De què parlam quan parlam de dol

Els psicòlegs, sovint, treballen acompanyant a persones que enfronten situacions que tenen a veure amb el dol. Però, què és, exactament, això del dol?

Tot i que l’accepció més estesa de dol és la que té a veure amb la mort d’un ésser estimat, els professionals de vegades també podem definir un dol com aquella situació que una persona viu de manera que impliqui pèrdua: acabar una relació de parella, ser acomiadat d’una feina, viure un desnonament, distanciar-se irremeiablement d’un/a amic/a, etc. Tot i això, parlaré una mica del dol que tots coneixem, el que té a veure amb la pèrdua d’algú estimat.

Per a l’ésser humà, d’ençà que neix, resulta indispensable per a la seva supervivència emocional el desenvolupar una vinculació amb les persones del seu entorn, que és just el que dóna ordre interior: quan som infants, són els demés els que donen significat a les nostres experiències i ens ajuden a entendre-les. En efecte: venim programats per estimar i vincular-nos als altres. 

Així, sempre que perdem alguna persona amb la qual hi havíem desenvolupat cert tipus de vincle afectiu, ens trobam davant un procés de dol. I què és això exactament? Sobre aquests processos hi ha vàries teories explicatives, essent la més cèlebre la que publicà Elisabeth Kübler-Ross cap al 1969. Tot i que és una teoria que comença a estar en desús en detriment d’altres (ara es parla més de tasques que les persones haurien de fer al llarg del procés) ha estat i està àmpliament acceptada pels diversos professionals que treballen amb dol. La part més coneguda de la seva teoria és la que descriu les etapes per les que les persones passam en el temps quan vivim pèrdues importants: primer negació, després ira, seguit de negociació i depressió, i acabant per l’acceptació. Per a qui desitgi aprofundir-hi, a la xarxa hi trobarà informació de manera fàcil.

Una de les preguntes que les persones solen fer, és: quan dura, un procés de dol? Quan podem dir que està acabat? I sobre aquesta qüestió no hi ha una resposta clara, ja que cadascú ho viu d’una forma molt íntima i singular. Sol parlar-se més de la necessitat de passar per cada una d’aquestes fases que de fer-ho en un temps concret. És cert que de vegades han passat anys i s’observa com a algunes persones els hi costa fer el trànsit d’una fase a una altra, aleshores sí que podrem afirmar que el dol està resultant complicat i/o s’està enquistant. Per tant, el millor dol és el que es fa, amb independència del temps.

Altre assumpte interessant quan parlam de dol és l’abordatge mèdic que se’n fa avui dia, i de com és concebut per la societat: les emocions que un procés de dol desperta són en certs moments equiparables a un procés depressiu, ja que qui ho viu està trist, pensa recurrentment en la persona que s’ha mort, no surt de casa, etc. Això, actualment, no és ben vist: en la línia del comentat en entrades anteriors, la tristor i tot el que comporta, tot i que en molts moments de la vida sigui necessària, no és benvinguda avui dia. Així, no resulta estrany veure com algunes persones reben tractament farmacològic a mitjan o llarg termini per tal de passar per damunt de tot aquest dolor, el que és certament perillós: el dol, per molt accentuada que pugui resultar la seva manifestació simptomatològica, no és cap patologia i tractar-lo amb fàrmacs no permet experimentar en tota la seva profunditat aquest dolor necessari per avançar en el procés i, per tant, en el camí vital.