Hem de ser (sempre) positius?

Imagini qui llegeix que l’acomiaden de la feina en la que ho ha donat tot durant més de 15 anys. O que la seva parella decideix posar fi a la seva relació després de gairebé una dècada d'amor. Bé, creu que podria veure el costat positiu d'aquestes hipotètiques situacions? La veritat és que els seguidors més fervents del pensament positiu s'obstinen en la recerca del costat positiu (que és possible que el tengui, però és possible que no) allà on “el comú dels mortals” solament aconsegueix sentir-se víctima d'una injustícia de la vida.

El fet de veure-ho com una mala experiència i sentir en conseqüència, a priori, no sembla que tanqui res perjudicial, més aviat resulta necessari per tal de començar a digerir allò que està passant. Fixi's en la contradicció que amaga el voler resoldre l'assumpte amb el pensament positiu: vull superar una experiència negativa pensant en les coses positives que té. Dit d'una altra manera, tracto de minimitzar el seu impacte tot i que hagi resultat devastador. Dubtós començament per tal d'extreure'n alguna cosa de profit.

És que avui dia és possible que poguem estar en condicions d'afimar, pel que fa a les societats occidentals on el capitalisme hi està més arrelat, que el que prima és la recerca del benestar, a través d'una espècie de positivisme injustificat. Com una subtil imposició, la tristor, l'avorriment o la introspecció no són bons convidats a les vides de les persones.

Així, tant psicòlegs com sociòlegs o inclús economistes pretenen aportar estudis i pseudoinvestigacions que demostren que el pensament positiu influeix en el benestar i la felicitat de les persones. La pregunta que jo em faig, és: per què, si està tan estesa la idea de què pensar en positiu porta a la felicitat, la incidència de problemes relacionats amb la depressió és clarament ascendent? Algú no creu que una persona que arrossega un problema d'estat d'ànim baix no ha intentat pensar en positiu alguna vegada?

Alguns psicòlegs relacionen el fet de pensar en positiu amb generar unes expectatives sobre la vida poc realistes, o massa grans. És evident que, quan aquestes expectatives no es veuen satisfetes, més catastròfic és l'efecte de la desil·lusió. Per a aprofundir en la idea, convido a llegir Usos del pesimismo. Peligros de la falsa esperanza de Roger Scruton, professor de la Universitat d'Oxford.

El pensament positiu prové dels resultats positius, no del simple esforç per aconseguir-lo, i manco com a forma de combatre estats de tristor derivats de males experiències. Amb freqüència es dóna un efecte contradictori quan s'intenta: si estic trist i m'esforç en pensar en positiu, acabo deprimint-me encara més, si tenc por i intent pensar de forma optimista, encara m'assusto més.

Com diu Julie K. Norem, psicòloga autora del llibre El poder positivo del pensamiento negativo: "voler pensar sempre en positiu és voler considerar les coses des del costat que brilla, acceptant que només hi ha una possibilitat i una forma de pensar". 

S'està promovent el pensar en negatiu? En absolut aquesta és la idea. El que es pretén és fer veure que la realitat és massa complexa per ser considerada sempre des del seu costat positiu, i que de vegades és necessari connectar amb aquesta part del nostre ésser que, de fet, està preparada per emergir: la que està trista, té por o es preocupa. Aquests estats també són necessaris.

En definitiva, resulta evident que mantenir una actitud positiva a la vida és quelcom desitjable, emperò no és la solució definitiva al tots els problemes que se'ns presenten, tot i que se'ns emplaci, una vegada i una altra, a creure que així és.

Les versions oficials de les coses

Just ahir vaig tenir ocasió de veure un dels pocs programes que encara fan que valgui la pena seure's una estona davant la televisió: Salvados. En ell, es seien a una taula 7 persones, quatre de les quals es presentaven com a víctimes directes o indirectes, dues eren professionals especialitzats i l'altra era el presentador, de qui no fa falta, valgui la redundància, presentació. El tema que es tractava era la depressió.

Cada assistent exposava la seva personal lluita i les seves vivències envers ella, i els professionals oferien dades fruits dels continuats estudis que s'han fet - i es segueixen fent - sobre el tema. Cada un ho exposava de la seva pròpia manera, emperò em va cridar l'atenció una cosa: la coincidència en la narrativa de fons, és a dir, en la definició de la depressió que la psiquiatria s'ha esforçat en inocular-nos: la depressió és una malaltia que només té a veure amb l'individu, equiparable a altres malalties de tipus físic pel que fa a la seva categorització.

Així, la psiquiatria ha aconseguit col·locar en l'imaginari col·lectiu aquesta definició, convertint-la en la versió oficial. Dels interessos econòmics de les farmacèutiques i la seva íntima relació amb la psiquiatria se'n podria fer tot un monogràfic, però tot i que no és l'objecte d'aquest petit escrit, convido a fer una pregunta a qui llegeixi: a qui venem psicofàrmacs pel patiment mental si no hi ha malalties que ho justifiquin? Per a qui vulgui aprofundir en tota aquesta controvèrsia, el convido a llegir Psicofármacos que matan y Denegación Organizada, de Peter Gotzsche.

Em va cridar l'atenció, encara més, que no es parlés en cap moment de la societat en què totes aquestes persones declarades víctimes de la depressió viuen (i vivim). És que la depressió és una particular situació de les persones la gènesi de la qual és aliena al que passa fora? Dit d'una altra forma: és un problema que es desenvolupa separat (o amb independència) de l'entorn social? Jo crec, fermament, que no.

No és la idea del text el descriure denses teories sobre vulnerabilitat personal i la seva relació amb el desenvolupament del que coneixem com depressió, però sí que m'agradaria exposar algunes dades interessants:

- A hores d'ara, més de 350 milions de persones estan diagnosticades de depressió a tot el món.

- Només a Europa, representa un 7% de la mortalitat prematura.

- Més de 2 milions de persones la pateixen només a Espanya, essent el suïcidi la primera causa de mort no natural.

- Atenció: la primera, sí, la primera causa de mort no natural als Estats Units (la societat avançada per excel·lència) en menors de 50 anys és la sobredosi de fàrmacs, cosa que ja està rebent la qualificació d'epidèmia.

- Es preveu que al 2030, la depressió sigui el problema de salut més prevalent al món. És a dir, serà el que més hi haurà, per damunt de qualsevol altre tipus de malaltia orgànica o del tipus que sigui.

El que sembla clar és la creixent taxa de diagnòstics de depressió, sobre tot a Occident. La pregunta que sempre em faig i que intentaré respondre és: per què, si es suposa que els fàrmacs per tractar-se de la depressió de cada vegada estan més evolucionats i les condicions de vida tendeixen a ser millors, la depressió només puja i puja?

Aquí el bessó de la qüestió: i és que la societat en què vivim és una autèntica màquina de generar depressió. Algunes idees que pretenen recolzar aquesta premissa:

- Hem de ser feliços! La tristesa no és una emoció benvinguda, tot i que estam programats per sentir-la. Per una banda, se te convida a comprar allò que no necessites però el bombardeig publicitari et fa creure que sí, perquè així estaràs més content/a. Així, moltes persones viuen com a conflictiu i dissonant el fet d'estar tristos, el que farà que hi estiguin més: com pot ser que no m'acabi de sentir ple o plena si tenc tot el que necessit i més?

Per altra, quan travessam una experiència dolorosa i necessitam estar recollits en nosaltres mateixos per tal de reflexionar i agafar forces per seguir endavant, qui ens convida a fer-ho? Tothom ens anima! I això és un clar reflexe del que impera: l'obligació social d'estar feliç o, en el seu defecte, estar trist el menor temps possible.

- Internet. L'impacte enorme de les xarxes socials i el que desitjam projectar socialment també té una contribució decisiva en l'estat d'ànim personal i col·lectiu: el nostre viatge, la paella del diumenge, inclús el nostre bebè, o aquella part reivindicativa que m'agrada que pensin que tenc... Caiem en la "trampa" de mostrar la part nostra que volem que els demés vegin, esclavitzant-nos. Hom creu que així estarà content/a, però l'alegria, directament proporcional als "likes" que obté, és efímera.

Junt amb això, l'altra cara - tot i que oculta - és la del fenòmen de l'espectador: el que, a diari, fa un repàs al que ocorre a les xarxes. Què observa? Felicitat aparent que insidiosament va entrant en la seva consciència, essent una mica inevitable que compari la seva vida amb la dels altres. Fa falta que digui el resultat de la comparació? Una conseqüència visible d'això és que aquest espectador acaba convertint-se en actor, ficant-se al món de les publicacions socialment desitjables i entrant en una espècie d'absurda competició.

- El model sanitari. La resposta que el sistema sanitari públic dóna a la tristesa és farmacològica, personificada en el metge de capçalera i en el psiquiatra en cas que s'agreugi. Resulta demencial la quantitat d'antidepressius receptats des d'atenció primària. Quan hom travessa situacions complicades de la vida, no sol ser estrany que acudeixi al metge qui, fent ús de la facultat que li ha estat atorgada, li receptarà fàrmacs. Ara la persona no només està trista, sinó trista i baix l'efecte de potents fàrmacs que, paradoxalment, fan que la tristesa, lluny de desaparèixer (els fàrmacs no poden combatre la tristor, només la seva manifestació física), s'agreugi: això passa quan hom descobreix que no és suficient amb el fet que un fàrmac anul·li les sensacions corporals que la tristor comporta: la tristor, des del punt de vista del pensament, no desapareix.

Tristament, estam assistint a una autèntica medicalització dels problemes quotidians, de les adversitats que la vida ens posa per davant: la societat actual i el sistema fa que gestionem malament les emocions negatives, que són bàsiques i, moltes vegades, necessàries.

Així, la versió oficial és que la depressió és una malaltia el primer tractament de la qual són els fàrmacs. L'accés a la psicoteràpia des de l'àmbit públic és molt restrictiu. Pràcticament no hi ha psicòlogues i psicòlegs als centres de salut i als hospitals. El perquè ja es pot intuir: sí, tal vegada té a veure amb la indústria dels medicaments. Així, en efecte, les versions oficials interessen, i de vegades ens les imposen a base de repetir-les. Ajuden a preservar l'equilibri existent, quedant cada estament al seu lloc i deixant intactes els nuclis de poder; tot i que el perjudici d'aquest equilibri sigui ben palpable: més i més depressió al món.