lunes, 3 de septiembre de 2018

Hem de ser (sempre) positius?

Imagini qui llegeix que l’acomiaden de la feina en la que ho ha donat tot durant més de 15 anys. O que la seva parella decideix posar fi a la seva relació després de gairebé una dècada d'amor. Bé, creu que podria veure el costat positiu d'aquestes hipotètiques situacions? La veritat és que els seguidors més fervents del pensament positiu s'obstinen en la recerca del costat positiu (que és possible que el tengui, però és possible que no) allà on “el comú dels mortals” solament aconsegueix sentir-se víctima d'una injustícia de la vida.

El fet de veure-ho com una mala experiència i sentir en conseqüència, a priori, no sembla que tanqui res perjudicial, més aviat resulta necessari per tal de començar a digerir allò que està passant. Fixi's en la contradicció que amaga el voler resoldre l'assumpte amb el pensament positiu: vull superar una experiència negativa pensant en les coses positives que té. Dit d'una altra manera, tracto de minimitzar el seu impacte tot i que hagi resultat devastador. Dubtós començament per tal d'extreure'n alguna cosa de profit.

És que avui dia és possible que poguem estar en condicions d'afimar, pel que fa a les societats occidentals on el capitalisme hi està més arrelat, que el que prima és la recerca del benestar, a través d'una espècie de positivisme injustificat. Com una subtil imposició, la tristor, l'avorriment o la introspecció no són bons convidats a les vides de les persones.

Així, tant psicòlegs com sociòlegs o inclús economistes pretenen aportar estudis i pseudoinvestigacions que demostren que el pensament positiu influeix en el benestar i la felicitat de les persones. La pregunta que jo em faig, és: per què, si està tan estesa la idea de què pensar en positiu porta a la felicitat, la incidència de problemes relacionats amb la depressió és clarament ascendent? Algú no creu que una persona que arrossega un problema d'estat d'ànim baix no ha intentat pensar en positiu alguna vegada?

Alguns psicòlegs relacionen el fet de pensar en positiu amb generar unes expectatives sobre la vida poc realistes, o massa grans. És evident que, quan aquestes expectatives no es veuen satisfetes, més catastròfic és l'efecte de la desil·lusió. Per a aprofundir en la idea, convido a llegir Usos del pesimismo. Peligros de la falsa esperanza de Roger Scruton, professor de la Universitat d'Oxford.

El pensament positiu prové dels resultats positius, no del simple esforç per aconseguir-lo, i manco com a forma de combatre estats de tristor derivats de males experiències. Amb freqüència es dóna un efecte contradictori quan s'intenta: si estic trist i m'esforç en pensar en positiu, acabo deprimint-me encara més, si tenc por i intent pensar de forma optimista, encara m'assusto més.

Com diu Julie K. Norem, psicòloga autora del llibre El poder positivo del pensamiento negativo: "voler pensar sempre en positiu és voler considerar les coses des del costat que brilla, acceptant que només hi ha una possibilitat i una forma de pensar". 

S'està promovent el pensar en negatiu? En absolut aquesta és la idea. El que es pretén és fer veure que la realitat és massa complexa per ser considerada sempre des del seu costat positiu, i que de vegades és necessari connectar amb aquesta part del nostre ésser que, de fet, està preparada per emergir: la que està trista, té por o es preocupa. Aquests estats també són necessaris.

En definitiva, resulta evident que mantenir una actitud positiva a la vida és quelcom desitjable, emperò no és la solució definitiva al tots els problemes que se'ns presenten, tot i que se'ns emplaci, una vegada i una altra, a creure que així és.