregunta cal reflexionar sobre com un infant es relaciona amb els mòbils: només ha de moure un dit. Tot està fet, ve donat. No té necessitat de crear res, és un subjecte passiu que es limita a anar per allà on se li assenyala al joc o aplicació concreta. Aleshores, no hi ha creació.

A un infant no li agrada avorrir-se. Així que quan afavorim que un infant s'avorreixi, el situam en una posició on, per deixar d'estar-hi, ha de fer qualque cosa! I si no té al seu abast cap dispositiu electrònic, no li quedarà altre remei que crear: es veu obligat a gestionar aquell preciós temps lliure que se li acaba de donar. Aquí l'infant passa a ser protagonista del què passa, i no l'aparell que tenia abans a les mans. Donar-li un foli en blanc i pintures, pasta per moldejar o per exemple un senzil calcetí pot fer que l'infant hagi d'emprar la seva imaginació.

És a dir, que si amollem aquesta por a que una criatura s'avorreixi, estarem possibilitant que se n'adoni de què té l'oportunitat (o que no li queda més remei) d'imaginar, de crear o d'inventar ja que, si no ho fa, seguirà avorrit. Estarem, doncs, estimulant molt més les seves capacitats psicològiques respecte a si el deixam davant d'una tablet. Això sense comptar que l'ensenyam a relacionar-se amb elements naturals del seu entorn i a aprendre a disfrutar de les petites coses. 

Idees com aquesta són una convidada a reflexionar sobre el fet que els infants viuen rodejats d'estímuls que els hi donen la gratificació immediata que el seu cervellet els hi demana, sense gaire esforç. Convidem-los a divertir-se, però amb una mica d'esforç per a aconseguir-ho.
​

Els tipus de família (II)

Continuant amb l'exposat a l'anterior entrada, el següent tipus de família és el sacrificant, també prou present en l'actualitat i que té relació amb el model hiperprotector, en tant en quan tota la vida familiar gira al voltant dels fills i del seu benestar.

Quan parlam d'una família amb un estil de funcionament basat en el sacrifici, no és estrany observar com un dels cònjuges sol estar supeditat a l'altre, en una aparent posició d'inferioritat: es diu aparent perquè a través del sacrifici, al final acaba per dominar la relació, a través de la queixa i els retrets constants - sovint justificats - cap a l'altre.

En relació als fills, aquestes famílies solen caracteritzar-se per renunciar a la majoria de plaers i capritxos propis per satisfer, això sí, els dels menors. Tant és així que poden arribar inclús a denostar aquells comportaments d'altres adults que cerquen el plaer i la diversió, ja que el seu lema és "la vida és un sacrifici". Amb freqüència, són els mateixos fills qui els exhorten a sortir o divertir-se, emperò la resposta dels progenitors sol ser invariable: "per a què vosaltres pogueu seguir tenint el que teniu, nosaltres ens hem de sacrificar".

Aquest esquema acaba resultant perniciós, ja que els fills van creant un sentiment de certa culpabilitat i deute cap als pares: sol ocórrer que els pares acaben essent exigents amb els fills sobre la base de "tot el que han fet per ells".

El següent tipus de família és l'intermitent. La base del funcionament d'aquestes famílies ve determinada per, precisament, no haver-hi una base. És a dir, el que predomina és la indecisió, l'ambivalència i el canvi constant. Per exemple, un dels pares pot alternar posicions d'hiperprotecció seguides de conductes permissives per després assolir el paper de víctima sacrificant, tot això en poc temps. Paradoxalment, aquest patró sol observar-se, sobre tot, en famílies amb estudis i amb fàcil accés i comprensió de la informació: l'excés d'aquesta acabaria per resultar contraproduent.

Aquest patró genera molta confusió als fills, que també es veuen obligats a oscil·lar entre distintes posicions: unes vegades pareixen capaços d'assolir responsabilitats i unes altres pareixen completament irresponsables.

I el darrer tipus de família és el delegant. Aquest té a veure amb l'excessiu lligam d'un o dels dos pares amb els seus propis pares, tenint aquests darrers una forta presència en la vida familiar. D'aquesta manera, els pares mai acaben d'assolir totalment les seves responsabilitats familiars, recolzant-se constantment en els padrins, fins i tot per la cura i educació dels seus fills. Així, sol dir-se que són, i seguirant essent, més fills que pares.

En els fills, aquest delegar les tasques educatives pareix molt còmode quan els fills són molt petits i depenen totalment de qui els cuida. Els problemes arriben a mesura que els fills creixen i requereixen necessitats diferents: el ja al·lot es trobarà que té 4 pares, cada un d'ells desitjós de ser el predilecte i que acaben, secretament, competint per l'ostentació d'aquest rol. Això, òbviament, resulta molt disfuncional per al menor, que segurament aprendrà a treure rèdit d'aquesta situació.

Emperò la principal conseqüència és la confusió de rols i la desautorització dels pares com a tals, ja que l'autoritat queda greument desdibuixada i l'estructura de la família, que ve donada per la claredat del paper de cadascú, queda alterada.

És difícil observar a una família instal·lada en un sol model dels descrits i només aquest, ja que normalment sol oscil·lar-se entre un i altre, o donar-se de manera conjunta. Per exemple, una família pot ser hiperprotectora i delegant, o autoritària i sacrificant. O pot esser democràtica, emperò de vegades mostrar accessos autoritaris. Com vaig esmentar a l'anterior entrada, cap modalitat és dolenta per sí mateixa: sí ho és la incapacitat de canviar-la si les circumstàncies així ho requereixen.

Els tipus de família (I)

Un dels principis de la Teoria de la Comunicació diu que és impossible no comunicar-se. Si es pensa, és innegable el fet que, facem el que facem, les persones sempre estam comunicant-nos entre nosaltres, ja sigui per acció o per omissió. No podem no transmetre missatges amb el que feim, ja sigui tant verbal com no verbalment. Per exemple, quan algú està dins un avió amb auriculars i llegint qualsevol cosa, podria pensar que no es comunica perquè no està dient res, però potser estigui informant que, en aquell moment, no desitja comunicar-se amb ningú, el que ja és comunicar-se. Així, podem arribar a la conclusió de què absolutament tot el que feim (o no feim) i deim (o no deim) té un valor comunicatiu intrínsec.

Les comunicacions que emetem solen adoptar formes diverses depenent del context on es donin. Com és evident, no ens comunicarem igual a la feina que amb les amigues o amics, perquè ja es sap: en general solem comunicar-nos d'acord a allò que s'espera de nosaltres. Quan les mateixes comunicacions es repeteixen una vegada i una altra, s'arriben a formar el que coneixem com pautes comunicatives. L'àmbit de la família no n'és una excepció: de fet, és un dels terrenys on més es deixen entreveure les pautes comunicatives creades entre els seus membres.

Com sempre assenyalo, generalment no hi ha pautes que per si mateixes siguin nocives. El que sí ho resultarà serà la seva incapacitat de modificar-les si és precís, és a dir, si són rígides i inflexibles. Així, s'observa que a l'àmbit de la família amb molta freqüència les persones solem instal·lar-nos dins d'aquestes pautes comunicatives, arribant a crear estils comunicatius repetitius que seran els que ajudaran a identificar els diferents models de família. És el Centre de Teràpia Breu Estratègica d'Arezzo (Itàlia) qui ha contribuït a classificar, d'acord a aquests estils comunicatius repetitius, les diferents tipologies, així que vegem la primera part d'elles breument.

El primer dels tipus és l'hiperprotector, sobre el que m'estendré en una altra ocasió, ja que m'atreviria a afirmar que és el que avui dia predomina a les societats occidentals. En aquestes famílies abunda la dolçor, l'afecte, el calor, la protecció, l'amor. Hi ha dificultats per establir conseqüències clares sobre les conductes que s'hi donen, privilegiant als fills pel simple fet d'haver vengut al món. La mare sol ser la figura sobre la que tot gira, situant al pare en una posició perifèrica. És ella qui es fa càrrec de la majoria dels quefers diaris: anar al dentista, al metge, a les seves activitats extraescolars, etc. Així, el fill esdevé el símbol del valor positiu o negatiu de la pròpia família. S'observa, per tant, que cada vegada els fills són més depenents dels pares, acceptant poques frustracions i desanimant-se quan es presenta alguna dificultat. Dins aquestes famílies hi ha molt d’afecte, però poca autoritat.

Un altre és el model democràtic - permissiu. La característica que millor defineix aquest tipus és que, dins la família, tots som iguals. Tot es parla, es dialoga, es parlamenta, amb independència de l'edat dels fills. A la democràcia, les regles es discuteixen entre iguals, aquest és el principi que s'aplica també dins del nucli familiar: els fills, quan són admesos dins qualsevol discussió amb independència de la seva edat precoç, queda carregat d'una responsabilitats massa gran per ell. Per tant, no tot ho pot decidir ell per si mateix. Però en aquestes famílies, en base a la idea d'armonia i la pau familiar, és important que sempre hi hagi consens, on tothom hi ha de participar: això crea en els menors una falsa percepció de suficiència, per suposat fictícia i que més endavant esdevé en imposició. Dins d’aquetes famílies hi ha molta comunicació i afecte, emperò també poca autoritat.

A banda d'aquests dos tipus de família descrits, el Centre d'Arezzo en descriu unes quantes tipologies més, que per raons d'extensió es descriuen a la propera entrada.

Per què existeix la crítica als demés?

Nuestro rencor procede del hecho de haber sido inferiores a nuestras posibilidades y no haber podido alcanzar nuestras metas. Y eso nunca se lo perdonamos a los demás.

E. Cioran

Sol ser habitual parlar amb persones contrariades pel fet que, segons el seu punt de vista, està molt present la crítica negativa com a forma de relació entre les persones del seu voltant. Dit d'una altra manera, no entenen perquè es critica. És possible que, com a mecanisme psicològic, el fet de criticar tengui una funció a les nostres vides. Vegem tot seguit algunes idees que ajuden a entendre perquè.

Gregory Bateson, eminent antropòleg que féu importantíssimes contribucions a la Teoria de la Comunicació, establí que les qualitats de les coses no estan en les pròpies coses, sinó en allò que les diferencia de les altres: ell ho definí com la diferència que fa una diferència. Així, com sé que jo sóc alt o baix? No ho puc saber a no ser que em compari amb algú altre, que prengui alguna referència. Duit al terreny de les persones, aquest mecanisme no només és aplicable a atributs físics, sinó també psicològics o de forma de ser. Imagini qui llegeix que viu sol al seu poble, i que passa llargues temporades sense veure ningú. Estam en condicions d'afirmar que és una persona "callada"? Senzillament no podem saber-ho. Aleshores, aquí la crítica juga un paper cabdal a l'hora d'establir una diferència: si pens, i així ho manifest, que en Fulanito és "egoïsta", implícitament estic presentant aquesta informació de manera que es suposa que jo no ho sóc, o no ho sóc tant, establint una diferència. Es podria dir, a partir d'aquesta idea, que les crítiques als altres tenen a veure amb allò que ens volem dir (o no dir) a nosaltres mateixos: sovint, criticam allò que no volem ser... O que som i no acceptam.

Però de vegades, fruit d'aquesta comparació amb els altres (la ment humana compara constantment), arribam a la conclusió de que no hem assolit les quotes socials, econòmiques o intel·lectuals d'aquella persona amb la que ens comparam, o senzillament no tenim el reconeixement en qualque àmbit de la vida que ella sí té, i ens agradaria. Aquí entra en joc el mecanisme de la minimització, que aplicam per tal de fer més digerible el resultat d'aquesta comparació: minimitzar vol dir fer petit, llevar importància. Per tant, el que faig és ajudar-me d'una petita mentida que em tranquil·litza. Aquesta forma de crítica por assolir formes més accentuades, fins a arribar a menysprear obertament els èxits assolits per algú.

Valguin aquests exemples: suposem que un conegut ha adquirit un cotxe amb altes prestacions, al que jo no puc aspirar, però que sé, íntimament, que potser m'agradaria gaudir. No és estrany que em digui a mi mateix: "jo no el voldria per res, tan gros i amb aquest consum...". O com en el famós conte de "la zorra y las uvas", on l'animal se sent atret per un suculent raïm d'una parra i tracta d'arribar a ell repetides vegades. Després d'uns quants intents fracassats, decideix anar-se'n i supera la frustració dient-se a si mateix: realment no el desitjava tant, no estava madur...

Una altra tendència que les persones mostram sovint és el fet d'atribuir als demés les nostres percepcions i conviccions, donant això com a resultat que esperam dels altres el mateix que nosaltres faríem. Però si es té en compte el senzill fet de què cada persona ha evolucionat individualment a través d'experiències diferents i té característiques psicològiques totalment originals i irrepetibles, aquesta espera no té cap sentit. Així, davant el comportament diferent dels demés, en especial de qui s'espera molt, ocorre que les persones entren en crisi, experimentant una profunda frustració. No és estrany veure que, quan això succeeix, la crítica no tarda en fer acte d'aparició: per què ha fet això, si jo no ho hagués fet mai? D'aquí que resulti un exercici molt saludable el revisar com de flexibles són les nostres expectatives cap als demés i, no en poques ocasions, cap a nosaltres mateixos.

En darrer lloc, cal fer menció de l’últim mecanisme que s'observa amb freqüència quan es recorre a la crítica, i que té a veure amb la seva socialització. Socialitzar vol dir estendre-ho, fer-ho públic. Hi ha vegades en que apareix la necessitat, en base a tot l'esmentat anteriorment, a fer ús de la crítica per baixar el malestar intern, emperò a hom no li resulta suficient pensar-ho: necessita compartir-ho i, per tant, contrastar-ho. Dit d'una altra manera, necessita convèncer als altres per convèncer-se a sí mateix. Aquí el que s'observa és que acudeixo a un tercer per fer-li veure la conveniència dels meus arguments, transformant el que inicialment podia ser un dubte en tota una veritat (creguda, naturalment). Això no és estrany trobar-ho en grups de diversa naturalesa, ja sigui d'amistats o professionals, i generalment té nefastes conseqüències per al grup mateix.

Aleshores, i d’acord a tot l’exposat, podem dir que la crítica té una funció mental a les nostres vides: a curt termini, cerca baixar el malestar intern, però a la llarga, les seves conseqüències no sempre són les desitjades. Quan criticam, no estam només donant informació sobre els altres, sinó més bé la donam de nosaltres mateixos. Ja ho diu la dita: el que en Pere diu d’en Joan, diu més d’en Pere, que d’en Joan...

De què parlam quan parlam de dol

Els psicòlegs, sovint, treballen acompanyant a persones que enfronten situacions que tenen a veure amb el dol. Però, què és, exactament, això del dol?

Tot i que l’accepció més estesa de dol és la que té a veure amb la mort d’un ésser estimat, els professionals de vegades també podem definir un dol com aquella situació que una persona viu de manera que impliqui pèrdua: acabar una relació de parella, ser acomiadat d’una feina, viure un desnonament, distanciar-se irremeiablement d’un/a amic/a, etc. Tot i això, parlaré una mica del dol que tots coneixem, el que té a veure amb la pèrdua d’algú estimat.

Per a l’ésser humà, d’ençà que neix, resulta indispensable per a la seva supervivència emocional el desenvolupar una vinculació amb les persones del seu entorn, que és just el que dóna ordre interior: quan som infants, són els demés els que donen significat a les nostres experiències i ens ajuden a entendre-les. En efecte: venim programats per estimar i vincular-nos als altres. 

Així, sempre que perdem alguna persona amb la qual hi havíem desenvolupat cert tipus de vincle afectiu, ens trobam davant un procés de dol. I què és això exactament? Sobre aquests processos hi ha vàries teories explicatives, essent la més cèlebre la que publicà Elisabeth Kübler-Ross cap al 1969. Tot i que és una teoria que comença a estar en desús en detriment d’altres (ara es parla més de tasques que les persones haurien de fer al llarg del procés) ha estat i està àmpliament acceptada pels diversos professionals que treballen amb dol. La part més coneguda de la seva teoria és la que descriu les etapes per les que les persones passam en el temps quan vivim pèrdues importants: primer negació, després ira, seguit de negociació i depressió, i acabant per l’acceptació. Per a qui desitgi aprofundir-hi, a la xarxa hi trobarà informació de manera fàcil.

Una de les preguntes que les persones solen fer, és: quan dura, un procés de dol? Quan podem dir que està acabat? I sobre aquesta qüestió no hi ha una resposta clara, ja que cadascú ho viu d’una forma molt íntima i singular. Sol parlar-se més de la necessitat de passar per cada una d’aquestes fases que de fer-ho en un temps concret. És cert que de vegades han passat anys i s’observa com a algunes persones els hi costa fer el trànsit d’una fase a una altra, aleshores sí que podrem afirmar que el dol està resultant complicat i/o s’està enquistant. Per tant, el millor dol és el que es fa, amb independència del temps.

Altre assumpte interessant quan parlam de dol és l’abordatge mèdic que se’n fa avui dia, i de com és concebut per la societat: les emocions que un procés de dol desperta són en certs moments equiparables a un procés depressiu, ja que qui ho viu està trist, pensa recurrentment en la persona que s’ha mort, no surt de casa, etc. Això, actualment, no és ben vist: en la línia del comentat en entrades anteriors, la tristor i tot el que comporta, tot i que en molts moments de la vida sigui necessària, no és benvinguda avui dia. Així, no resulta estrany veure com algunes persones reben tractament farmacològic a mitjan o llarg termini per tal de passar per damunt de tot aquest dolor, el que és certament perillós: el dol, per molt accentuada que pugui resultar la seva manifestació simptomatològica, no és cap patologia i tractar-lo amb fàrmacs no permet experimentar en tota la seva profunditat aquest dolor necessari per avançar en el procés i, per tant, en el camí vital.