sábado, 30 de noviembre de 2019

La violència de gènere no existeix (o això diuen ara)

Galileo Galilei, astrònom i físic italià​,​ ​va ser el primer que va utilitzar el telescopi per estudiar els estels i descobrir les primeres llunes de cossos extraterrestres. Fruit de les seves observacions, declarà que la Terra es movia al voltant del Sol, donant peu a entendre que el planeta tenia forma esfèrica. Com és sabut, l'Esglèsia Catòlica va declarar això com una heretgia i va ser empresonat. ​L'Esglèsia va mantenir la seva posició durant 350 anys, fins que al 1992, davant l’abundant evidència que feia insostenible seguir-ho defensant, va ser formalment exonerat d'allò que se l'acusava, reconeixent allò obvi: la Terra gira sobre si mateixa i, per tant, és rodona. 

​Vivim a una època estranya: la majoria de coses sobre les que hi ha evidència i estaven superades, tornen a posar-se en dubte. No importa si les dades i la informació de què es disposa és aclaparadora, resulta suficient amb estendre una mentida amb aparença de veritat per les xarxes per a què comenci a cobrar una aparent versemblança (el que es coneix com posveritat). És estranya perquè paradoxalment vivim a l'era de la informació, i és quan més desinformats estam.


Tot i que ja ho defensà Galileo segles enrere i haver-hi actualment tones d’informació científica al respecte, existeix un col·lectiu de persones al món que afirmen amb vehemència que la Terra és plana. Sí, plana. Coneguts com els terraplanistes, diuen que fins ara hem estat enganats per les informacions oficials i que no hi ha evidència científica suficient per tal de poder dir que la Terra és rodona. De cada vegada compta amb més adeptes, i representa el cas més extrem d'una sèrie de fenòmens que defineixen aquesta època: desconfiar de les dades, enaltir la subjectivitat, rebutjar el que va contra el que pensam i creure falsetats esteses sense control a les xarxes.

​No resulta casual, idò, després de milers de dones assassinades, situacions d'autèntica submissi​ó forçada​, hogars governats pel terror, ​infants orfes i, en resum, una autèntica tragèdia social de la que hauríem d'estar avergonyits, que de cada vegada agafi més força la tesi de què la violència de gènere no existeix, que és una invenció del feminisme. No fa falta dir qui són els que la defensen i alarmantment la propaguen pels mitjans de comunicació, guanyant adeptes cada vegada que obren la boca.

Aquest discurs perillosíssim està, de qualque manera, penetrant a la consciència de moltes persones que, quan ja tenien més o manco consolidada la idea de què vivim a una societat on els rols de gènere estan plantejats de manera desigual, s'ho tornen a plantejar: i no serà veritat el que diuen aquests?

​Davant el dubte, tornem a les dades, tornem a l'evidència. Tenim un problema social de consideració, i ens hem de seguir conscienciant. La violència de gènere existeix i ens avergonyeix. No ens deixem despistar per pseudoinformacions propagades amb aparença de veritat, perquè el que és, és. ​

jueves, 7 de noviembre de 2019

Ser feliç no només consisteix en proposar-s'ho

Crida l'atenció el fet que la "cultura de la felicitat" va a més en un moment en què la depressió no fa sinó augmentar. Com més llibres, gurús i estudiosos varis de la felicitat apareixen, més disparats estan els índexos de problemes salut mental. Què és el que està passant?

Les persones estam influenciades pel que ens envolta. A mesura que ens anam desenvolupant com a individus, i anant de més a prop a més enfora, podríem dir que d’on més influència rebem és de la família, després dels amics, de la comunitat, de la regió on vivim i, en darrer terme, de la societat en un sentit ampli. Potser valgui la pena aturar-mos a pensar un poc com la societat actual està afectant a les nostres vides i com, enlloc d'ajudar-nos a estar un poc més feliços, passa just el contrari.

I és que vivim a la societat del consumisme, de la individualitat, de la gratificació immediata (el no saber esperar) i, per tant, de l'hedonisme modern (de l'obtenció de plaer a tota costa). Si això ja era així abans de l'eclosió d'Internet, amb el creixement de les xarxes socials s'ha vist multiplicat, creant una atmòsfera de superficialitat presidida per les millors estampes d'alegria que, com no, van calant a l'imaginari de la gent. Dit d'una altra forma, comença a ser més important el què pareix que el que és.

Per tant, podem dir que vivim baix el mandat de la cultura de la positivitat, de manera que identificam felicitat amb certes emocions positives i, si no les tenim presents, pensam que som infeliços. En altres paraules: estar trist és ser infeliç, això és el que ens han venut. Idò no: estar trist és, senzillament, estar trist. Punt.

Així, quan estam tristos o sentim emocions desagradables de forma recurrent, volem sortir-ne el més aviat possible (d'acord amb aquesta idea imperant de positivitat) i ens aventuram a la recerca de les emocions positives, ja sigui amb llibres, amb frases que amb dues línies et solucionen la vida, amb vídeos de psicologia positiva, etc. Encara no conec a la persona que hagi aconseguit revertir un estat d'ànim negatiu amb això.


Canviem la forma de veure-ho. Passem a cercar viure una vida amb significat que una vida feliç. Cada emoció compta, agradable o desagradable. Hi són per qualque cosa. No fa falta fer res quan s'està trist, melancòlic o frustrat. Perseguir la felicitat és una idea abstracta. Donem significat i valor a allò concret que hem fet avui i deixem-nos d'encalçar una cosa que no sabem quasi ni definir bé. A més, no tot depèn de nosaltres!


Tal i com conclou un estudi d'una de les universitats més prestigioses del món, la d'Stanford: "la paradoxa de la felicitat està en que cercar-la, ens pot fer més infeliços".

* Recomano la lectura del llibre Happycracia, d'Edgar Cabanas i Eva Illouz.
* No recomano la lectura de: 10 claves para la felicidad o qualsevol títol similar.