jueves, 1 de diciembre de 2016

Tens sort?


Una teoria molt cèlebre dins del món de la Psicologia és la Teoria de l'Atribució. Aquesta teoria, formulada pel psicòleg Fritz Heider al 1958, ve a dir-nos que, davant les coses que ens passen, les persones cercam explicacions o, dit en el llenguatge de la teoria, cercam atribucions causals. Si una cosa portam malament les persones és el fet de no saber per què les coses passen. Necessitam que el nostre món sigui previsible, explicable. D'aquesta manera, ens hi podem adaptar millor.

Una atribució causal està composada de vàries dimensions:  pot ser interna externa, estable inestable, o finalment controlable incontrolable. Es diu que una atribució és interna quan té a veure amb nosaltres mateixos i externa quan es relaciona amb coses que no tenen a veure amb nosaltres. És estable quan es dóna sempre i inestable quan és puntual. I és controlable quan pensam que hi podem fer qualque cosa i incontrolable quan no. Per exemple, davant el fet d'haver aprovat un examen difícil, el fet de pensar que ha estat gràcies a una bona capacitat intel·lectual junt amb que he estudiat molt és una atribució interna (l'intel·lecte és una característica personal), estable (no canvia amb el temps) i controlable (jo decideixo si estudiar o no). En canvi, si ho explico en base a que he tengut sort, l'atribució seria externa (no té a veure amb mi), inestable (la sort és puntual) i incontrolable (jo no decideixo quan tenir-ne).

Cada persona té el seu propi model d'atribució, o la seva forma predominant d'explicar les coses. N'hi ha que davant d'èxits empren atribucions internes i davant els fracassos externes. En canvi, d'altres tendeixen a explicar els èxits per la bona sort i els fracassos per alguna cosa que té a veure amb ells mateixos. Com de costum, és desitjable una certa flexibilitat a l'hora d'explicar les coses, variant l'estil atribucional segons sigui necessari.

Potser sigui interessant posar la mirada a la sort com a explicació de les coses que ens passen... Així deixo tot seguit una petita però il·lustradora narració. Les preguntes, aquesta vegada, les deixo per a qui llegeixi.

Durant un important torneig de golf, el gran golfista Gary Player es trobà amb que la pilota havia caigut en un banc d'arena. Es requeria un cop especialment difícil. Va assajar el cop mentalment unes quantes vegades i focalitzà en un sol punt tota la seva capacitat de concentració. El pal va fregar lleugera i suaument la pilota. Deixant una estela d'arena, la bolla volà pels aires, quedà suspesa per un instant, va descendir, rebotà dues vegades i es va aturar a mig metre del pin.

Mentre caminava cap al green després del cop, un espectador d'entre la multitud cridà:

"Eh, Gary. Això sí que ha estat un cop de sort!"

Gary Player es va detenir i es girà cap a l'home. '"Suposo que té vostè raó", va dir. "Però, sap? És curiós. Com més practico, millor ho faig, i com millor ho faig, més sort tenc".

jueves, 20 de octubre de 2016

El que feim determina el que creim

              “L’ocasió no s'espera, es crea"
 George Bernard Shaw

Avui dia es parla molt de l'autoestima, i no és estrany trobar-se a les consultes persones que acudeixen amb l'objectiu de millorar-la. Pel que observo, està molt estesa la creença de què l'autoestima és una característica estàtica de les persones, de manera que es té o no es té, com si fos una cosa que ve assignada d'una forma més o manco arbitrària. Però, és així? Reflexionem-hi una mica.

Què és això de l'autoestima? Si volguéssim definir-la, què diríem? Si hom fa una mica de recerca bibliogràfica, trobarà nombroses i variades definicions. De fet, sobre ella s'han publicat més de 7000 articles i 600 llibres, sense mencionar els més de 20000 articles que s'hi relacionen i els 2080 instruments que actualment s'empren per mesurar-la. Pareix clar que no existeix en l'actualitat un acord generalitzat entre els especialistes sobre el què és l'autoestima. Tot i això, si hagués de seleccionar-ne una, seria aquesta, feta per Coppersmith al 1967:

"Per autoestima entenem la valoració que un individu fa sobre si mateix, expressant una actitud d'aprovació o desaprovació. Ens indica la mesura en què l'individu se creu capaç, significatiu, amb èxit i mereixedor. En síntesi, l'autoestima és l'actitud que la persona manté cap a ella mateixa."

Aleshores, trobam que l'autoestima té a veure amb una actitud. I què és el que determina una actitud? Idò la forma en què pensam, la forma en que ens pensam. Hi ha qualque manera, doncs, de canviar allò que pensam de nosaltres mateixos? Com aconseguir canviar l'actitud de desaprovació cap a un/a mateix/a cap a una actitud d'aprovació?

Una premissa de la que sóc ferme defensor és que, si existeix com a tal, l'autoestima pot ser millorada a través de les experiències, amb independència de si són satisfactòries o no. Són aquestes - i res més - les que atorguen creixement personal i sentiment de vàlua en les capacitats d'un/a mateix/a: envers l’èxit, s’experimenta satisfacció, i envers el fracàs, s’obté la recepta per l’èxit.

En aquest sentit, Gregory Bateson, antropòleg que ha tengut una gran influència en el pensament científic de la segona meitat del segle XX, afirmava el següent:

“Les creences que tenim sobre el món determinen allò que feim, i allò que feim determina les creences que tenim sobre el món”.

Són, en efecte, les experiències les úniques que poden canviar la nostra forma de pensar i de pensar-nos: pareix clara la importància del què feim per canviar la forma que tenim d’entendre’ns a nosaltres mateixos i confiar en les nostres capacitats. Perquè la raó no es pot canviar a si mateixa: pensant i pensant només entram en una espiral de preguntes i respostes sense cap direcció clara: es necessiten, cal insistir, experiències. Per posar un exemple: és com un rellotge que funciona malament. El rellotge no es pot arreglar a si mateix, necessita d’un agent extern que ho faci: el rellotge necessita un rellotger per esser canviat, i la raó necessita d’experiències. 



Les experiències del present, per petites que siguin, poden arribar a tenir un impacte gegant en el futur. Canviar de feina, alliberar-se d’una relació tòxica, iniciar uns estudis, etc. Vegi’s, en aquest sentit, les premisses en què es basa la Teoria del Caos: un esdeveniment minúscul a una part del món, en pot provocar un altre de magnituds enormes a l’altra part. Res més prop de la realitat: cada petita decisió que hom pren en el present pot canviar, d’una manera que ni arribam a sospitar, les coses en el futur.

Què cal doncs? Decidir, evolucionar, ser flexible. Estic convençut de que si el camí a la felicitat existeix, és aquest: ser el conductor de la pròpia vida a través de la presa de decisions, per difícils que puguin semblar.

Arribats a aquest punt, pot ser pertinent fer-se la següent pregunta: per què hi ha persones que es queixen de la seva vida, dels altres, del món en general emperò no prenen decisions, per petites que siguin, per canviar-ho? Què fa que tenguin la sensació de què no evolucionen? És falta de capacitat o falta de voluntat? Què passa?

Són nombroses les causes que poden explicar aquests bloquejos que impedeixen evolucionar i que s’expressen en forma de llargues crisis personals, emperò jo en destacaria dues, íntimament relacionades: la por a equivocar-se i la recerca de seguretat. Quan això passa, no és infreqüent trobar tot tipus d’autoengany, en el sentit de què es cerquen pretextos per justificar la manca de presa de decisions. De la por a decidir i dels autoenganys que s’hi associen, m’hi estendré en una altra ressenya.

Per tant, només decidint sobre la vida, farem que canviï, abandonant aquesta incòmoda espera de què siguin els altres o el món qui ho facin per nosaltres. Serà d’aquesta manera quan també canviarà la forma que tenim de veure’ns. Dit d’una altra manera, l’autoestima no es té, s’aconsegueix. Ja ho deia el poeta: “caminante, no hay camino. El camino, se hace al andar...”.

T.S.

lunes, 5 de septiembre de 2016

Les crisis de la família

Si hi ha una influència que resulta innegable en la vida de qualsevol persona, aquesta és la de la família. Des de que naixem, som part de les relacions que es van creant i consolidant entre els seus membres i, volguem o no, això té una enorme importància en nosaltres a l'hora de créixer i desenvolupar-nos com a persones: tots portam una càrrega genètica que la família ajuda a que s'expressi d'una forma o d'una altra. No en va, alguns estudis apunten a que la nostra forma de ser està determinada al voltant d'un 20% per l'herència genètica i prop d'un 80% per les experiències i aprenentatges, on la família hi té un paper cabdal.

Del concepte família podem trobar variades definicions. Una que resulta completa és la següent: "grup de persones que comparteixen un projecte comú i durador, on hi ha forts sentiments personals de pertenença i s'estableixen relacions emocionalment intenses d'intimitat, reciprocitat i dependència". Així, no es pot negar el caràcter dinàmic que la família té, ja que es pot considerar com un sistema que evoluciona constantment com a conseqüència dels propis requeriments vitals: en efecte, la majoria de les famílies mostren la capacitat d'evolucionar quan ho necessiten. Pot esser, no obstant, que per diverses raons a la família li costi dur a terme aquesta evolució necessària. Si això passa, llavors és molt probable que sobrevenguin les anomenades crisis familiars. Vegem tot seguit què pot produir-les, relacionant-ho amb les diverses etapes de la vida.

​Per dir-ho d'una forma general, de crisis familiars n'hi ha de dos tipus: les esperades (o evolutives) i les inesperades. Aquestes darreres són les que sobrevenen sense haver-ho planificat, com a conseqüència per exemple d'una malaltia o del fet de perdre la feina. Però en aquesta ressenya faré un repàs de les primeres, que són les que tenen a veure amb les diferents etapes del cicle vital.

A grans trets, el cicle vital familiar es pot dividir en les següents etapes: constitució de la parella, ser pares, període intermig, emancipació dels fills i retir de la vida activa. Com és de suposar, els problemes que poden aparèixer en cada una d'elles varien molt. Vegem-los succintament tot seguit.



En constituir-se la parella, sol ocórrer que es necessiten noves regles de funcionament, diferents a les famílies d'origen de cada un dels cònjuges. Cada un ve amb les seves pròpies regles i la nova parella planteja l'exigència d'un projecte comú, cal crear-ne de noves. Sol observar-se amb molta freqüència que encara existeix un lligam molt intens d'algun dels cònjuges amb la seva família d'origen, el que sol crear dificultats i falta de compromís amb el projecte comú. Aquí sol fer-se necessari renegociar les regles amb les famílies d'origen. 

A la fase de ser pares, l'observació de les famílies ens indica que els reptes que es plantegen tenen a veure en tractar de combinar de manera eficaç la parentalitat i la conjugalitat, és a dir, saber ser pares però sense oblidar-se de què també són parella. A més, cal tornar a negociar les regles de relació amb les famílies d'origen. Com a conseqüència d'això, poden aparèixer problemes de pèrdua d'espai com a parella, desvinculació del pare per un excessiu vincle mare - fill o excés d'implicació dels padrins en la vida familiar.

Però una de les crisis familiars que més s'observen a les consultes, són les que tenen a veure amb l'etapa intermitja de la vida, on els fills inicien l'adolescència. El que sovint ocorre en aquesta etapa és que es dóna o bé sobreprotecció cap als fills o bé excessiva desvinculació. Alhora, no és infreqüent observar conflictes de parella o expressió de la insatisfacció dels pares amb el que té a veure amb la seva vida professional.

La següent fase crítica sol ser la de l'emancipació dels fills, també coneguda com la del "niu buit". Poden donar-se severes dificultats dels pares per facilitar la transició cap a la independència dels fills, així com importants reptes que tenen a veure amb la renegociació de les regles de parella una vegada els fills ja no són a casa.

La darrera és la fase del retir de la vida activa, la fase final. És possible que hi hagi pèrdues i per tant processos de dol, a més de què els rols que cadascú ha ocupat al llarg de la seva vida dins la família es poden veure modificats per les cures que les persones majors requereixen com a conseqüència del propi envelliment. Pot ser, en aquest sentit, que sobrevenguin crisis com a conseqüència de la desatenció dels fills o per la sobrecàrrega que l'atenció dels majors suposa.

És clar que cada etapa presenta els seus propis reptes i les seves particulars formes de solució. Existeix, no obstant, el perill de què la crisi no sigui identificada com a tal i, tot i haver-hi membres de la família amb problemes, es percebi la situació com a individual i no com símptoma d'un mal funcionament col·lectiu. Com bé ens assenyala la Teràpia Familiar, cap fenòmen comportamental ni problema humà de naturalesa psicològica pot ser entès de forma aïllada perquè sempre és causa i conseqüència: entendre'l de forma separada a tot el que l'envolta, amb molta probabilitat ens conduïria a conclusions imprecises.

T.S.



jueves, 21 de julio de 2016

La felicitat digital

Pocs discutiran que a aquestes alçades, les xarxes socials són tot un fenomen que ha capgirat la forma que les persones tenim per relacionar-nos, gràcies a la creació de nous espais virtuals on hi ha la possibilitat d'interactuar d'una manera on l'esforç escasseja. Potser sigui interessant, des del punt de vista psicològic, analitzar breument quins són els principals efectes derivats del seu ús.

Sembla clar que els espais virtuals estan, progressivament, substituint els espais reals. La conseqüència immediata d'això és una minva en el desenvolupament dels recursos personals necessaris per garantir una bona adaptació al medi en què vivim. Dit d'una altra forma: vivint al món digital, estam menys preparats pel real: els aprenentatges útils per la vida quotidiana difícilment poden ser assolits des d'entorns on només hi ha la possibilitat de relacionar-se "online". Així, trobam molts joves perfectament entrenats i preparats per relacionar-se de la forma més difícil, inverosímil i extravagant possible via internet, emperò resulten ser incapaços de dirigir dues paraules a un desconegut a un lloc públic. Es pot concloure, doncs, que el fet de passar-se molt temps a xarxes socials i entorns online com a principal forma de relacionar-se, resta capacitats per créixer com a individu a la vida real: no és estrany trobar-se a les consultes adolescents amb aquesta problemàtica.

Emperò no és aquest l'únic efecte de les xarxes. En la meva opinió, la majoria del contingut que s'hi deposita no és del tot representatiu de la vida de les persones. En aquest sentit, pot ser sigui útil recórrer a un concepte en psicologia anomenat desitjabilitat social. Aquest concepte ve a dir-nos que les persones actuam d'acord a allò que volem que els altres vegin. Sembla clar que de desitjabilitat social, les xarxes socials n'estan plenes, actuant a mode d'aparador: vegi's, per exemple, instagram o facebook, les dues xarxes socials per excel·lència que han esdevingut en termòmetres per mesurar com de popular és algú. Quina part de les nostres vides decidim mostrar? A banda de la desitjabilitat, què més fa que només mostrem allò que volem que els demés vegin?

Si hom revisa alguna xarxa social en un dia qualsevol, no serà estrany trobar-la plena d'estampes felices i joioses. A mi m'agrada anomenar a això la felicitat digital. Quantes d'aquestes estampes són realment sinònim d'una felicitat real i quantes només responen a la necessitat d'aprovació i reconeixement dels altres?  Per què les persones compartim informacions públiques que no obstant podrien ser compartides de forma privada? Per què ens agrada sotmetre les nostres publicacions a escrutini públic? 




Potser part de la resposta a aquest interrogant sigui que algunes persones, subtilment, es menteixen a elles mateixes, amb propòsits benèfics. És a dir: necessiten crear realitats artificials o secundàries per tal de fer la seva vida més agradable o desitjable a ulls dels altres, cosa que resulta tranquilitzadora: "si els altres ho diuen, deu ser veritat". No oblidem que tendim a ser i actuar d'acord a com creim que ens veuen, ens agrada sentir-nos desitjats pels altres. Aquí s'observa amb molta freqüència la necessitat de què els altres aprovin una realitat inventada o parcial, convertint-la en real o global. Per exemple: imaginem-nos que sóc a una festa més bé avorrida. Faig una foto divertida i la penjo a les xarxes socials. Resulta que la foto té una gran acollida, amb molta atenció per part dels contactes. Amb el temps, tendiré a pensar que aquell va ser un gran dia i que m'ho vaig passar realment bé: són els demés qui donen significat a les nostres experiències. A això, Paul Watzlawick ho definí com realitat de segon ordre, és a dir, com construim realitats a partir d'opinions. Pareix clar, doncs, que les xarxes socials representen el millor vehicle per convertir una petita mentida en tota una realitat, això sí, basada en un autoengany.


Així, deixo una pregunta per a la reflexió: quanta felicitat real hi ha a les xarxes socials?

lunes, 30 de mayo de 2016

El repte d'educar: el llenguatge del dèficit

Un element que té una importància cabdal dins de les famílies és el de la comunicació. La seva observació detallada ens permetrà acostar-nos a la comprensió de les maneres que cadascú té per relacionar-se dins d'ella, que solen tornar estables amb el pas del temps. Com cal suposar, això cobra especial rellevància quan parlam de la forma que els pares tenen de comunicar-se amb els fills.

Així, el que es sol observar és que, amb el temps, aquestes formes de relacionar-se solen tornar reiteratives i repetitives, arribant a constituir el que s'anomenen patrons de relació. I, si juntam aquests patrons que observam entre els membres, podem començar a parlar d'un model de comunicació familiar determinat.

Entenem, doncs, com a model de comunicació familiar la forma general, i més o manco estable, que els membres de la familia empren per relacionar-se entre ells. La comunicació intrafamiliar pot adoptar vàries formes, així que de models de comunicació en trobarem varis. Del que m'interessa parlar en aquesta ressenya és el model de comunicació basat en el dèficit i les seves repercussions, atès que no resulta estrany trobar-los a les consultes.

Dit d'una forma ràpida: quan ens dirigim a algú podem fer-ho basant-nos en les coses bones que decidim veure d'aquella persona, o basant-nos en el què creim que li falta o en els atributs negatius que projectam en ell o ella. Això segon, com és esperable, sol provocar amb el temps un cert deteriorament de la relació. Aquest deteriorament segurament ajuda a que la comunicació segueixi basant-se en allò negatiu, el que incrementa el conflicte, i així successivament. Per tant, és raonable pensar que es tracta d'un model comunicatiu del que cal fugir-ne.

Però què és exactament això del "llenguatge del dèficit"? Harold Goolishian, psicòleg, ho descriu molt bé fent servir la metàfora del forat negre. Diu Goolishian: "el llenguatge del dèficit crea un món de descripcions que només comprèn el que està malament, el que falla, el que està absent o el que és insuficient (...), comparable a un forat negre del que és molt difícil escapar. Al fer servir la metàfora de forat negre, tracto de capturar l'essència d'un sistema de significats les forces dels quals són tan poderoses que és impossible fugir d'ell cap a altres realitats".

Així, amb els nostres fills, tenim elecció: podem comunicar-nos amb ells basant-nos en allò que fan bé o basant-nos en el que fallen o els hi falta. Amb el temps, els resultats d'un estil o un altre seran radicalment diferents: hi ha nombrosos teòrics de la teràpia centrada en les solucions que afirmen que, donant atenció a allò bo que ocorre dins la familia, el que cal esperar és que creixi i de cada vegada ocupi més lloc, desplaçant allò menys desitjable.

En aquest sentit, no s'ha de menysprear en absolut el poder del llenguatge i la forma en què aquest és emprat, ja que té un impacte enorme en la confiança dels fills: alguns psicòlegs estudiosos de la motivació han descobert que un dels factors més importants a l'hora de motivar a les persones és la creença de què realment fan bé allò que se'ls hi ha assignat, amb independència de l'execució real. Hi ha un experiment duit a terme per Jones (1977) que reflecteix bé aquest fenòmen. Aquest investigador va estudiar a dos grups d'adults a qui se'ls hi va encomanar la tasca de resoldre les mateixes deu endevinalles. Quan els subjectes presentaren les seves tasques per ser qualificades, a un grup se'ls hi digué que les havien resolt bé, i a l'altre grup, que l'havia resolt d'una manera "insuficient". Aquells que foren qualificats positivament en la primera ronda, resolgueren molt millor la segona que els membres de l'altre grup. A l'àmbit de l'escola també s'han realitzat estudis similars. En un d'aquests estudis, es demostrà que quan els mestres estaven segurs de què els seus alumnes respondrien bé a un test d'intel·ligència, aquests superaven en 25 punts a altres estudiants amb diferents mestres. De nou, queda clar l'enorme efecte que tenen les expectatives i la manera en què són transmeses. Així, cal no abundar en el llenguatge del dèficit i emprar, com més vegades millor, el llenguatge basat en les fortaleses.

Cal revisar, així, com influeixen les idees preconcebudes que tenim sobre altres persones a l'hora de dirigir-nos a elles, i més si aquestes persones són els nostres fills: tot i que de vegades no ho sembli, els fills donen una importància enorme a allò que els pares diuen sobre ells.

Així doncs, convido al lector, pare o mare, a trobar aquelles fortaleses dels seus fills i filles que poden ser emprats per comunicar-nos amb ells d'una manera constant. Convido, de passada, a avaluar els resultats un temps després d'haver fet servir aquesta profitosa manera de comunicar-se.

T.S.

viernes, 6 de mayo de 2016

Com són els ciutadans de la teva ciutat?

​A les persones se'ns pot entendre com un complex organisme que constantment està interactuant amb el seu medi i que, com qualsevol altre organisme, necessita un equilibri intern per sobreviure. Aquest, explicat d'una forma molt breu, és el concepte d'homeostasi, que vol dir que tot organisme viu tendeix a l'estabilitat.

​Així, les persones no en som una excepció. Necessitam estabilitat física i mental, perquè del contrari els problemes invairien les nostres vides. ​Un dels elements de què disposam per mantenir aquest equilibri a les nostres vides, és la forma en què pensam. Dit d'una forma ràpida: necessitam entendre tot el que ens passa, trobar significats que encaixin amb les nostres particulars formes d'entendre el món i les persones perquè, del contrari, el nostre sistema intern es desestabilitza i, de perllongar-se molt en el temps, aquesta falta d'estabilitat pot esdevenir psicològicament lesiva. A aquestes singulars maneres d'entendre tot el que ens passa, les podem definir com creences.


​Tot i que n'hi ha diferents tipus, del que m'interessa parlar és de l'enorme influència que tenen les nostres creences per funcionar a les nostres vides, i de quina manera ens poden portar a formes especialment intenses de patiment que, de fer servir-ne unes altres, no tendrien lloc. De quina manera es creen aquestes formes de construir la realitat? Vegem-ho tot seguit.

Un fenòmen basat en la creença que observo sovint és la necessitat que les persones tenim d'acostar la realitat al que desitjam, és a dir, esforçar-nos en creure una determinada cosa. Tal vegada amb més freqüència de la que seria desitjable, solem representar mentalment el món que ens envolta de la forma més propera als nostres desitjos, necessitats i idees. Valgui com exemple el relat d'un destacat psicòleg del segle XX, Gordon Allport, al 1964. Conta Allport que, després d'acabar la Primera Guerra Mundial, a un hospital austríac per veterans, un pacient mostrava un dolor físic generalitzat i perdia pes d'una manera inexplicable. Els metges no aconseguien emetre un diagnòstic, motiu pel qual varen demanar l'opinió d'un patòleg important, anunciant al pacient que aquest metge seria capaç de diagnosticar el seu mal i de definir la teràpia apropiada. Quan el famós doctor va arribar al llit del malalt, observà atentament aquell home sense tocar-lo en absolut i, finalment, va dir: "moribundus". I el gran patòleg, acompanyat pel sèquit dels seus assistents, se n'anà. Inexplicablement, a partir d'aquell moment el pacient començà a millorar, recuperà el pes i, passades unes setmanes, es curà i fou donat d'alta. Passat un temps, visità al gran patòleg a casa seva per fer-li entrega d'un obsequi i donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida... La sort de no saber llatí!

​Aquest relat obliga a fer-se una pregunta: què és el que curà aquest home?​ De quina manera les creences (fonamentades o no) sobre altres persones tenen influència sobre nosaltres?

​Sol ocórrer també que hi ha ocasions en que els fets que observam no encaixen amb el nostre sistema de creences, és a dir, amb la nostra forma de pensar. Aquí solen observar-se dues grans tendències: ​hi ha els que es qüestionen el perquè d'allò que no encaixa, el que implica desestabilitzar el sistema. Si d'aquest procés de qüestionament s'arriba a una nova creença diferent a la inicial, es pot afirmar que s'ha donat un nou aprenentatge. Pel contrari, l'altra tendència que s'observa sovint és tractar d'acomodar els fets a les creences, de forma que romanguin inalterables, i per tant, evitant desestabilitzar el sistema psicològic. Com el lector haurà intuït, això implica enganar-se a si mateix: quantes persones hi ha de les que es pot afirmar que hi ha alguna cosa que no volen veure o entendre?

​Una prova d'aquesta tendència que les persones tenim per enganar-nos a nosaltres mateixos la demostrà Alex Bavelais a l'Universitat d'Stanford. Aquest investigador col·locava a una persona davant una sèrie de parelles de números sense cap relació entre ells, però els hi demanava si veia alguna relació. Moltes persones creien descobrir relació entre els números després de repetides presentacions, però la realitat era que no n'hi havia​. Inclús a algunes, quan després se les informava de la inexistència de la relació, seguien afirmant que elles n'hi havien vist.

​Queda clar, doncs, que veim el que volem veure. Seleccionam aquells aspectes de la realitat que més encaixen amb les creences que tenim arrelades dins nosaltres per no entrar constantment en crisi i desestabilitzar-nos, tot i que de vegades sigui aconsellable el contrari. D'això n'és profundament il·lustrador aquest con​te:

"Hi ha una història antiga que conta que hi havia un savi que acollia a la porta de la ciutat a tot viatger que entrava. Un dia arribà un home, que li demanà: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? I el savi li preguntà: tu com creus que són? L'home li respongué: esper que no siguin com les de la ciutat de la que venc, que eren egoïstes i dolents. El savi li respon dient: també aquí trobaràs ciutadans egoïstes i dolents. Al dia següent, arribà un home que li demanà al savi: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? El savi respongué demanant: com creus que són? Imagino que són persones bones i hospitalàries, digué l'home. El savi respongué: també aquí són bones persones i hospitalàries."




Com són els ciutadans de la teva ciutat? 



T.S.

jueves, 28 de abril de 2016

El repte d'educar (en els temps que corren)

Pareix clar que avui dia resulta difícil educar a una filla o fill. Mòbils, xarxes socials, crisi de valors i moralitat, dificultats de conciliació de vida laboral i familiar... Amb aquest escenari, quan es posa la mirada als problemes que apareixen habitualment a l'àmbit de la família, ​un que es troba amb relativa freqüència i que sol ser motiu de consulta per part dels pares és el fet de què els fills tenguin vertaderes dificultats per obeir i seguir normes. 
Està fora de dubte que molts de pares posen la millor de les intencions per tal de criar persones carinyoses, educades i honestes, tot i que de vegades aquestes bones intencions acaben contribuint a què els fills es converteixin primer en nins capritxosos, després en adolescents dèspotes i finalment en el que avui en dia es coneix com "fills tirans". Vegem tot seguit, d'una forma introductòria, algunes de les coses de caire general que cal tenir en compte per tal de no arribar a aquest punt.
La infància és un moment privilegiat per començar a establir les pautes educatives que serviran al fill per anar moldejant la seva personalitat i la seva forma de relacionar-se. Aquí cobra importància el fet de posar límits clars des del principi sabent acompanyar, ferma però suaument, quan al nin li costa acceptar-los. Cal evitar, doncs, adoptar un estil massa permissiu amb els fills, però també un estil massa basat en les normes i la coerció. Dit d'una altra manera, és summament important saber dir que no, però el com es diu també ho és: quan el fill ​mostra la seva disconformitat cap a alguna cosa que se li nega en forma de "rabieta"​, el que resulta més desaconsellable és cedir a ella o respondre amb un grau similar d'agressivitat. Si som agressius amb ells, no podem esperar una resposta diferent. Ja ens ho ensenyà A. Einstein: "donar exemple no és la principal manera d'influir sobre els altres; és l'única manera".

D'aquesta forma, cal esperar un nin que accepta que hi ha normes que està en l'obligació d'obeir. També l'ajudam a saber que no ho té fàcil per anteposar les seves necessitats a les dels pares de forma que tot giri al seu voltant: és saludable que puguin entendre que hi ha persones amb necessitats diferents a les seves que també s'han de satisfer​: aquest, en la meva opinió, constitueix un dels pilars de l'educació en edats primerenques.
Una de les altres coses que cal considerar a l'hora d'educar és l'autonomia. Si es pensa, cada dia hi ha oportunitats per promoure-la. D'entrada, pot ser útil fer-se aquesta pregunta: quantes coses feim els pares pels fills però que ells ja saben fer? Segons un aforisme que convida a la reflexió de Jorge Wagensberg, físic i divulgador científic, "ensenyar no consisteix només en donar comprensions, sinó en assenyalar camins per ensopegar-se amb elles"​. En el sentit que apunta Wagensberg pot ser interessant, com a pares i educadors, fer-se algunes preguntes: posam a prova com de capaços són els fills o directament substituïm les seves capacitats perquè pensam que no poden sols? Quin concepte tenim d'ells: com a persones que poden o que no poden? I alguna vegada ens hem aturat a pensar de quina manera influeix en la nostra manera de fer les coses aquest mateix concepte que tenim? I és més: de quina manera ells i elles el reben, aquest concepte? Tot plegat té una influència enorme en el creixement emocional dels infants: com més oportunitats tenen de fer coses i fer-les bé, més encoratjats es sentiran i més reforçats es sentiran per les persones del seu voltant.​
Segons el nin creix i es dóna amb certa freqüència el comportament desobedient, no és estrany veure com els pares fan servir la infructuosa estratègia del "parlar enlloc d'actuar", ja descrita breument unes quantes ressenyes enrere. El fet d'amenaçar que el càstig tendrà lloc però no arribar a executar-lo té efectes clarament adversos: es perd autoritat a ulls del fill, que pensa, no sense raó: "tanmateix no ho farà...". Una altra modalitat del parlar en lloc d'actuar és la de raonar incansablement amb ells sense prendre altres mesures, pretenent que això tengui algun efecte sobre el seu comportament: hi ha moments en els que resulta totalment ineficaç, especialment a l​'entrada de l'etapa de l'adolescència.
D'aquests i d'altres aspectes se'n pot parlar àmpliament, així que en futures ressenyes s'hi dedicarà més espai per a reflexionar-hi.
T.S.

Contes terapèutics (I)

Hi havia una vegada un home, que era el carter de la reserva, que va escoltar a alguns dels Majors parlar sobre objectes rebuts que atorgaven un gran poder. Ell no sabia molt sobre aquestes coses, però va pensar que podria ser meravellós rebre un objecte que només podia esser concedit pel Creador. En particular, va escoltar dels Majors que l'objecte més excels que una persona podia rebre era una ploma d'àguila. Va decidir que n'havia de tenir una. Si podia rebre una ploma d'àguila, posseïria tot el poder, la saviesa i el prestigi que desitjava. 
Però també va saber que no podia comprar-la. Havia d'arribar per voluntat del Creador. Dia rere dia, sortia a cercar una ploma d'àguila. Creia que per trobar-la, només havia de mantenir els ulls ben oberts. Va arribar un moment en què no pensava en una altra cosa. La ploma d'àguila ocupava els seus pensaments des de l'auba fins a la nit. Passaren moltes setmanes, mesos, anys. Tots els dies el carter feia les seves rondes, cercant impetuosament la ploma d'àguila. No prestava atenció ni a la seva família ni als seus amics. Mantenia la ment fixa en la ploma d'àguila. Però mai la trobava. 
Va començar a envellir, i la ploma no apareixia. Finalment, se'n va adonar de què per molt que cerqués, no estava més a prop de la ploma del que hi havia estat el dia que va iniciar la recerca. Un dia va decidir agafar-se un descans al costat del camí. Va sortir del seu petit jeep i va tenir una conversa amb el Creador. Va dir: "Estic molt cansat de cercar la ploma d'àguila. He passat tota la meva vida pensant en ella. Quasi no m'he ocupat de la meva família i dels meus amics. L'únic que m'ha preocupat ha estat la ploma i ara la vida m'ha passat de llarg. M'he perdut moltes coses bones. Bé, abandono la lluita. Deixaré de cercar la ploma i començaré a viure. Tal vegada encara tengui temps per recuperar la meva vida i els meus amics. Perdona'm per la manera en què he conduit la meva vida".



Llavors, i només llavors, el va inundar una gran pau. De sobte, es va sentir millor interiorment del que s'havia sentit tots aquells anys. Tan prest com acabà de parlar amb el Creador i va començar a caminar en direcció al jeep, el va sorprendre una ombra que va passar per damunt seva. Va mirar al cel i va veure un gran ocell volant. A l'instant, va desaparèixer. Llavors va veure alguna cosa que descendia flotant suaument en l'aire: una hermosa ploma. Era la seva ploma d'àguila! Se'n va adonar de què la ploma havia aparegut immediatament després de què abandonés la recerca i fes les paus amb el Creador. 
Ara el carter és una persona distinta. La gent acudeix a ell cercant saviesa i ell comparteix amb ells tot el que sap. Si bé ara posseeix el poder i el prestigi que tant anhelava, ja no li interessen aquestes coses. Se preocupa pels demés i no per si mateix. Així arriba la saviesa. 

Extret íntegrament de: "Abrir caminos para el cambio" (M. Selekman, 1996)

Què fa un psicòleg?

Si avui dia hi ha una professió sobre la que encara existeix certa disparitat d'opinions respecte al que s'espera d'ella, és la del psicòleg. D'entrada, es pot definir com el professional que promou el benestar mental i emocional de les persones. Per tal d'ajudar a aclarir quines són les seves funcions i què es pot esperar d'aquesta figura, faré una temptativa de repàs a les escoles generals (tot i que no són les úniques) de psicoteràpia i del rol que el psicòleg té en cada una d'elles. 
La concepció clàssica del psicòleg és la del divà: la consulta és un lloc on, relaxadament, s'hi va a contar tot allò que representa una font de patiment per la persona i on el terapeuta es limita a escoltar. Aquest model de teràpia existeix i és encara molt present sobre tot a Amèrica Llatina, però manco a Europa. Es tracta del Psicoanàlisi, el pare del qual és el cèlebre Sigmund Freud. Aquest model presuposa que la solució als problemes de les persones els trobarem indagant en el seu passat, tractant doncs de resoldre experiències passades conflictives o traumàtiques que no pogueren ser resoltes. Per tal d'arribar al punt originari del conflicte, el psicòleg emprarà tot el temps que necessiti per tal d'anar extraient conclusions de les dinàmiques mentals de la persona. Aquestes teràpies solen tenir una durada més bé llarga. Fou l'escola dominant a la primera meitat del segle XX. 
L'altra escola és la Conductista. Al contrari del Psicoanàlisi i amb un caire més experimental, aquesta escola obvia totalment la part "mental", centrant-se en la part conductual, allò observable, que és on hi dirigeix tota la intervenció. Segons els conductistes, la majoria dels problemes humans s'expliquen per la relació entre estímuls i respostes. És cronològicament paral·lela al Psicoanàlisi, eclosionant a la segona meitat del segle XX. El seu màxim exponent fou B.F. Skinner. Gràcies a ella, comença a canviar la concepció clàssica del psicòleg i s'escurça notablement la durada de les teràpies, ja que el psicòleg només intervé en les seqüències d'estímul - resposta, amb diversos graus de complexitat. 
Una altra és l'escola Cognitiva, que es nodreix de la Tª de la Computació. Segons els cognitivistes, qualsevol forma de patiment humà es deu a un processament inadequat de la informació, és a dir, al filtre mental que hom fa servir per interpretar allò que viu i que li passa. Es pot dir que el sorgiment d'aquest model és paral·lel a l'emergència dels ordenadors personals (PC), que servirien com a analogia. Aquest model només treballa amb els pensaments, tractant de detectar quins són els que fan patir a la persona i treballant per canviar-los. Dos dels màxims exponents de la Teràpia Cognitiva són Aaron Beck i Albert Ellis. 
L'altra escola rellevant és la provinent de les Teràpies Breus Sistèmiques. Des d'aquest enfocament, que parteix de vàries teories (Tª dels Sistemes, Tª de la Comunicació i la Cibernètica), les persones no som més que part d'un sistema en el que estam immersos i des del que ens interrelacionam. Aquest sistema pot ser, per exemple, la família, tot i que n'hi pot haver d'altres de significatius. Llavors, segons els teòrics d'aquest model, els problemes poden ser resolts amb brevetat i en el present si es posa la mirada un poc més enllà de la persona com a individu aïllat i es tenen en compte les persones que l'envolten i amb les que té una relació significativa. Aquesta escola neix al Mental Research Institute (MRI), amb figures com Paul Watzlawick o John Weakland com a exponents destacats, entre d'altres. 
Com s'ha vist, cada model té la seva pròpia forma d'entendre els problemes i resoldre'ls, així com les seves tècniques. La majoria de psicòlegs solen enquadrar-se en algun d'ells per a intervenir, tot i que no és infreqüent veure com es serveixen de tècniques de models aliens. Així, no és el mateix rebre una teràpia psicoanalista que breu. 
La meva forma d'entendre els problemes humans s'enquadra dins de les Teràpies Breus Sistèmiques. Em resulta difícil entendre un comportament sense entendre també el context (sistema) en el que es dóna: això m'ajuda a centrar-me en com el problema, originat o no en el passat, afecta en el present, servint-me de diverses estratègies per a la seva resolució. En ocasions, m'ajudo de la teràpia cognitiva per tal de sotmetre a debat creences que resulten perjudicials i que també l'alimenten. Crec també que les persones tenen el potencial suficient per resoldre els problemes amb poca o moderada ajuda: penso fermament que la majoria d'elles amaguen un potencial que per diverses raons no han tengut l'oportunitat de desenvolupar. 
Aquesta posició de lligar-me a un model d'intervenció ben definit, em permet allunyar-me de la figura del psicòleg com a 'conseller'. Penso que quan els psicòlegs donen 'consells' sobre la vida basant-se en idees pròpies, s'estan allunyant dels models teòrics que han de fer de base per a intervenir en els problemes de les persones. Si com a terapeuta hom fa ús de principis personals que creu que són bons, normals o desitjables per la gent, s'adopta un rol de 'referent' que en la meva opinió no resulta aconsellable: el psicòleg no té perquè saber-ne més ni menys de les coses de la vida que qualsevol persona que s'apropa a la consulta per resoldre un problema determinat. 

T.S.

Preocupar-se?

Un dels motius que solen portar a les persones a consulta és el conjunt de símptomes de caire ansiós que apareix com a conseqüència de l'excés de preocupacions. Sense voler entrar en una definició massa tècnica del què és una preocupació, podem dir que són pensaments recurrents sobre esdeveniments que, amb més o manco imminència, tenen certa probabilitat d'ocórrer. Segons els teòrics de les precupacions, tenen una funció determinada en la nostra vida mental: les persones creiem que preocupant-nos, ja estam fent "alguna cosa" per a què allò que ens preocupa no ocorri, o per a què ocorri de la manera en què desitjam.

És probable que, en la mesura idònia, puguin tenir un paper útil en la nostra vida. La paraula ja ho diu: pre-ocupació. Ens predisposen a l'acció i a ocupar-nos d'aquells assumptes que requereixen la nostra atenció. Emperò, la pregunta és: són necessàries? Podem ocupar-nos dels nostres assumptes sense necessitat de tenir aquell fil mental constant que ens fa estar inquiets i incòmodes? La resposta a aquesta pregunta la podem trobar, per exemple, en el quefer de qualsevol dirigent d'una gran multinacional que es passa el dia sencer atenent assumptes de diversa exigència. Seria igualment eficaç, si les preocupacions sobre cada un d'aquests assumptes que té a l'agenda l'invaïssin? Òbviament requerirà una gran planificació, el que no és sinònim de preocupació. Aquí cal diferenciar entre preocupar-se d'alguna cosa, o d'ocupar-s'hi. S'ha comprovat, mitjançant diverses investigacions, que les preocupacions no són útils per l'acció. És a dir, no ens fan més eficaços: som igualment competents per abordar una tasca determinada sense necessitat preocupar-nos-hi.

Un altre aspecte a considerar és el fet de com les preocupacions i les idees futures no ens deixen viure el present, que al cap i a la fi, si es pensa, es l'únic que tenim opció de viure. Ja ens ho ensenyà en John Lennon: "la vida és allò que passa mentre feim altres plans". Aquí pot ser interessant fer-nos aquesta pregunta: volem viure la vida futura o la vida present? No oblidem que el futur no és més que una construcció mental. Així, les preocupacions tenen una característica molt definitòria i tan simple com aquesta: no ens permeten viure en el moment actual. Quan hom es preocupa, sol trobar-se enfocat a un temps diferent del present, desconnectant-lo de la realitat immediata i per tant allunyant-lo - cal insistir - de l'únic que es té opció de viure: l'aquí i l'ara.

Tampoc és estrany observar com solem ser víctimes del nostre propi autoengany: volem pensar que, quan arribem a aquell punt que tant desitjam i pel que tant ens preocupam, les coses seran millors que ara. Valguin com exemples: quan hagi acabat de pagar la hipoteca, quan els meus fills ja siguin un poc més grans, quan em jubili, quan em promocionin a la feina... El drama d'això està en que, quan aquestes coses passen, noves preocupacions apareixen, i es torna iniciar el procés, instaurant nous objectius i il·lusionant-nos de què ara sí, que quan aquestes noves fites ocorrin, definitivament les coses seran millors. Per desgràcia, això no passa. Ja ho diu el proverbi japonès, no sense certa ironia: "val més viatjar carregats d'esperança, que arribar a port".

T.S.

El 'positivisme' de les xarxes socials

Últimament em resulta bastant familiar topar-me, tant en xarxes socials com en altres entorns, ròtuls que adopten diverses formes en la seva superfície però on es comparteix el mateix missatge de fons: el pensa en positiu.

Aquesta és una tendència que ha proliferat - diria que d'una forma massiva - en els darrers anys, especialment arrel de l'emergència i consolidació de les xarxes socials com a una de les principals formes d'interacció entre les persones (valgui dir que ja estaria bé si això no mengés terreny a les interaccions socials reals, però malauradament no és així). Respecte de les xarxes i del seu ús també massiu, cal citar Zygmunt Bauman, un dels sociòlegs més eminents del segle XX i del present XXI. Segons Bauman, les xarxes socials són una 'trampa', sostenint que només serveixen per tancar-se en la 'zona de confort', adormint les capacitats que tenim les persones per relacionar-nos. Tot i això, la majoria de nosaltres ens hi hem sumat, en alguns casos arribant a generar autèntiques addiccions.

Però l'objecte de l'article és un altre: la presència repetida de missatges del tipus "pensa en positiu" que aquestes xarxes contenen (tot i que no només elles, també la societat mediàtica en general). Abans d'entrar en matèria, cal apuntar que el trastorn mental més prevalent del segle XXI és la depressió, arribant a la taxa del 10% de la població en els països desenvolupats. Cal suposar que aquestes cifres estan extretes de les informacions oficials, vull dir: a quina estadística estan recollides totes aquelles persones que experimenten a la seva vida de forma més o menys recurrent estats de tristor, però sense arribar a ser diagnosticades amb un episodi depressiu? Si també es tengués en compte aquesta dada, les cifres probablement serien escandaloses. No és estrany, doncs, veure com a la societat existeix la necessitat de cercar camins que condueixin a estats emocionals positius i al desitjat benestar. Fàrmacs a part, són les les xarxes socials les que aparentment ofereixen, per la via fàcil, aquesta possibilitat, i són un bon termòmetre per calibrar com de necessitada està la població de trobar vies a la tan anhelada felicitat.



Arribats a aquest punt, cal diferenciar entre una actitud optimista a la vida (cosa que resulta desitjable) i la necessitat d'estar sempre bé: si es pensa, això darrer no és més que una creença irracional. D'aquí surt el punt important de la qüestió: intentar pensar en positiu i​/o tractar d'animar-se quan hom no està bé, ajuda a estar millor? Cal reflexionar una mica sobre aquest fet: intentar pensar en positiu quan hom no està bé, pensant que així estarà millor, potser no sigui més més que una il·lusió del pensament i que​ fins i tot​ resulti desaconsellable. Coneixeu algú que hagi deixat de preocupar-se intentant 'pensar en positiu'? O, un altre exemple que s'apropa bastant al que vull explicar: algú s'ha sentit millor, estant trist, després de què un amic - amb la millor intenció - li hagi dit que s'animi, que hi ha moltes coses positives que ara no veu? O tal vegada això l'ha ajudat a entristir-se una mica més per no ser capaç de veure-ho? I algú que per dir-se a si mateix que no val la pena posar-se nerviós, hagi deixat d'estar-hi? Aquí cal dir que les emocions positives solen provenir, sobre tot, de les experiències positives, que són les que realment tenen poder en nosaltres i, molt especialment, quan hem estat nosaltres mateixos les que les hem provocades, és a dir, quan hem tengut percepció de control sobre elles: això augmenta la nostra sensació d'eficàcia i, per tant, de benestar: un missatge en clau positiva al facebook, tot i que tengui la millor de les intencions, potser no reuneixi aquests ingredients.​

Però hi ha un altre factor a considerar en tot això: la por a experimentar estats d'ànim negatius, la forma en què la societat​ mediàtica sistemàticament els rebutja i, per extensió, ens fa rebutjar també a nosaltres​: sembla com si sempre haguéssim d'estar feliços i joiosos.​

L'important aquí és que no ens deixen conviure amb les experiències negatives i tristes de la vida que, si es pensa, són les que més ensenyen i ajuden a créixer si són ben manejades i no s'intenta escapar d'elles de qualsevol forma possible: això darrer sol dur, amb certa probabilitat, a algun problema addiccional de caire més seriós.

L'art de veure les coses d'una altra manera

És tasca habitual dels psicòlegs el fet d'ajudar a canviar l'enfocament que les persones utilitzen per funcionar a la seva vida i per resoldre els seus problemes. De fet, sol ser aquest mateix enfocament el que constitueix la base dels problemes que més tard acabaran portant a consulta. En aquest sentit, cada persona té la seva pròpia i singular manera d'enfocar i, per tant, de construir la realitat.

Aquestes particulars formes d'enfocar la realitat, si es pensa, no són altra cosa que la manera que cada un de nosaltres té per relacionar-se. Aquestes relacions poden anar en tres direccions: cap a nosaltres mateixos, cap a les persones del nostre entorn i cap a la societat (o, en un sentit més ampli, el món). Quants de nosaltres ens hem queixat d'una cosa que no va bé a la societat? I quantes vegades observam aspectes que no ens agraden dels altres? I quan es refereix a nosaltres mateixos, què feim quan hi ha algun aspecte nostre que no acabam d'acceptar? El que sembla clar és que no hi ha formes de relació que per si mateixes siguin patògenes. El que sí resultarà problemàtic serà la seva rigidesa, és a dir, la no possibilitat (o no capacitat) de canviar-les si no ens serveixen o són contraproduents. Dit d'una altra forma, penso o em comporto d'una determinada manera i això no m'ajuda, però no sóc capaç de canviar d'idea o de guió de comportament, ja sigui perquè estic convinçut d'allò que penso o no aconsegueixo fer-ho d'una forma diferent.

Diríem doncs que, de vegades, les persones empram formes rígides i disfuncionals de construir la realitat de nosaltres mateixos, del món i dels altres, essent tasca dels psicòlegs oferir-ne de flexibles i funcionals, a través de la consecució d'un canvi de perspectiva de la situació o d'un reenfocament, per exemple, gràcies al fet de considerar aspectes que abans no s'havien considerat. Vegem-ne un exemple magistral extret, una altra vegada, d'un dels llibres - en la meva opinió - de referència per a l'anàlisi d'aquest fenomen: Cambio, de Paul Watzlawick.

"Es sábado por la tarde y todos los chicos están de vacaciones, excepto Tom Sawyer, que ha sido condenado a enjabelgar treinta yardas de vallas de nueve pies de alto. La vida le parece vacía y la existencia una carga. No es solamente el trabajo aquello que encuentra intolerable, sino especialmente la idea de que todos los chicos que pasen se reirán de él por tener que trabajar. En este sombrío y desesperado momento, refiere Mark Twain, le ilumina una súbita inspiración. Nada menos que una grande y magnífica inspiración.
A los pocos instantes acierta a pasar por allí un chico, aquel ante el cual Tom teme más hacer el ridículo.

-Hola chico, con que trabajando ¿eh?
-¡Cómo! ¿Tú por aquí, Ben? No me había dado cuenta.
-Me voy a nadar. ¿No te gustaría venir? Pero ya veo que tienes que trabajar, ¿no te gustaría? ¡Apuesto a que te gustaría!
Tom contempló un momento al otro chico y le dijo:
-¿A qué llamas trabajar?
-¿Cómo? ¿Es que eso no es trabajo?
Tom reanudó su tarea de enjabelgar y contestó negligentemente:
-Bueno, puede que lo sea y puede que no le sea. Todo lo que sé es que le gusta a Tom Sawyer.
-Vamos, ¿no querrás decir que te gusta esto?
La brocha continuaba moviéndose.
-¿Gustarme? Bueno, no sé por qué no habría de gustarme. ¿Es que un chico tiene ocasión de encalar una valla todos los días?
Esto lanzó nueva luz sobre el asunto. Ben dejó de mordisquear su manzana. Tom hacía oscilar la brocha elegantemente de un lado a otro, dio un paso atrás para observar el efecto, agregó un toque aquí y allá, volvió a observar con ojo crítico el efecto obtenido. Ben observaba cada uno de sus movimientos y se mostraba cada vez más interesado, cada vez más absorto. De repente dijo:
-Oye, Tom, déjame blanquear un poco.


Hace media tarde, la valla tiene tres capas de pintura y Tom está literalmente rebosante de riqueza: un chico tras otro ha repartido con él sus bienes por el privilegio de pintar parte de la valla."



Com s'haurà observat, aquí no s'ha produït cap canvi en un pla de realitat, al manco inicialment. El que sí ha canviat ha estat l'enfocament, passant de ser quelcom aparentment desagradable a una tasca desitjable, inclús divertida. Així, tal com afirmà el filòsof Epictet: "no són les coses les que ens afecten, sinó l'opinió que tenim d'elles".

T.S.

'Em costa decidir les coses' (penso massa)

Darrerament observo una creixent demanda d'atenció davant els bloquejos i el malestar derivats d'un problema que jo definiria com a molt actual i propi de la societat avançada: el dubte. En aquest sentit, resulta interessant observar com, contràriament al que caldria esperar, els avenços socials i tecnològics, enlloc de facilitar-nos la vida, sovint ens la compliquen.

El dubte persistent no és altra cosa que una contínua - i normalment inútil - recerca de respostes a preguntes de difícil solució des del punt de vista de la lògica. Les persones, basant-nos en la il·lusió de què arribarem al raonament perfecte (difícilment assolible), pensam incansablement: solem entrar en una espiral hiper racional de preguntes i respostes, camí que sol acabar amb un sentiment d'angoixa i ​de sensació ​d'incapacitat d'avançar en la vida i, per tant, de decidir. Dit d'una altra manera, necessitam estar totalment segurs per decidir, i només hi estam si el que hem raonat és perfecte, cosa molt difícil (per no dir impossible). Per exemple: em compro el cotxe blanc o vermell? El lector observarà que aquesta decisió serà més fàcil de prendre si hom es basa en el què li agrada, no en un argument racional resultat de pensar molt. La paradoxa sol estar en què pensam més per decidir millor i, de vegades, com més pensam, menys ens deixam sentir, quan és precisament el que sentim el què a vegades empeny a decidir.

Quan passa això de pensar massa, sol instal·lar-se en la persona la creença d'incapacitat, que es tradueix en una auto-imatge poc afavoridora: "sóc insegur/a", "sóc indecís/a". Ja sabem, per anteriors ressenyes, que les profecies basades en atributs tant que ens adjudiquen els altres com ens adjudiquem nosaltres mateixos, tenen tendència a fer-se realitat. Per exemple, si està molt arrelada dins mi la idea de què sóc una persona insegura, tendiré a mostrar-me com a tal, el que contribuirà a què els demés m'hi vegin, el que reforçarà la meva imatge de què ho sóc, i així podríem continuar recursivament fins a l'infinit.

A això se li suma, i aquesta és una característica de la societat moderna, les nombroses possibilitats d'elecció que solem tenir al nostre abast. Aquí el dubte apareix tant a l'hora de decidir-nos abans com després d'haver-ho fet: els dubtes apareixen a l'hora d'escollir, emperò, una vegada feta l'elecció, també apareixen per si el què hem escollit és el correcte! Crec que poca discussió hi ha sobre el fet que avui dia estam bombardejats a informació i que evidentment això influeix en la nostra forma de construir i manejar la realitat. Així, tal com afirma Barry Schwartz, psicòleg que ha teoritzat àmpliament sobre el tema, existeix el que ell defineix com a "dogma occidental", d'acord al qual si el que es pretén és maximitzar la felicitat dels ciutadans, la manera de fer-ho és maximitzant la seva llibertat individual, donant-li les màximes possibilitats d'elecció: res més enfora de la realitat. Us recomano, si desitjau aprofundir-hi, el seu llibre: The Paradox of Choice: Why more is less.



Un altre factor que contribueix a alimentar aquesta pauta mental problemàtica és el tipus d'educació que hom ha rebut. Això es relaciona amb el model de famílies protectores: molts han ​crescut tenint al seu abast quasi tot el que han necessitat, amb uns pares disposats a ajudar en tot el precís. Això, clar, té dues implicacions: per una banda, s'ha crescut dins una estructura familiar estable i per tant ha existit la seguretat emocional necessària per desenvolupar una personalitat saludable; però, per altra, no s'ha estat del tot encoratjat a prendre decisions des de petit, facultat quasi indispensable a la vida adulta.

Tot i l'esmentat, l'errada no és dubtar: el dubte és consu​bstancial a l'ésser humà i a vegades és necessari. El problema està en caure en la 'trampa' que la ment ens posa: la dificultat ​ve quan el dubte s'apodera de nosaltres i es generalitza, fent-nos incapaços de prendre decisions.

La clau està en què quan ens sobrevé el dubte i no som capaços de resoldre'l, solem posar en pràctica un guió mental i comportamental determinat, que naturalment pot ser​ treballat terapèuticament.

T.S.

Protegeixo massa als meus fills?

Si dedicam uns moments a reflexionar sobre les famílies actuals respecte a uns anys enrere, no serà difícil arribar a la conclusió de què hi ha diferències molt visibles, especialment en la relació dels pares i mares amb les seus fills. Fent un repàs de la seva evolució, aquestes diferències les trobam sobre tot en el terreny de l'afectivitat: podem dir que s'ha passat, en general, d'un model de privació afectiva (famílies on l'espai per mostrar les emocions dels pares cap als fills era molt reduït) a un model de clara protecció, on el que prima és que el nin o nina tengui cobertes totes les seves necessitats (amb pocs o nuls esforços) i on la proximitat afectiva és més patent. S'ha de dir, no obstant, que aquesta marcada distància dels pares cap als fills en les famílies d'unes dècades enrere estava basada, en moltes ocasions, en una rígida disciplina.

Quin model és desitjable? No hi ha una resposta concloent a aquest interrogant, ambdós models de família tenen, probablement, les seves respectives avantatges i desavantatges. Un altre dia faré una ressenya dels distints tipus de famílies. Ara anem a centrar-nos en el el de famílies (massa) protectores definint, molt breument, el que és un estil parental.

Un estil parental o marental determinat es pot entendre com una pauta de criança més o manco estable, com una forma constant de fer les coses cap als fills. No hem d'oblidar que cada un de nosaltres ve amb una càrrega genètica heretada i que això ens atorga unes característiques personals úniques. Però, tot i això, cal tenir també molt present que les pautes de criança amb les que hem crescut han tengut una influència determinant a l'hora de modelar aquestes característiques de personalitat heretades. Dit d'una altra forma, som com som per la informació que portam als gens però, sobre tot, per com hem estat educats. Aquesta premissa serà extensible als nostres fills, ara amb nosaltres com educadors. Hi varis estils als que faré referència més endavant en altres ressenyes. Ara vegem una mica en què consisteix l'estil hiperprotector.

Comencem fent algunes preguntes: per què es dóna la sobre protecció? Què sol observar-se en els infants que són massa protegits?

És possible que aquesta excessiva protecció sigui la conseqüència de la barreja de dos factors. El primer és la ferma creença de què: "ell/a no pot sol/a". Com és de suposar, aquesta forma de pensar activa tots els mecanismes compensatoris i substitutoris dels pares, que no fan altra cosa (amb la millor intenció) que contribuir a que els recursos personals que l'infant té per resoldre petits reptes segueixin latents, desactivats. És com si cada infant vengués al món amb la seva pròpia caixa d'eines, però que mai empra, perquè són els seus pares els que sempre usen les seves per ajudar-lo. Al final, acabarà per dependre de les eines del pare o de la mare, faltant-li la confiança necessària per emprar les seves.

El segon factor són les pors. Cal tenir molt present que una cosa són les pors dels pares i una altra ben diferent són les pors dels infants. De fet, qui no ha vist a un infant agafar por a alguna cosa davant les reiterades advertències de perill d'algun dels pares? Les pors tenen una sorprenent capacitat de ser traspassades, més si venen dels pares! Si hom té por, el que sol fer és evitar allò que n'hi fa i, per tant, no activar els recursos que té per enfrontar-la. Això ens torna dur a dependre d'altres per enfrontar-s'hi, en aquest cas dels pares.

Les conseqüències observades en els infants, adolescents i molts d'adults són, per exemple: recursos personals no desenvolupats, falta d'autonomia, pors i constant recerca de seguretat, etc. Si portam les conseqüències més enfora, no es estrany trobar fòbies o determinats problemes d'ansietat que poden derivar en problemes de major entitat.

Cada infant planteja reptes diferents, però per evitar arribar a crear aquesta dependència excessiva dels nins cap als pares, poden ser útils algunes indicacions genèriques: és important impulsar-los a fer que prenguin petites decisions en el dia a dia, ajudar-los a esforçar-se quan sigui necessari i, sobre tot, fer-lis saber que hi ha uns pares que l'ajudaran, però que no li resoldran tots els problemes. D'aquesta manera es propiciarà que puguin confiar en si mateixos, en les seves eines i en com emprar-les, fent-los més capaços de superar els obstacles que la vida els hi anirà plantejant.



T.S.

Diagnòstics sí o no?

Resulta evident el fet que, avui dia, està instaurat dins el món de la psicologia el debat de si els diagnòstics sobre problemes mentals i comportamentals ajuden a afavorir una bona intervenció terapèutica, tant en infants com en adults. La pregunta que es sol fer - i que no resulta fàcil de respondre - és: ajuden els diagnòstics en psicoteràpia i en la vida en general? Què cal dir a aquelles persones la demanda principal de les quals és la recerca d'un diagnòstic pensant que això començarà a solucionar-lis els seus problemes? Surten reforçades, si reben un diagnòstic?

Tots estarem més o manco d'acord en què, si patim una afecció física, per exemple de caire dermatològic, doncs voldrem saber de què es tracta per pal·liar-ho i facilitar l'abordatge mèdic. Emperò, passa el mateix en psicologia? Provem d'intentar resoldre aquest interrogant amb alguns arguments.

Històricament, en el camp de la salut mental, ha predominat un model epistemològic (de construcció del coneixement) basat en la idea de què és necessari diagnosticar. Així, trobam els manuals de psiquiatria que classifiquen els diversos trastorns mentals i comportamentals (per als curiosos, cercar: DSM). No obstant, pareix clar que aquests manuals es pleguen decididament al servei dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica, en base a la coneguda equació de diagnòstic = fàrmacs. Cal fer-se, però, algunes preguntes: són sempre necessaris els fàrmacs? Què passa si els enretiram després d'haver-los fet servir? Alguns destacats neuròlegs, com Antonio Damasio, sostenen que quan es tracta un problema farmacològicament, és com si "es posés guix" al cervell: és a dir, s'inhibeixen les respostes fisiològiques, però la percepció del problema segueix intacta. Per tant... resolen els fàrmacs els problemes? Hi ha alternativa clara a ells? Per què amb els anys augmenta el nombre de trastorns psicològics i psiquiàtrics? Què hi ha darrere això? Són preguntes per a la reflexió.



Convida a donar-li algunes voltes més a l'assumpte el següent text de F. Allen a Psychoterapy Networker:

"Con niños, es absolutamente crucial reconocer que existen diferencias individuales, diferencias evolutivas, fuentes de estrés familiar, de estrés escolar, problemas ambientales y todos ellos pueden producir conductas que se confundan con un trastorno psiquiátrico. Estp es así especialmente hoy día, que se han reducido las horas de educación física en los colegios y ha aumentado el número de niños por aula. En vez de imponer un diagnóstico médico a este tipo de niños y tratarles con fármacos estimulantes que no necesitan, deberíamos gastar el dinero en reducir el tamaño de las clases y tener más educación física."

Sembla clar que si pretenem que les persones canviïn, les hem de veure com a posseidores de recursos i hem de considerar tot allò que les envolta per entendre els seus problemes.

Però un dels aspectes més importants és el de l'estigma del diagnòstic. Estigma és la condició, atribut, tret o comportament que fa que el seu portador sigui inclòs dins una categoria social que genera una resposta negativa, vegent a qui el porta com a inacceptable o inferior.
L'estigma té dues implicacions importants, relacionades entre elles:

- Com em comporto jo: canviarà el meu comportament si em veig d'una determinada manera a causa del diagnòstic que m'han assignat? Representarà una ajuda o em limitarà?

- Com em veuen els altres: si porto un diagnòstic a sobre, com em tractarà la gent del meu voltant? I aquest tracte, tendrà una influència en la meva forma de veure'm?

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: diagnòstics sí o no?

T.S.

Quan la lògica no és la solució (II)

Continuant amb el comentat a la primera part d'aquesta ressenya, és interessant seguir considerant la idea de què, a vegades, són les solucions menys lògiques les que condueixen a canviar problemes en aparença irresolubles i/o que motiven, sovint, la intervenció de professionals especialitzats. A tall d'exemple, presento un fascinant passatge del llibre Cambio, escrit per l'insigne Paul Watzlawick al 1974.

"Cuando en 1334 Margarita Maulstasch, duquesa del Tirol, cercó el castillo de Hochosterwitz en la provincia de Carintia, sabía muy bien que la fortaleza, situada en una roca increíblemente escarpada que se elevaba sobre todo el valle, era inexpugnable a un ataque directo y que se rendiría tan sólo a un prolongado sitio. Llegó un momento en el que la situación de los defensores se hizo crítica: no les quedaban más víveres que un buey y un par de sacos de cebada. La situación de Margarita se estaba convirtiendo en igualmente apremiante, si bien por razones distintas: sus tropas comenzaban a indisciplinarse, el sitio no parecía vislumbrar un fin y tenía también urgentes asuntos militares en otros puntos. En tal situación, el comandante del castillo decidió una acción a la desesperada, que debió aparecer como una locura a ojos de sus hombres: hizo sacrificar al último buey que les quedaba, rellenó su cavidad abdominal con la cebada restante y ordenó arrojar el cuerpo del animal, monte abajo, hasta un prado situado frente al campamento enemigo. Tras recibir este despectivo mensaje, la duquesa, presa del desánimo, abandonó el sitio de la fortaleza y partió con sus tropas".




Aquest representa un magnífic exemple de com, fent servir una solució basada en una lògica no ordinària (a pocs de nosaltres se'ns hagués ocorregut actuar així), s'obté un resultat sorprenentment positiu. I és que si les coses no funcionen, aplicant sempre les mateixes solucions, no cal esperar resultats diferents. Fer "més del mateix", només porta a la persistència de la situació. Parafrasejant a Einstein: "bogeria és fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents".

T.S.

'M'he de valorar un poc més a mi mateix/a'

Qui no ha escoltat aquesta afirmació alguna vegada? No és estrany conèixer algú a qui ho hem sentit dir, fruit de dificultats professionals o en el terreny de les relacions, ja sigui amb persones de l'altre sexe, amb amistats o amb persones de l'entorn. Probablement, aquesta creença de què hom "ha de valorar-se més a si mateix" es deriva de sentiments de baixa confiança, estat anímic també baix - el que s'entén col·loquialment com "manca d'autoestima" - i sol provocar opinions dels altres on s'encoratja a la persona a fer coses per millorar-se a si mateixa i, en consequència, valorar-se, proposta que no fa més que confirmar que "alguna cosa falla".

Aquesta idea, tan senzilla en aparença però complexa en el fons, potser condueixi a camins no necessàriament positius. És possible que la idea de "coneix-te a tu mateix i només així t'estimaràs" porti a una persistent i infructuosa recerca, mitjançant esforços mentals, de característiques personals. Dit d'una altra forma: és summament difícil trobar respostes dins nosaltres només enraonant sobre nosaltres mateixos. En aquest sentit, no és infreqüent trobar a les consultes la següent demanda: "m'he de valorar un poc més a mi mateix/a", perquè això és el que li diuen, amb la millor de les intencions, en el seu entorn familiar o d'amics. Com cal suposar, això és una 'trampa', perquè ningú aconsegueix estimar-se a si mateix amb el simple fet de pensar i pensar, més bé tendirà a veure les coses de cada vegada menys clares.

Som éssers socials, així ve programat als nostres gens. Necessitam aprovació i reconeixement dels altres, ja sigui per ser bona persona, per ser competent professionalment o pel que sigui. Ens comportam com creuen que ens veuen i no com nosaltres, fruit d'una suposada recerca interna sobre les nostres característiques personals, pensam que som. Si es reflexiona sobre això, s'arribarà a la conclusió de què el nostre comportament varia en funció de la persona o grup de persones amb el que ens relacionam: no feim sinó comportar-nos com creim que els altres creuen que som, i això ens està indicant el pes que els altres tenen en les nostres vides i que la nostra "autoestima" no només depèn de nosaltres mateixos.

Trobam aquí la falàcia del "m'he de valorar un poc més". En la meva opinió, un enunciat d'allò més qüestionable. Convido al/la lector/a, ara mateix, a tancar els ulls i reflexionar sobre si mateix/a. Quines respostes clares troba?

Segurament, les respostes les trobarà experimentant, no només fent servir la raó. Sortir del món de la raó i entrar en el de les experiències: deixar de pensar en com som i provar-nos en els diferents reptes que la vida ens posa a davant. Les respostes sortiran soles.

T.S.

Quan la lògica no és la solució (I)

Una de les escoles de Psicologia més influents del segle XX ha estat probablement la de Palo Alto, a través del Mental Research Institute (MRI). Una de les idees centrals d'aquesta escola que ha tengut (i té) un llarg recorregut en la pràctica clínica de molts professionals és que les solucions aplicades a un problema, no per estar basades en un raonament perfecte des del punt de vista lògic, condueixen necessàriament a resultats positius. És més: de fet, en aplicar unes solucions determinades que resulten ineficaces, una freqüent tendència humana sol ser aplicar aquesta mateixa solució, però de forma més intensa, basant-se precisament en la bondat d'aquest raonament.

Vegem un exemple il·lustratiu:

Fa alguns anys, als Estats Units, un home tenia una por molt gran a volar, quasi una obsessió, simplement perquè temia trobar una bomba en el seu avió (era l'època dels atemptats aeris) i, al mateix temps, sentia un amor infinit per les capitals de l'art europeu, que no podia visitar.

Després de moltes reflexions, l'home, que era un apassionat dels càlculs probabilístics, volgué saber quantes eren vertaderament les probabilitats de trobar una bomba dins del seu propi avió.

Va començar a cridar a agents de viatges esperant trobar-los informats i demanà:

- Disculpi, em podria dir quantes probabilitats tenc de trobar una bomba en el vol de Nova York a París?

Com cal suposar, la majoria d'agents de viatges li contestà:

- No tenc temps de pensar amb aquestes estupideses!

Fins que, casualment, per qüestions de l'atzar, trobà a un agent de viatges tan apassionat com ell de les probabilitats, que li respongué tot d'una:

- Una probabilitat entre cent mil.

Ell hi pensà un poc i després demanà:

- Però permeti'm, quantes probabilitats tenc de trobar dues bombes en el mateix avió?

Al que l'agent contestà:

- Per això s'hauria de fer un càlcul exponencial, cridi'm d'aquí a mitja hora i li hauré resolt.

L'home cridà després de mitja hora exacta, i l'agent afirmà:

- Bé, he fet el càlcul exponencial: hi ha una probabilitat entre 100.000.000 de què vostè trobi dues bombes en el mateix avió.

L'home contestà:

Bé, doncs reservi'm un bitllet de vol de la propera setmana de Nova York a París.

L'home va ser arrestat a la porta d'embarcament de la TWA: portava una bomba dins del seu maletí, i defensava que actuava d'aquella manera pel bé de tothom perquè reduïa així, en gran mesura, les probabilitats de trobar una altra bomba a l'avió.


Aquest relat, tot i que extrem, constitueix un exemple clar d'intent de solució partint d'un raonament impecable des del punt de vista de la lògica, tot i que amb uns resultats desastrosos. Aquesta premissa, però, és extensible a la vida quotidiana de les persones: quants de problemes empitjoren per voler aplicar una vegada i una altra la mateixa solució?

En aquest sentit, i davant un problema que no s'aconsegueix resoldre, pot ser útil demanar-se: estic aplicant, tot i que sigui molt lògica, la solució més adequada?


T.S.

Què esperam dels altres?

Un motiu de consulta freqüent són les situacions personals que cursen amb estats d'ànim baix i que porten, sovint, a l'evitació d'activitats que tenguin a veure amb el contacte amb altres persones. No és estrany observar com aquest retraïment sol tenir a veure amb el fet d'estar molests o decebuts amb persones properes amb les que hi ha una relació significativa.

Alguns dels interrogants que es plantegen quan això ocorre és: què porta a una persona a decebre's fàcilment dels altres? On està el problema?

Exceptuant alguns casos, la majoria de nosaltres ens relacionam amb altres perquè som éssers socials: està al nostre codi genètic. Això té una implicació molt clara: estam exposats, inexorablement, al conflicte. Conflicte no és un concepte necessàriament negatiu, més bé és la prova de què hi ha opinions o creences diferents i, en fer-se públics, no coincideixen. Sobre el conflicte en podria parlar més, però l'objecte d'aquesta ressenya és una altra, la seva gestió: un conflicte mal gestionat pot portar, a vegades, a conseqüències personals catastròfiques. Anem a veure, breument, per què això ocorre, com prevenir-ho i, si es pot, com solucionar-ho.

En primer lloc, cal naturalitzar els conflictes i les diferències. Ni amb la persona més íntimament propera es comparteixen totes les opinions o creences. Som química, biològica i psicològicament únics. Per tant: quin sentit té esperar que tothom pensi com nosaltres? Partint d'aquesta base, serem més capaços d'acceptar opinions no coincidents amb la nostra.

En segon lloc, ocorre que, una vegada instaurat el conflicte entre dues o més persones, apareix el factor de "guerra freda" o el fet d'esperar que sigui l'altre qui doni la primera passa per a solucionar les diferències. Paradoxalment, sol passar que ambdues parts desitgen que es resolgui el problema, però cap fa res. La pregunta que hom s'ha de fer en situacions així, seria: el fet de no fer res, millora o empitjora la situació?

Sumat a això, es tendeix a pensar que, com que l'altre "no diu res", ho fa perquè no té interès en solucionar el conflicte. Aquesta interpretació, naturalment, sol estar sempre mancada de fonament i no fa més que alimentar el problema.

En darrer lloc es dóna, de forma habitual, una de les anomenades distorsions cognitives (un altre dia parlaré d'elles) que també contribueix a empitjorar la situació personal: la generalització. Si es dóna la circumstància de s'han tengut varis conflictes mal gestionats, hi ha la possibilitat de què s'instauri la creença de "la gent és dolenta" o de similars: s'extreu una conclusió general a partir d'una situació particular. Tot i que no resulta difícil desconfirmar aquesta falsa creença, si no es treballa damunt ella, les conseqüències són nefastes: retraïment, evitació i, a la llarga, depressió.

​Acceptam, doncs, els diferents punts de vista i els aprofitam per enriquir-nos?​

T.S.