Oscar Wilde
No resulta estrany trobar-se amb alguns casos de persones que són rotulades d'egoïstes amb amb relativa facilitat. De fet, m'atreviria a afirmar que la societat occidental tendeix a l'individualisme en perjudici dels moviments col·lectius, tot i que això no s'ha de confondre amb egoïsme. La paraula egoïsta representa una forma d'adjectivar a les persones que està negativament connotada, àmpliament estesa a la nostra societat i té cert impacte emocional per qui la rep de forma reiterada. Així que anem a desgranar-la una mica i a reflexionar sobre els matisos que l'envolten.
El primer a comentar és que hem estat educats per sentir-nos culpables cada vegada que portam a terme alguna actuació que resulti avantatjosa per nosaltres mateixos, suposant que aquesta avantatge per nosaltres suposarà un perjudici pels altres, el que no sempre es dóna. Així, en perseguir egoïstament un objectiu que ens hem proposat, sembla que hom ha de sentir-se mala persona ja que, d'acord a les arrels de la cultura moralista occidental, les bones persones són aquelles que són altruïstes.
Però... què és l'altruïsme? Existeix com a concepte diferenciat de l'egoïsme?
L'altruïsme es defineix com la tendència a procurar el bé de les persones de manera desinteressada, inclús a costa de l'interès propi. Està acceptat que és l'actitud millor i més constructiva des d'un punt de vista social i moral. Emperò: espera alguna cosa, l'altruïsta?
Estan fora de dubte els beneficis socials que la conducta altruïsta comporta, però si l'analitzem des d'un punt de vista lògic, no sembla més que una forma d'egoïsme, ja que l'altruïsta disfruta donant als altres, però d'aquesta manera també disfruta ell/a. Ben pensat, i d'acord al que defensà fa uns segles el cèlebre creador del panòptic, Jeremy Bentham, el podríem classificar com una forma d'egoïsme saludable. Bentham fou uns dels primers pensadors que sostenia enèrgicament que l'altruïsme no existeix.
Així, pareix necessària la distinció entre el que qualificaríem com a egoïsme sa i egoïsme insà. Segons alguns autors, el comportament socialment més intel·ligent és el que correspon a la primera de les categories, al d'egoïsta saludable, que és aquell que estima que per obtenir els màxims beneficis dels altres, primer dóna per després rebre. A aquest tipus de persones no els hi suposa un gran sacrifici el fet de donar i, si a canvi reben, per elles és benvingut. Aquesta pot parèixer una posició freda i calculada, però res més enfora de la realitat: seria absurd afirmar que no esperam res dels altres, ja que absolutament tots nosaltres tenim depositades expectatives sobre les persones que conformen el nostre ecosistema social. Per tant, donar per rebre no és necessàriament reprobable, més bé seria una forma constructiva d'entrar en interacció amb els altres, ja que ells també podrien fer el mateix i la relació social adoptaria la forma de reciprocitat contínua.
L'altra de les categories és la de l'egoïsme insà. Com cal intuir, és aquell que espera obtenir coses, emperò sense haver fet gaire cap als altres per obtenir-les. Naturalment, les persones que posen en pràctica aquest guió de comportament acaben per comprovar que és necessari donar per rebre, no sense abans decebre's, sovint de forma injusta, dels altres.
