És una meravella observar a un infant jugar. Pot fer-ho sol, amb companys de joc o inclús amb algun adult. El joc és bàsic per a què creixin saludablement: es desenvolupen i perfeccionen diverses capacitats com ara les físiques o exploratòries, s'estimula el coneixement del propi cos, etc. En efecte, està fora de tot dubte que els infants han de jugar.
Emperò pareix, avui dia, que ho han de fer sempre, que han d'estar fent alguna cosa per a què no s'avorreixin. A l'època actual, vivim en la cultura de l'estimulació o, per ser més precisos, de la sobreestimulació. Això possiblement estigui fonamentat en una por a que els infants s'avorreixin, por assentada sobre la creença de què avorrir-se és dolent. De qualque manera, se'ns ha introduit a l'imaginari col·lectiu que la vida contemplativa (o l'art de no fer res) no és productiva, i que sempre hauríem d'estar fent qualque cosa (valgui dir que aquest és el motor del capitalisme, per aprofundir en aquesta idea recomano el llibre 24/7, de Jonathan Crary).
Per desgràcia, aquesta por ha estat aprofitada per l'onada de noves tecnologies, que ha tengut un impacte gran en el món dels petits. Mòbils, tablets i dispositius varis que cumpleixen el seu paper a la perfecció: cap infant avorrit (dels efectes negatius de l'ús continuat de les noves tecnologies se'n va parlar una mica aquí). Recepta "perfecta": l'infant entretengut i l'adult seguint amb allò que feia.
Però què passa si els petits s'avorreixen? Abans de contestar aquesta pregunta cal reflexionar sobre com un infant es relaciona amb els mòbils: només ha de moure un dit. Tot està fet, ve donat. No té necessitat de crear res, és un subjecte passiu que es limita a anar per allà on se li assenyala al joc o aplicació concreta. Aleshores, no hi ha creació.
A un infant no li agrada avorrir-se. Així que quan afavorim que un infant s'avorreixi, el situam en una posició on, per deixar d'estar-hi, ha de fer qualque cosa! I si no té al seu abast cap dispositiu electrònic, no li quedarà altre remei que crear: es veu obligat a gestionar aquell preciós temps lliure que se li acaba de donar. Aquí l'infant passa a ser protagonista del què passa, i no l'aparell que tenia abans a les mans. Donar-li un foli en blanc i pintures, pasta per moldejar o per exemple un senzil calcetí pot fer que l'infant hagi d'emprar la seva imaginació.
És a dir, que si amollem aquesta por a que una criatura s'avorreixi, estarem possibilitant que se n'adoni de què té l'oportunitat (o que no li queda més remei) d'imaginar, de crear o d'inventar ja que, si no ho fa, seguirà avorrit. Estarem, doncs, estimulant molt més les seves capacitats psicològiques respecte a si el deixam davant d'una tablet. Això sense comptar que l'ensenyam a relacionar-se amb elements naturals del seu entorn i a aprendre a disfrutar de les petites coses.
Idees com aquesta són una convidada a reflexionar sobre el fet que els infants viuen rodejats d'estímuls que els hi donen la gratificació immediata que el seu cervellet els hi demana, sense gaire esforç. Convidem-los a divertir-se, però amb una mica d'esforç per a aconseguir-ho.