jueves, 21 de julio de 2016

La felicitat digital

Pocs discutiran que a aquestes alçades, les xarxes socials són tot un fenomen que ha capgirat la forma que les persones tenim per relacionar-nos, gràcies a la creació de nous espais virtuals on hi ha la possibilitat d'interactuar d'una manera on l'esforç escasseja. Potser sigui interessant, des del punt de vista psicològic, analitzar breument quins són els principals efectes derivats del seu ús.

Sembla clar que els espais virtuals estan, progressivament, substituint els espais reals. La conseqüència immediata d'això és una minva en el desenvolupament dels recursos personals necessaris per garantir una bona adaptació al medi en què vivim. Dit d'una altra forma: vivint al món digital, estam menys preparats pel real: els aprenentatges útils per la vida quotidiana difícilment poden ser assolits des d'entorns on només hi ha la possibilitat de relacionar-se "online". Així, trobam molts joves perfectament entrenats i preparats per relacionar-se de la forma més difícil, inverosímil i extravagant possible via internet, emperò resulten ser incapaços de dirigir dues paraules a un desconegut a un lloc públic. Es pot concloure, doncs, que el fet de passar-se molt temps a xarxes socials i entorns online com a principal forma de relacionar-se, resta capacitats per créixer com a individu a la vida real: no és estrany trobar-se a les consultes adolescents amb aquesta problemàtica.

Emperò no és aquest l'únic efecte de les xarxes. En la meva opinió, la majoria del contingut que s'hi deposita no és del tot representatiu de la vida de les persones. En aquest sentit, pot ser sigui útil recórrer a un concepte en psicologia anomenat desitjabilitat social. Aquest concepte ve a dir-nos que les persones actuam d'acord a allò que volem que els altres vegin. Sembla clar que de desitjabilitat social, les xarxes socials n'estan plenes, actuant a mode d'aparador: vegi's, per exemple, instagram o facebook, les dues xarxes socials per excel·lència que han esdevingut en termòmetres per mesurar com de popular és algú. Quina part de les nostres vides decidim mostrar? A banda de la desitjabilitat, què més fa que només mostrem allò que volem que els demés vegin?

Si hom revisa alguna xarxa social en un dia qualsevol, no serà estrany trobar-la plena d'estampes felices i joioses. A mi m'agrada anomenar a això la felicitat digital. Quantes d'aquestes estampes són realment sinònim d'una felicitat real i quantes només responen a la necessitat d'aprovació i reconeixement dels altres?  Per què les persones compartim informacions públiques que no obstant podrien ser compartides de forma privada? Per què ens agrada sotmetre les nostres publicacions a escrutini públic? 




Potser part de la resposta a aquest interrogant sigui que algunes persones, subtilment, es menteixen a elles mateixes, amb propòsits benèfics. És a dir: necessiten crear realitats artificials o secundàries per tal de fer la seva vida més agradable o desitjable a ulls dels altres, cosa que resulta tranquilitzadora: "si els altres ho diuen, deu ser veritat". No oblidem que tendim a ser i actuar d'acord a com creim que ens veuen, ens agrada sentir-nos desitjats pels altres. Aquí s'observa amb molta freqüència la necessitat de què els altres aprovin una realitat inventada o parcial, convertint-la en real o global. Per exemple: imaginem-nos que sóc a una festa més bé avorrida. Faig una foto divertida i la penjo a les xarxes socials. Resulta que la foto té una gran acollida, amb molta atenció per part dels contactes. Amb el temps, tendiré a pensar que aquell va ser un gran dia i que m'ho vaig passar realment bé: són els demés qui donen significat a les nostres experiències. A això, Paul Watzlawick ho definí com realitat de segon ordre, és a dir, com construim realitats a partir d'opinions. Pareix clar, doncs, que les xarxes socials representen el millor vehicle per convertir una petita mentida en tota una realitat, això sí, basada en un autoengany.


Així, deixo una pregunta per a la reflexió: quanta felicitat real hi ha a les xarxes socials?

T.S.