Per què existeix la crítica als demés?

Nuestro rencor procede del hecho de haber sido inferiores a nuestras posibilidades y no haber podido alcanzar nuestras metas. Y eso nunca se lo perdonamos a los demás.

E. Cioran

Sol ser habitual parlar amb persones contrariades pel fet que, segons el seu punt de vista, està molt present la crítica negativa com a forma de relació entre les persones del seu voltant. Dit d'una altra manera, no entenen perquè es critica. És possible que, com a mecanisme psicològic, el fet de criticar tengui una funció a les nostres vides. Vegem tot seguit algunes idees que ajuden a entendre perquè.

Gregory Bateson, eminent antropòleg que féu importantíssimes contribucions a la Teoria de la Comunicació, establí que les qualitats de les coses no estan en les pròpies coses, sinó en allò que les diferencia de les altres: ell ho definí com la diferència que fa una diferència. Així, com sé que jo sóc alt o baix? No ho puc saber a no ser que em compari amb algú altre, que prengui alguna referència. Duit al terreny de les persones, aquest mecanisme no només és aplicable a atributs físics, sinó també psicològics o de forma de ser. Imagini qui llegeix que viu sol al seu poble, i que passa llargues temporades sense veure ningú. Estam en condicions d'afirmar que és una persona "callada"? Senzillament no podem saber-ho. Aleshores, aquí la crítica juga un paper cabdal a l'hora d'establir una diferència: si pens, i així ho manifest, que en Fulanito és "egoïsta", implícitament estic presentant aquesta informació de manera que es suposa que jo no ho sóc, o no ho sóc tant, establint una diferència. Es podria dir, a partir d'aquesta idea, que les crítiques als altres tenen a veure amb allò que ens volem dir (o no dir) a nosaltres mateixos: sovint, criticam allò que no volem ser... O que som i no acceptam.

Però de vegades, fruit d'aquesta comparació amb els altres (la ment humana compara constantment), arribam a la conclusió de que no hem assolit les quotes socials, econòmiques o intel·lectuals d'aquella persona amb la que ens comparam, o senzillament no tenim el reconeixement en qualque àmbit de la vida que ella sí té, i ens agradaria. Aquí entra en joc el mecanisme de la minimització, que aplicam per tal de fer més digerible el resultat d'aquesta comparació: minimitzar vol dir fer petit, llevar importància. Per tant, el que faig és ajudar-me d'una petita mentida que em tranquil·litza. Aquesta forma de crítica por assolir formes més accentuades, fins a arribar a menysprear obertament els èxits assolits per algú.

Valguin aquests exemples: suposem que un conegut ha adquirit un cotxe amb altes prestacions, al que jo no puc aspirar, però que sé, íntimament, que potser m'agradaria gaudir. No és estrany que em digui a mi mateix: "jo no el voldria per res, tan gros i amb aquest consum...". O com en el famós conte de "la zorra y las uvas", on l'animal se sent atret per un suculent raïm d'una parra i tracta d'arribar a ell repetides vegades. Després d'uns quants intents fracassats, decideix anar-se'n i supera la frustració dient-se a si mateix: realment no el desitjava tant, no estava madur...

Una altra tendència que les persones mostram sovint és el fet d'atribuir als demés les nostres percepcions i conviccions, donant això com a resultat que esperam dels altres el mateix que nosaltres faríem. Però si es té en compte el senzill fet de què cada persona ha evolucionat individualment a través d'experiències diferents i té característiques psicològiques totalment originals i irrepetibles, aquesta espera no té cap sentit. Així, davant el comportament diferent dels demés, en especial de qui s'espera molt, ocorre que les persones entren en crisi, experimentant una profunda frustració. No és estrany veure que, quan això succeeix, la crítica no tarda en fer acte d'aparició: per què ha fet això, si jo no ho hagués fet mai? D'aquí que resulti un exercici molt saludable el revisar com de flexibles són les nostres expectatives cap als demés i, no en poques ocasions, cap a nosaltres mateixos.

En darrer lloc, cal fer menció de l’últim mecanisme que s'observa amb freqüència quan es recorre a la crítica, i que té a veure amb la seva socialització. Socialitzar vol dir estendre-ho, fer-ho públic. Hi ha vegades en que apareix la necessitat, en base a tot l'esmentat anteriorment, a fer ús de la crítica per baixar el malestar intern, emperò a hom no li resulta suficient pensar-ho: necessita compartir-ho i, per tant, contrastar-ho. Dit d'una altra manera, necessita convèncer als altres per convèncer-se a sí mateix. Aquí el que s'observa és que acudeixo a un tercer per fer-li veure la conveniència dels meus arguments, transformant el que inicialment podia ser un dubte en tota una veritat (creguda, naturalment). Això no és estrany trobar-ho en grups de diversa naturalesa, ja sigui d'amistats o professionals, i generalment té nefastes conseqüències per al grup mateix.

Aleshores, i d’acord a tot l’exposat, podem dir que la crítica té una funció mental a les nostres vides: a curt termini, cerca baixar el malestar intern, però a la llarga, les seves conseqüències no sempre són les desitjades. Quan criticam, no estam només donant informació sobre els altres, sinó més bé la donam de nosaltres mateixos. Ja ho diu la dita: el que en Pere diu d’en Joan, diu més d’en Pere, que d’en Joan...