Què fa un psicòleg?

Si avui dia hi ha una professió sobre la que encara existeix certa disparitat d'opinions respecte al que s'espera d'ella, és la del psicòleg. D'entrada, es pot definir com el professional que promou el benestar mental i emocional de les persones. Per tal d'ajudar a aclarir quines són les seves funcions i què es pot esperar d'aquesta figura, faré una temptativa de repàs a les escoles generals (tot i que no són les úniques) de psicoteràpia i del rol que el psicòleg té en cada una d'elles. 

La concepció clàssica del psicòleg és la del divà: la consulta és un lloc on, relaxadament, s'hi va a contar tot allò que representa una font de patiment per la persona i on el terapeuta es limita a escoltar. Aquest model de teràpia existeix i és encara molt present sobre tot a Amèrica Llatina, però manco a Europa. Es tracta del Psicoanàlisi, el pare del qual és el cèlebre Sigmund Freud. Aquest model presuposa que la solució als problemes de les persones els trobarem indagant en el seu passat, tractant doncs de resoldre experiències passades conflictives o traumàtiques que no pogueren ser resoltes. Per tal d'arribar al punt originari del conflicte, el psicòleg emprarà tot el temps que necessiti per tal d'anar extraient conclusions de les dinàmiques mentals de la persona. Aquestes teràpies solen tenir una durada més bé llarga. Fou l'escola dominant a la primera meitat del segle XX. 

L'altra escola és la Conductista. Al contrari del Psicoanàlisi i amb un caire més experimental, aquesta escola obvia totalment la part "mental", centrant-se en la part conductual, allò observable, que és on hi dirigeix tota la intervenció. Segons els conductistes, la majoria dels problemes humans s'expliquen per la relació entre estímuls i respostes. És cronològicament paral·lela al Psicoanàlisi, eclosionant a la segona meitat del segle XX. El seu màxim exponent fou B.F. Skinner. Gràcies a ella, comença a canviar la concepció clàssica del psicòleg i s'escurça notablement la durada de les teràpies, ja que el psicòleg només intervé en les seqüències d'estímul - resposta, amb diversos graus de complexitat. 

Una altra és l'escola Cognitiva, que es nodreix de la Tª de la Computació. Segons els cognitivistes, qualsevol forma de patiment humà es deu a un processament inadequat de la informació, és a dir, al filtre mental que hom fa servir per interpretar allò que viu i que li passa. Es pot dir que el sorgiment d'aquest model és paral·lel a l'emergència dels ordenadors personals (PC), que servirien com a analogia. Aquest model només treballa amb els pensaments, tractant de detectar quins són els que fan patir a la persona i treballant per canviar-los. Dos dels màxims exponents de la Teràpia Cognitiva són Aaron Beck i Albert Ellis. 

L'altra escola rellevant és la provinent de les Teràpies Breus Sistèmiques. Des d'aquest enfocament, que parteix de vàries teories (Tª dels Sistemes, Tª de la Comunicació i la Cibernètica), les persones no som més que part d'un sistema en el que estam immersos i des del que ens interrelacionam. Aquest sistema pot ser, per exemple, la família, tot i que n'hi pot haver d'altres de significatius. Llavors, segons els teòrics d'aquest model, els problemes poden ser resolts amb brevetat i en el present si es posa la mirada un poc més enllà de la persona com a individu aïllat i es tenen en compte les persones que l'envolten i amb les que té una relació significativa. Aquesta escola neix al Mental Research Institute (MRI), amb figures com Paul Watzlawick o John Weakland com a exponents destacats, entre d'altres. 

Com s'ha vist, cada model té la seva pròpia forma d'entendre els problemes i resoldre'ls, així com les seves tècniques. La majoria de psicòlegs solen enquadrar-se en algun d'ells per a intervenir, tot i que no és infreqüent veure com es serveixen de tècniques de models aliens. Així, no és el mateix rebre una teràpia psicoanalista que breu. 

La meva forma d'entendre els problemes humans s'enquadra dins de les Teràpies Breus Sistèmiques. Em resulta difícil entendre un comportament sense entendre també el context (sistema) en el que es dóna: això m'ajuda a centrar-me en com el problema, originat o no en el passat, afecta en el present, servint-me de diverses estratègies per a la seva resolució. En ocasions, m'ajudo de la teràpia cognitiva per tal de sotmetre a debat creences que resulten perjudicials i que també l'alimenten. Crec també que les persones tenen el potencial suficient per resoldre els problemes amb poca o moderada ajuda: penso fermament que la majoria d'elles amaguen un potencial que per diverses raons no han tengut l'oportunitat de desenvolupar. 

Aquesta posició de lligar-me a un model d'intervenció ben definit, em permet allunyar-me de la figura del psicòleg com a 'conseller'. Penso que quan els psicòlegs donen 'consells' sobre la vida basant-se en idees pròpies, s'estan allunyant dels models teòrics que han de fer de base per a intervenir en els problemes de les persones. Si com a terapeuta hom fa ús de principis personals que creu que són bons, normals o desitjables per la gent, s'adopta un rol de 'referent' que en la meva opinió no resulta aconsellable: el psicòleg no té perquè saber-ne més ni menys de les coses de la vida que qualsevol persona que s'apropa a la consulta per resoldre un problema determinat. 

T.S.