El repte d'educar (en els temps que corren)

Pareix clar que avui dia resulta difícil educar a una filla o fill. Mòbils, xarxes socials, crisi de valors i moralitat, dificultats de conciliació de vida laboral i familiar... Amb aquest escenari, quan es posa la mirada als problemes que apareixen habitualment a l'àmbit de la família, ​un que es troba amb relativa freqüència i que sol ser motiu de consulta per part dels pares és el fet de què els fills tenguin vertaderes dificultats per obeir i seguir normes. 

Està fora de dubte que molts de pares posen la millor de les intencions per tal de criar persones carinyoses, educades i honestes, tot i que de vegades aquestes bones intencions acaben contribuint a què els fills es converteixin primer en nins capritxosos, després en adolescents dèspotes i finalment en el que avui en dia es coneix com "fills tirans". Vegem tot seguit, d'una forma introductòria, algunes de les coses de caire general que cal tenir en compte per tal de no arribar a aquest punt.

La infància és un moment privilegiat per començar a establir les pautes educatives que serviran al fill per anar moldejant la seva personalitat i la seva forma de relacionar-se. Aquí cobra importància el fet de posar límits clars des del principi sabent acompanyar, ferma però suaument, quan al nin li costa acceptar-los. Cal evitar, doncs, adoptar un estil massa permissiu amb els fills, però també un estil massa basat en les normes i la coerció. Dit d'una altra manera, és summament important saber dir que no, però el com es diu també ho és: quan el fill ​mostra la seva disconformitat cap a alguna cosa que se li nega en forma de "rabieta"​, el que resulta més desaconsellable és cedir a ella o respondre amb un grau similar d'agressivitat. Si som agressius amb ells, no podem esperar una resposta diferent. Ja ens ho ensenyà A. Einstein: "donar exemple no és la principal manera d'influir sobre els altres; és l'única manera".

D'aquesta forma, cal esperar un nin que accepta que hi ha normes que està en l'obligació d'obeir. També l'ajudam a saber que no ho té fàcil per anteposar les seves necessitats a les dels pares de forma que tot giri al seu voltant: és saludable que puguin entendre que hi ha persones amb necessitats diferents a les seves que també s'han de satisfer​: aquest, en la meva opinió, constitueix un dels pilars de l'educació en edats primerenques.

Una de les altres coses que cal considerar a l'hora d'educar és l'autonomia. Si es pensa, cada dia hi ha oportunitats per promoure-la. D'entrada, pot ser útil fer-se aquesta pregunta: quantes coses feim els pares pels fills però que ells ja saben fer? Segons un aforisme que convida a la reflexió de Jorge Wagensberg, físic i divulgador científic, "ensenyar no consisteix només en donar comprensions, sinó en assenyalar camins per ensopegar-se amb elles"​. En el sentit que apunta Wagensberg pot ser interessant, com a pares i educadors, fer-se algunes preguntes: posam a prova com de capaços són els fills o directament substituïm les seves capacitats perquè pensam que no poden sols? Quin concepte tenim d'ells: com a persones que poden o que no poden? I alguna vegada ens hem aturat a pensar de quina manera influeix en la nostra manera de fer les coses aquest mateix concepte que tenim? I és més: de quina manera ells i elles el reben, aquest concepte? Tot plegat té una influència enorme en el creixement emocional dels infants: com més oportunitats tenen de fer coses i fer-les bé, més encoratjats es sentiran i més reforçats es sentiran per les persones del seu voltant.​

Segons el nin creix i es dóna amb certa freqüència el comportament desobedient, no és estrany veure com els pares fan servir la infructuosa estratègia del "parlar enlloc d'actuar", ja descrita breument unes quantes ressenyes enrere. El fet d'amenaçar que el càstig tendrà lloc però no arribar a executar-lo té efectes clarament adversos: es perd autoritat a ulls del fill, que pensa, no sense raó: "tanmateix no ho farà...". Una altra modalitat del parlar en lloc d'actuar és la de raonar incansablement amb ells sense prendre altres mesures, pretenent que això tengui algun efecte sobre el seu comportament: hi ha moments en els que resulta totalment ineficaç, especialment a l​'entrada de l'etapa de l'adolescència.

D'aquests i d'altres aspectes se'n pot parlar àmpliament, així que en futures ressenyes s'hi dedicarà més espai per a reflexionar-hi.

T.S.

Contes terapèutics (I)

Hi havia una vegada un home, que era el carter de la reserva, que va escoltar a alguns dels Majors parlar sobre objectes rebuts que atorgaven un gran poder. Ell no sabia molt sobre aquestes coses, però va pensar que podria ser meravellós rebre un objecte que només podia esser concedit pel Creador. En particular, va escoltar dels Majors que l'objecte més excels que una persona podia rebre era una ploma d'àguila. Va decidir que n'havia de tenir una. Si podia rebre una ploma d'àguila, posseïria tot el poder, la saviesa i el prestigi que desitjava. 

Però també va saber que no podia comprar-la. Havia d'arribar per voluntat del Creador. Dia rere dia, sortia a cercar una ploma d'àguila. Creia que per trobar-la, només havia de mantenir els ulls ben oberts. Va arribar un moment en què no pensava en una altra cosa. La ploma d'àguila ocupava els seus pensaments des de l'auba fins a la nit. Passaren moltes setmanes, mesos, anys. Tots els dies el carter feia les seves rondes, cercant impetuosament la ploma d'àguila. No prestava atenció ni a la seva família ni als seus amics. Mantenia la ment fixa en la ploma d'àguila. Però mai la trobava. 

Va començar a envellir, i la ploma no apareixia. Finalment, se'n va adonar de què per molt que cerqués, no estava més a prop de la ploma del que hi havia estat el dia que va iniciar la recerca. Un dia va decidir agafar-se un descans al costat del camí. Va sortir del seu petit jeep i va tenir una conversa amb el Creador. Va dir: "Estic molt cansat de cercar la ploma d'àguila. He passat tota la meva vida pensant en ella. Quasi no m'he ocupat de la meva família i dels meus amics. L'únic que m'ha preocupat ha estat la ploma i ara la vida m'ha passat de llarg. M'he perdut moltes coses bones. Bé, abandono la lluita. Deixaré de cercar la ploma i començaré a viure. Tal vegada encara tengui temps per recuperar la meva vida i els meus amics. Perdona'm per la manera en què he conduit la meva vida".

Llavors, i només llavors, el va inundar una gran pau. De sobte, es va sentir millor interiorment del que s'havia sentit tots aquells anys. Tan prest com acabà de parlar amb el Creador i va començar a caminar en direcció al jeep, el va sorprendre una ombra que va passar per damunt seva. Va mirar al cel i va veure un gran ocell volant. A l'instant, va desaparèixer. Llavors va veure alguna cosa que descendia flotant suaument en l'aire: una hermosa ploma. Era la seva ploma d'àguila! Se'n va adonar de què la ploma havia aparegut immediatament després de què abandonés la recerca i fes les paus amb el Creador. 

Ara el carter és una persona distinta. La gent acudeix a ell cercant saviesa i ell comparteix amb ells tot el que sap. Si bé ara posseeix el poder i el prestigi que tant anhelava, ja no li interessen aquestes coses. Se preocupa pels demés i no per si mateix. Així arriba la saviesa. 

Extret íntegrament de: "Abrir caminos para el cambio" (M. Selekman, 1996)

Què fa un psicòleg?

Si avui dia hi ha una professió sobre la que encara existeix certa disparitat d'opinions respecte al que s'espera d'ella, és la del psicòleg. D'entrada, es pot definir com el professional que promou el benestar mental i emocional de les persones. Per tal d'ajudar a aclarir quines són les seves funcions i què es pot esperar d'aquesta figura, faré una temptativa de repàs a les escoles generals (tot i que no són les úniques) de psicoteràpia i del rol que el psicòleg té en cada una d'elles. 

La concepció clàssica del psicòleg és la del divà: la consulta és un lloc on, relaxadament, s'hi va a contar tot allò que representa una font de patiment per la persona i on el terapeuta es limita a escoltar. Aquest model de teràpia existeix i és encara molt present sobre tot a Amèrica Llatina, però manco a Europa. Es tracta del Psicoanàlisi, el pare del qual és el cèlebre Sigmund Freud. Aquest model presuposa que la solució als problemes de les persones els trobarem indagant en el seu passat, tractant doncs de resoldre experiències passades conflictives o traumàtiques que no pogueren ser resoltes. Per tal d'arribar al punt originari del conflicte, el psicòleg emprarà tot el temps que necessiti per tal d'anar extraient conclusions de les dinàmiques mentals de la persona. Aquestes teràpies solen tenir una durada més bé llarga. Fou l'escola dominant a la primera meitat del segle XX. 

L'altra escola és la Conductista. Al contrari del Psicoanàlisi i amb un caire més experimental, aquesta escola obvia totalment la part "mental", centrant-se en la part conductual, allò observable, que és on hi dirigeix tota la intervenció. Segons els conductistes, la majoria dels problemes humans s'expliquen per la relació entre estímuls i respostes. És cronològicament paral·lela al Psicoanàlisi, eclosionant a la segona meitat del segle XX. El seu màxim exponent fou B.F. Skinner. Gràcies a ella, comença a canviar la concepció clàssica del psicòleg i s'escurça notablement la durada de les teràpies, ja que el psicòleg només intervé en les seqüències d'estímul - resposta, amb diversos graus de complexitat. 

Una altra és l'escola Cognitiva, que es nodreix de la Tª de la Computació. Segons els cognitivistes, qualsevol forma de patiment humà es deu a un processament inadequat de la informació, és a dir, al filtre mental que hom fa servir per interpretar allò que viu i que li passa. Es pot dir que el sorgiment d'aquest model és paral·lel a l'emergència dels ordenadors personals (PC), que servirien com a analogia. Aquest model només treballa amb els pensaments, tractant de detectar quins són els que fan patir a la persona i treballant per canviar-los. Dos dels màxims exponents de la Teràpia Cognitiva són Aaron Beck i Albert Ellis. 

L'altra escola rellevant és la provinent de les Teràpies Breus Sistèmiques. Des d'aquest enfocament, que parteix de vàries teories (Tª dels Sistemes, Tª de la Comunicació i la Cibernètica), les persones no som més que part d'un sistema en el que estam immersos i des del que ens interrelacionam. Aquest sistema pot ser, per exemple, la família, tot i que n'hi pot haver d'altres de significatius. Llavors, segons els teòrics d'aquest model, els problemes poden ser resolts amb brevetat i en el present si es posa la mirada un poc més enllà de la persona com a individu aïllat i es tenen en compte les persones que l'envolten i amb les que té una relació significativa. Aquesta escola neix al Mental Research Institute (MRI), amb figures com Paul Watzlawick o John Weakland com a exponents destacats, entre d'altres. 

Com s'ha vist, cada model té la seva pròpia forma d'entendre els problemes i resoldre'ls, així com les seves tècniques. La majoria de psicòlegs solen enquadrar-se en algun d'ells per a intervenir, tot i que no és infreqüent veure com es serveixen de tècniques de models aliens. Així, no és el mateix rebre una teràpia psicoanalista que breu. 

La meva forma d'entendre els problemes humans s'enquadra dins de les Teràpies Breus Sistèmiques. Em resulta difícil entendre un comportament sense entendre també el context (sistema) en el que es dóna: això m'ajuda a centrar-me en com el problema, originat o no en el passat, afecta en el present, servint-me de diverses estratègies per a la seva resolució. En ocasions, m'ajudo de la teràpia cognitiva per tal de sotmetre a debat creences que resulten perjudicials i que també l'alimenten. Crec també que les persones tenen el potencial suficient per resoldre els problemes amb poca o moderada ajuda: penso fermament que la majoria d'elles amaguen un potencial que per diverses raons no han tengut l'oportunitat de desenvolupar. 

Aquesta posició de lligar-me a un model d'intervenció ben definit, em permet allunyar-me de la figura del psicòleg com a 'conseller'. Penso que quan els psicòlegs donen 'consells' sobre la vida basant-se en idees pròpies, s'estan allunyant dels models teòrics que han de fer de base per a intervenir en els problemes de les persones. Si com a terapeuta hom fa ús de principis personals que creu que són bons, normals o desitjables per la gent, s'adopta un rol de 'referent' que en la meva opinió no resulta aconsellable: el psicòleg no té perquè saber-ne més ni menys de les coses de la vida que qualsevol persona que s'apropa a la consulta per resoldre un problema determinat. 

T.S.

Preocupar-se?

Un dels motius que solen portar a les persones a consulta és el conjunt de símptomes de caire ansiós que apareix com a conseqüència de l'excés de preocupacions. Sense voler entrar en una definició massa tècnica del què és una preocupació, podem dir que són pensaments recurrents sobre esdeveniments que, amb més o manco imminència, tenen certa probabilitat d'ocórrer. Segons els teòrics de les precupacions, tenen una funció determinada en la nostra vida mental: les persones creiem que preocupant-nos, ja estam fent "alguna cosa" per a què allò que ens preocupa no ocorri, o per a què ocorri de la manera en què desitjam.

És probable que, en la mesura idònia, puguin tenir un paper útil en la nostra vida. La paraula ja ho diu: pre-ocupació. Ens predisposen a l'acció i a ocupar-nos d'aquells assumptes que requereixen la nostra atenció. Emperò, la pregunta és: són necessàries? Podem ocupar-nos dels nostres assumptes sense necessitat de tenir aquell fil mental constant que ens fa estar inquiets i incòmodes? La resposta a aquesta pregunta la podem trobar, per exemple, en el quefer de qualsevol dirigent d'una gran multinacional que es passa el dia sencer atenent assumptes de diversa exigència. Seria igualment eficaç, si les preocupacions sobre cada un d'aquests assumptes que té a l'agenda l'invaïssin? Òbviament requerirà una gran planificació, el que no és sinònim de preocupació. Aquí cal diferenciar entre preocupar-se d'alguna cosa, o d'ocupar-s'hi. S'ha comprovat, mitjançant diverses investigacions, que les preocupacions no són útils per l'acció. És a dir, no ens fan més eficaços: som igualment competents per abordar una tasca determinada sense necessitat preocupar-nos-hi.

Un altre aspecte a considerar és el fet de com les preocupacions i les idees futures no ens deixen viure el present, que al cap i a la fi, si es pensa, es l'únic que tenim opció de viure. Ja ens ho ensenyà en John Lennon: "la vida és allò que passa mentre feim altres plans". Aquí pot ser interessant fer-nos aquesta pregunta: volem viure la vida futura o la vida present? No oblidem que el futur no és més que una construcció mental. Així, les preocupacions tenen una característica molt definitòria i tan simple com aquesta: no ens permeten viure en el moment actual. Quan hom es preocupa, sol trobar-se enfocat a un temps diferent del present, desconnectant-lo de la realitat immediata i per tant allunyant-lo - cal insistir - de l'únic que es té opció de viure: l'aquí i l'ara.

Tampoc és estrany observar com solem ser víctimes del nostre propi autoengany: volem pensar que, quan arribem a aquell punt que tant desitjam i pel que tant ens preocupam, les coses seran millors que ara. Valguin com exemples: quan hagi acabat de pagar la hipoteca, quan els meus fills ja siguin un poc més grans, quan em jubili, quan em promocionin a la feina... El drama d'això està en que, quan aquestes coses passen, noves preocupacions apareixen, i es torna iniciar el procés, instaurant nous objectius i il·lusionant-nos de què ara sí, que quan aquestes noves fites ocorrin, definitivament les coses seran millors. Per desgràcia, això no passa. Ja ho diu el proverbi japonès, no sense certa ironia: "val més viatjar carregats d'esperança, que arribar a port".

T.S.

El 'positivisme' de les xarxes socials

Últimament em resulta bastant familiar topar-me, tant en xarxes socials com en altres entorns, ròtuls que adopten diverses formes en la seva superfície però on es comparteix el mateix missatge de fons: el pensa en positiu.

Aquesta és una tendència que ha proliferat - diria que d'una forma massiva - en els darrers anys, especialment arrel de l'emergència i consolidació de les xarxes socials com a una de les principals formes d'interacció entre les persones (valgui dir que ja estaria bé si això no mengés terreny a les interaccions socials reals, però malauradament no és així). Respecte de les xarxes i del seu ús també massiu, cal citar Zygmunt Bauman, un dels sociòlegs més eminents del segle XX i del present XXI. Segons Bauman, les xarxes socials són una 'trampa', sostenint que només serveixen per tancar-se en la 'zona de confort', adormint les capacitats que tenim les persones per relacionar-nos. Tot i això, la majoria de nosaltres ens hi hem sumat, en alguns casos arribant a generar autèntiques addiccions.

Però l'objecte de l'article és un altre: la presència repetida de missatges del tipus "pensa en positiu" que aquestes xarxes contenen (tot i que no només elles, també la societat mediàtica en general). Abans d'entrar en matèria, cal apuntar que el trastorn mental més prevalent del segle XXI és la depressió, arribant a la taxa del 10% de la població en els països desenvolupats. Cal suposar que aquestes cifres estan extretes de les informacions oficials, vull dir: a quina estadística estan recollides totes aquelles persones que experimenten a la seva vida de forma més o menys recurrent estats de tristor, però sense arribar a ser diagnosticades amb un episodi depressiu? Si també es tengués en compte aquesta dada, les cifres probablement serien escandaloses. No és estrany, doncs, veure com a la societat existeix la necessitat de cercar camins que condueixin a estats emocionals positius i al desitjat benestar. Fàrmacs a part, són les les xarxes socials les que aparentment ofereixen, per la via fàcil, aquesta possibilitat, i són un bon termòmetre per calibrar com de necessitada està la població de trobar vies a la tan anhelada felicitat.

Arribats a aquest punt, cal diferenciar entre una actitud optimista a la vida (cosa que resulta desitjable) i la necessitat d'estar sempre bé: si es pensa, això darrer no és més que una creença irracional. D'aquí surt el punt important de la qüestió: intentar pensar en positiu i​/o tractar d'animar-se quan hom no està bé, ajuda a estar millor? Cal reflexionar una mica sobre aquest fet: intentar pensar en positiu quan hom no està bé, pensant que així estarà millor, potser no sigui més més que una il·lusió del pensament i que​ fins i tot​ resulti desaconsellable. Coneixeu algú que hagi deixat de preocupar-se intentant 'pensar en positiu'? O, un altre exemple que s'apropa bastant al que vull explicar: algú s'ha sentit millor, estant trist, després de què un amic - amb la millor intenció - li hagi dit que s'animi, que hi ha moltes coses positives que ara no veu? O tal vegada això l'ha ajudat a entristir-se una mica més per no ser capaç de veure-ho? I algú que per dir-se a si mateix que no val la pena posar-se nerviós, hagi deixat d'estar-hi? Aquí cal dir que les emocions positives solen provenir, sobre tot, de les experiències positives, que són les que realment tenen poder en nosaltres i, molt especialment, quan hem estat nosaltres mateixos les que les hem provocades, és a dir, quan hem tengut percepció de control sobre elles: això augmenta la nostra sensació d'eficàcia i, per tant, de benestar: un missatge en clau positiva al facebook, tot i que tengui la millor de les intencions, potser no reuneixi aquests ingredients.​

Però hi ha un altre factor a considerar en tot això: la por a experimentar estats d'ànim negatius, la forma en què la societat​ mediàtica sistemàticament els rebutja i, per extensió, ens fa rebutjar també a nosaltres​: sembla com si sempre haguéssim d'estar feliços i joiosos.​

L'important aquí és que no ens deixen conviure amb les experiències negatives i tristes de la vida que, si es pensa, són les que més ensenyen i ajuden a créixer si són ben manejades i no s'intenta escapar d'elles de qualsevol forma possible: això darrer sol dur, amb certa probabilitat, a algun problema addiccional de caire més seriós.

L'art de veure les coses d'una altra manera

És tasca habitual dels psicòlegs el fet d'ajudar a canviar l'enfocament que les persones utilitzen per funcionar a la seva vida i per resoldre els seus problemes. De fet, sol ser aquest mateix enfocament el que constitueix la base dels problemes que més tard acabaran portant a consulta. En aquest sentit, cada persona té la seva pròpia i singular manera d'enfocar i, per tant, de construir la realitat.

Aquestes particulars formes d'enfocar la realitat, si es pensa, no són altra cosa que la manera que cada un de nosaltres té per relacionar-se. Aquestes relacions poden anar en tres direccions: cap a nosaltres mateixos, cap a les persones del nostre entorn i cap a la societat (o, en un sentit més ampli, el món). Quants de nosaltres ens hem queixat d'una cosa que no va bé a la societat? I quantes vegades observam aspectes que no ens agraden dels altres? I quan es refereix a nosaltres mateixos, què feim quan hi ha algun aspecte nostre que no acabam d'acceptar? El que sembla clar és que no hi ha formes de relació que per si mateixes siguin patògenes. El que sí resultarà problemàtic serà la seva rigidesa, és a dir, la no possibilitat (o no capacitat) de canviar-les si no ens serveixen o són contraproduents. Dit d'una altra forma, penso o em comporto d'una determinada manera i això no m'ajuda, però no sóc capaç de canviar d'idea o de guió de comportament, ja sigui perquè estic convinçut d'allò que penso o no aconsegueixo fer-ho d'una forma diferent.

Diríem doncs que, de vegades, les persones empram formes rígides i disfuncionals de construir la realitat de nosaltres mateixos, del món i dels altres, essent tasca dels psicòlegs oferir-ne de flexibles i funcionals, a través de la consecució d'un canvi de perspectiva de la situació o d'un reenfocament, per exemple, gràcies al fet de considerar aspectes que abans no s'havien considerat. Vegem-ne un exemple magistral extret, una altra vegada, d'un dels llibres - en la meva opinió - de referència per a l'anàlisi d'aquest fenomen: Cambio, de Paul Watzlawick.

"Es sábado por la tarde y todos los chicos están de vacaciones, excepto Tom Sawyer, que ha sido condenado a enjabelgar treinta yardas de vallas de nueve pies de alto. La vida le parece vacía y la existencia una carga. No es solamente el trabajo aquello que encuentra intolerable, sino especialmente la idea de que todos los chicos que pasen se reirán de él por tener que trabajar. En este sombrío y desesperado momento, refiere Mark Twain, le ilumina una súbita inspiración. Nada menos que una grande y magnífica inspiración.
A los pocos instantes acierta a pasar por allí un chico, aquel ante el cual Tom teme más hacer el ridículo.

-Hola chico, con que trabajando ¿eh?
-¡Cómo! ¿Tú por aquí, Ben? No me había dado cuenta.
-Me voy a nadar. ¿No te gustaría venir? Pero ya veo que tienes que trabajar, ¿no te gustaría? ¡Apuesto a que te gustaría!
Tom contempló un momento al otro chico y le dijo:
-¿A qué llamas trabajar?
-¿Cómo? ¿Es que eso no es trabajo?
Tom reanudó su tarea de enjabelgar y contestó negligentemente:
-Bueno, puede que lo sea y puede que no le sea. Todo lo que sé es que le gusta a Tom Sawyer.
-Vamos, ¿no querrás decir que te gusta esto?
La brocha continuaba moviéndose.
-¿Gustarme? Bueno, no sé por qué no habría de gustarme. ¿Es que un chico tiene ocasión de encalar una valla todos los días?
Esto lanzó nueva luz sobre el asunto. Ben dejó de mordisquear su manzana. Tom hacía oscilar la brocha elegantemente de un lado a otro, dio un paso atrás para observar el efecto, agregó un toque aquí y allá, volvió a observar con ojo crítico el efecto obtenido. Ben observaba cada uno de sus movimientos y se mostraba cada vez más interesado, cada vez más absorto. De repente dijo:
-Oye, Tom, déjame blanquear un poco.

Hace media tarde, la valla tiene tres capas de pintura y Tom está literalmente rebosante de riqueza: un chico tras otro ha repartido con él sus bienes por el privilegio de pintar parte de la valla."

Com s'haurà observat, aquí no s'ha produït cap canvi en un pla de realitat, al manco inicialment. El que sí ha canviat ha estat l'enfocament, passant de ser quelcom aparentment desagradable a una tasca desitjable, inclús divertida. Així, tal com afirmà el filòsof Epictet: "no són les coses les que ens afecten, sinó l'opinió que tenim d'elles".

T.S.

'Em costa decidir les coses' (penso massa)

Darrerament observo una creixent demanda d'atenció davant els bloquejos i el malestar derivats d'un problema que jo definiria com a molt actual i propi de la societat avançada: el dubte. En aquest sentit, resulta interessant observar com, contràriament al que caldria esperar, els avenços socials i tecnològics, enlloc de facilitar-nos la vida, sovint ens la compliquen.

El dubte persistent no és altra cosa que una contínua - i normalment inútil - recerca de respostes a preguntes de difícil solució des del punt de vista de la lògica. Les persones, basant-nos en la il·lusió de què arribarem al raonament perfecte (difícilment assolible), pensam incansablement: solem entrar en una espiral hiper racional de preguntes i respostes, camí que sol acabar amb un sentiment d'angoixa i ​de sensació ​d'incapacitat d'avançar en la vida i, per tant, de decidir. Dit d'una altra manera, necessitam estar totalment segurs per decidir, i només hi estam si el que hem raonat és perfecte, cosa molt difícil (per no dir impossible). Per exemple: em compro el cotxe blanc o vermell? El lector observarà que aquesta decisió serà més fàcil de prendre si hom es basa en el què li agrada, no en un argument racional resultat de pensar molt. La paradoxa sol estar en què pensam més per decidir millor i, de vegades, com més pensam, menys ens deixam sentir, quan és precisament el que sentim el què a vegades empeny a decidir.

Quan passa això de pensar massa, sol instal·lar-se en la persona la creença d'incapacitat, que es tradueix en una auto-imatge poc afavoridora: "sóc insegur/a", "sóc indecís/a". Ja sabem, per anteriors ressenyes, que les profecies basades en atributs tant que ens adjudiquen els altres com ens adjudiquem nosaltres mateixos, tenen tendència a fer-se realitat. Per exemple, si està molt arrelada dins mi la idea de què sóc una persona insegura, tendiré a mostrar-me com a tal, el que contribuirà a què els demés m'hi vegin, el que reforçarà la meva imatge de què ho sóc, i així podríem continuar recursivament fins a l'infinit.

A això se li suma, i aquesta és una característica de la societat moderna, les nombroses possibilitats d'elecció que solem tenir al nostre abast. Aquí el dubte apareix tant a l'hora de decidir-nos abans com després d'haver-ho fet: els dubtes apareixen a l'hora d'escollir, emperò, una vegada feta l'elecció, també apareixen per si el què hem escollit és el correcte! Crec que poca discussió hi ha sobre el fet que avui dia estam bombardejats a informació i que evidentment això influeix en la nostra forma de construir i manejar la realitat. Així, tal com afirma Barry Schwartz, psicòleg que ha teoritzat àmpliament sobre el tema, existeix el que ell defineix com a "dogma occidental", d'acord al qual si el que es pretén és maximitzar la felicitat dels ciutadans, la manera de fer-ho és maximitzant la seva llibertat individual, donant-li les màximes possibilitats d'elecció: res més enfora de la realitat. Us recomano, si desitjau aprofundir-hi, el seu llibre: The Paradox of Choice: Why more is less.

Un altre factor que contribueix a alimentar aquesta pauta mental problemàtica és el tipus d'educació que hom ha rebut. Això es relaciona amb el model de famílies protectores: molts han ​crescut tenint al seu abast quasi tot el que han necessitat, amb uns pares disposats a ajudar en tot el precís. Això, clar, té dues implicacions: per una banda, s'ha crescut dins una estructura familiar estable i per tant ha existit la seguretat emocional necessària per desenvolupar una personalitat saludable; però, per altra, no s'ha estat del tot encoratjat a prendre decisions des de petit, facultat quasi indispensable a la vida adulta.

Tot i l'esmentat, l'errada no és dubtar: el dubte és consu​bstancial a l'ésser humà i a vegades és necessari. El problema està en caure en la 'trampa' que la ment ens posa: la dificultat ​ve quan el dubte s'apodera de nosaltres i es generalitza, fent-nos incapaços de prendre decisions.

La clau està en què quan ens sobrevé el dubte i no som capaços de resoldre'l, solem posar en pràctica un guió mental i comportamental determinat, que naturalment pot ser​ treballat terapèuticament.

T.S.

Protegeixo massa als meus fills?

Si dedicam uns moments a reflexionar sobre les famílies actuals respecte a uns anys enrere, no serà difícil arribar a la conclusió de què hi ha diferències molt visibles, especialment en la relació dels pares i mares amb les seus fills. Fent un repàs de la seva evolució, aquestes diferències les trobam sobre tot en el terreny de l'afectivitat: podem dir que s'ha passat, en general, d'un model de privació afectiva (famílies on l'espai per mostrar les emocions dels pares cap als fills era molt reduït) a un model de clara protecció, on el que prima és que el nin o nina tengui cobertes totes les seves necessitats (amb pocs o nuls esforços) i on la proximitat afectiva és més patent. S'ha de dir, no obstant, que aquesta marcada distància dels pares cap als fills en les famílies d'unes dècades enrere estava basada, en moltes ocasions, en una rígida disciplina.

Quin model és desitjable? No hi ha una resposta concloent a aquest interrogant, ambdós models de família tenen, probablement, les seves respectives avantatges i desavantatges. Un altre dia faré una ressenya dels distints tipus de famílies. Ara anem a centrar-nos en el el de famílies (massa) protectores definint, molt breument, el que és un estil parental.

Un estil parental o marental determinat es pot entendre com una pauta de criança més o manco estable, com una forma constant de fer les coses cap als fills. No hem d'oblidar que cada un de nosaltres ve amb una càrrega genètica heretada i que això ens atorga unes característiques personals úniques. Però, tot i això, cal tenir també molt present que les pautes de criança amb les que hem crescut han tengut una influència determinant a l'hora de modelar aquestes característiques de personalitat heretades. Dit d'una altra forma, som com som per la informació que portam als gens però, sobre tot, per com hem estat educats. Aquesta premissa serà extensible als nostres fills, ara amb nosaltres com educadors. Hi varis estils als que faré referència més endavant en altres ressenyes. Ara vegem una mica en què consisteix l'estil hiperprotector.

Comencem fent algunes preguntes: per què es dóna la sobre protecció? Què sol observar-se en els infants que són massa protegits?

És possible que aquesta excessiva protecció sigui la conseqüència de la barreja de dos factors. El primer és la ferma creença de què: "ell/a no pot sol/a". Com és de suposar, aquesta forma de pensar activa tots els mecanismes compensatoris i substitutoris dels pares, que no fan altra cosa (amb la millor intenció) que contribuir a que els recursos personals que l'infant té per resoldre petits reptes segueixin latents, desactivats. És com si cada infant vengués al món amb la seva pròpia caixa d'eines, però que mai empra, perquè són els seus pares els que sempre usen les seves per ajudar-lo. Al final, acabarà per dependre de les eines del pare o de la mare, faltant-li la confiança necessària per emprar les seves.

El segon factor són les pors. Cal tenir molt present que una cosa són les pors dels pares i una altra ben diferent són les pors dels infants. De fet, qui no ha vist a un infant agafar por a alguna cosa davant les reiterades advertències de perill d'algun dels pares? Les pors tenen una sorprenent capacitat de ser traspassades, més si venen dels pares! Si hom té por, el que sol fer és evitar allò que n'hi fa i, per tant, no activar els recursos que té per enfrontar-la. Això ens torna dur a dependre d'altres per enfrontar-s'hi, en aquest cas dels pares.

Les conseqüències observades en els infants, adolescents i molts d'adults són, per exemple: recursos personals no desenvolupats, falta d'autonomia, pors i constant recerca de seguretat, etc. Si portam les conseqüències més enfora, no es estrany trobar fòbies o determinats problemes d'ansietat que poden derivar en problemes de major entitat.

Cada infant planteja reptes diferents, però per evitar arribar a crear aquesta dependència excessiva dels nins cap als pares, poden ser útils algunes indicacions genèriques: és important impulsar-los a fer que prenguin petites decisions en el dia a dia, ajudar-los a esforçar-se quan sigui necessari i, sobre tot, fer-lis saber que hi ha uns pares que l'ajudaran, però que no li resoldran tots els problemes. D'aquesta manera es propiciarà que puguin confiar en si mateixos, en les seves eines i en com emprar-les, fent-los més capaços de superar els obstacles que la vida els hi anirà plantejant.



T.S.

Diagnòstics sí o no?

Resulta evident el fet que, avui dia, està instaurat dins el món de la psicologia el debat de si els diagnòstics sobre problemes mentals i comportamentals ajuden a afavorir una bona intervenció terapèutica, tant en infants com en adults. La pregunta que es sol fer - i que no resulta fàcil de respondre - és: ajuden els diagnòstics en psicoteràpia i en la vida en general? Què cal dir a aquelles persones la demanda principal de les quals és la recerca d'un diagnòstic pensant que això començarà a solucionar-lis els seus problemes? Surten reforçades, si reben un diagnòstic?

Tots estarem més o manco d'acord en què, si patim una afecció física, per exemple de caire dermatològic, doncs voldrem saber de què es tracta per pal·liar-ho i facilitar l'abordatge mèdic. Emperò, passa el mateix en psicologia? Provem d'intentar resoldre aquest interrogant amb alguns arguments.

Històricament, en el camp de la salut mental, ha predominat un model epistemològic (de construcció del coneixement) basat en la idea de què és necessari diagnosticar. Així, trobam els manuals de psiquiatria que classifiquen els diversos trastorns mentals i comportamentals (per als curiosos, cercar: DSM). No obstant, pareix clar que aquests manuals es pleguen decididament al servei dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica, en base a la coneguda equació de diagnòstic = fàrmacs. Cal fer-se, però, algunes preguntes: són sempre necessaris els fàrmacs? Què passa si els enretiram després d'haver-los fet servir? Alguns destacats neuròlegs, com Antonio Damasio, sostenen que quan es tracta un problema farmacològicament, és com si "es posés guix" al cervell: és a dir, s'inhibeixen les respostes fisiològiques, però la percepció del problema segueix intacta. Per tant... resolen els fàrmacs els problemes? Hi ha alternativa clara a ells? Per què amb els anys augmenta el nombre de trastorns psicològics i psiquiàtrics? Què hi ha darrere això? Són preguntes per a la reflexió.

Convida a donar-li algunes voltes més a l'assumpte el següent text de F. Allen a Psychoterapy Networker:

"Con niños, es absolutamente crucial reconocer que existen diferencias individuales, diferencias evolutivas, fuentes de estrés familiar, de estrés escolar, problemas ambientales y todos ellos pueden producir conductas que se confundan con un trastorno psiquiátrico. Estp es así especialmente hoy día, que se han reducido las horas de educación física en los colegios y ha aumentado el número de niños por aula. En vez de imponer un diagnóstico médico a este tipo de niños y tratarles con fármacos estimulantes que no necesitan, deberíamos gastar el dinero en reducir el tamaño de las clases y tener más educación física."

Sembla clar que si pretenem que les persones canviïn, les hem de veure com a posseidores de recursos i hem de considerar tot allò que les envolta per entendre els seus problemes.

Però un dels aspectes més importants és el de l'estigma del diagnòstic. Estigma és la condició, atribut, tret o comportament que fa que el seu portador sigui inclòs dins una categoria social que genera una resposta negativa, vegent a qui el porta com a inacceptable o inferior.

L'estigma té dues implicacions importants, relacionades entre elles:

- Com em comporto jo: canviarà el meu comportament si em veig d'una determinada manera a causa del diagnòstic que m'han assignat? Representarà una ajuda o em limitarà?

- Com em veuen els altres: si porto un diagnòstic a sobre, com em tractarà la gent del meu voltant? I aquest tracte, tendrà una influència en la meva forma de veure'm?

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: diagnòstics sí o no?

T.S.

Quan la lògica no és la solució (II)

Continuant amb el comentat a la primera part d'aquesta ressenya, és interessant seguir considerant la idea de què, a vegades, són les solucions menys lògiques les que condueixen a canviar problemes en aparença irresolubles i/o que motiven, sovint, la intervenció de professionals especialitzats. A tall d'exemple, presento un fascinant passatge del llibre Cambio, escrit per l'insigne Paul Watzlawick al 1974.

"Cuando en 1334 Margarita Maulstasch, duquesa del Tirol, cercó el castillo de Hochosterwitz en la provincia de Carintia, sabía muy bien que la fortaleza, situada en una roca increíblemente escarpada que se elevaba sobre todo el valle, era inexpugnable a un ataque directo y que se rendiría tan sólo a un prolongado sitio. Llegó un momento en el que la situación de los defensores se hizo crítica: no les quedaban más víveres que un buey y un par de sacos de cebada. La situación de Margarita se estaba convirtiendo en igualmente apremiante, si bien por razones distintas: sus tropas comenzaban a indisciplinarse, el sitio no parecía vislumbrar un fin y tenía también urgentes asuntos militares en otros puntos. En tal situación, el comandante del castillo decidió una acción a la desesperada, que debió aparecer como una locura a ojos de sus hombres: hizo sacrificar al último buey que les quedaba, rellenó su cavidad abdominal con la cebada restante y ordenó arrojar el cuerpo del animal, monte abajo, hasta un prado situado frente al campamento enemigo. Tras recibir este despectivo mensaje, la duquesa, presa del desánimo, abandonó el sitio de la fortaleza y partió con sus tropas".

Aquest representa un magnífic exemple de com, fent servir una solució basada en una lògica no ordinària (a pocs de nosaltres se'ns hagués ocorregut actuar així), s'obté un resultat sorprenentment positiu. I és que si les coses no funcionen, aplicant sempre les mateixes solucions, no cal esperar resultats diferents. Fer "més del mateix", només porta a la persistència de la situació. Parafrasejant a Einstein: "bogeria és fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents".

T.S.

'M'he de valorar un poc més a mi mateix/a'

Qui no ha escoltat aquesta afirmació alguna vegada? No és estrany conèixer algú a qui ho hem sentit dir, fruit de dificultats professionals o en el terreny de les relacions, ja sigui amb persones de l'altre sexe, amb amistats o amb persones de l'entorn. Probablement, aquesta creença de què hom "ha de valorar-se més a si mateix" es deriva de sentiments de baixa confiança, estat anímic també baix - el que s'entén col·loquialment com "manca d'autoestima" - i sol provocar opinions dels altres on s'encoratja a la persona a fer coses per millorar-se a si mateixa i, en consequència, valorar-se, proposta que no fa més que confirmar que "alguna cosa falla".

Aquesta idea, tan senzilla en aparença però complexa en el fons, potser condueixi a camins no necessàriament positius. És possible que la idea de "coneix-te a tu mateix i només així t'estimaràs" porti a una persistent i infructuosa recerca, mitjançant esforços mentals, de característiques personals. Dit d'una altra forma: és summament difícil trobar respostes dins nosaltres només enraonant sobre nosaltres mateixos. En aquest sentit, no és infreqüent trobar a les consultes la següent demanda: "m'he de valorar un poc més a mi mateix/a", perquè això és el que li diuen, amb la millor de les intencions, en el seu entorn familiar o d'amics. Com cal suposar, això és una 'trampa', perquè ningú aconsegueix estimar-se a si mateix amb el simple fet de pensar i pensar, més bé tendirà a veure les coses de cada vegada menys clares.

Som éssers socials, així ve programat als nostres gens. Necessitam aprovació i reconeixement dels altres, ja sigui per ser bona persona, per ser competent professionalment o pel que sigui. Ens comportam com creuen que ens veuen i no com nosaltres, fruit d'una suposada recerca interna sobre les nostres característiques personals, pensam que som. Si es reflexiona sobre això, s'arribarà a la conclusió de què el nostre comportament varia en funció de la persona o grup de persones amb el que ens relacionam: no feim sinó comportar-nos com creim que els altres creuen que som, i això ens està indicant el pes que els altres tenen en les nostres vides i que la nostra "autoestima" no només depèn de nosaltres mateixos.

Trobam aquí la falàcia del "m'he de valorar un poc més". En la meva opinió, un enunciat d'allò més qüestionable. Convido al/la lector/a, ara mateix, a tancar els ulls i reflexionar sobre si mateix/a. Quines respostes clares troba?

Segurament, les respostes les trobarà experimentant, no només fent servir la raó. Sortir del món de la raó i entrar en el de les experiències: deixar de pensar en com som i provar-nos en els diferents reptes que la vida ens posa a davant. Les respostes sortiran soles.

T.S.

Quan la lògica no és la solució (I)

Una de les escoles de Psicologia més influents del segle XX ha estat probablement la de Palo Alto, a través del Mental Research Institute (MRI). Una de les idees centrals d'aquesta escola que ha tengut (i té) un llarg recorregut en la pràctica clínica de molts professionals és que les solucions aplicades a un problema, no per estar basades en un raonament perfecte des del punt de vista lògic, condueixen necessàriament a resultats positius. És més: de fet, en aplicar unes solucions determinades que resulten ineficaces, una freqüent tendència humana sol ser aplicar aquesta mateixa solució, però de forma més intensa, basant-se precisament en la bondat d'aquest raonament.

Vegem un exemple il·lustratiu:

Fa alguns anys, als Estats Units, un home tenia una por molt gran a volar, quasi una obsessió, simplement perquè temia trobar una bomba en el seu avió (era l'època dels atemptats aeris) i, al mateix temps, sentia un amor infinit per les capitals de l'art europeu, que no podia visitar.

Després de moltes reflexions, l'home, que era un apassionat dels càlculs probabilístics, volgué saber quantes eren vertaderament les probabilitats de trobar una bomba dins del seu propi avió.

Va començar a cridar a agents de viatges esperant trobar-los informats i demanà:

- Disculpi, em podria dir quantes probabilitats tenc de trobar una bomba en el vol de Nova York a París?

Com cal suposar, la majoria d'agents de viatges li contestà:

- No tenc temps de pensar amb aquestes estupideses!

Fins que, casualment, per qüestions de l'atzar, trobà a un agent de viatges tan apassionat com ell de les probabilitats, que li respongué tot d'una:

- Una probabilitat entre cent mil.

Ell hi pensà un poc i després demanà:

- Però permeti'm, quantes probabilitats tenc de trobar dues bombes en el mateix avió?

Al que l'agent contestà:

- Per això s'hauria de fer un càlcul exponencial, cridi'm d'aquí a mitja hora i li hauré resolt.

L'home cridà després de mitja hora exacta, i l'agent afirmà:

- Bé, he fet el càlcul exponencial: hi ha una probabilitat entre 100.000.000 de què vostè trobi dues bombes en el mateix avió.

L'home contestà:

Bé, doncs reservi'm un bitllet de vol de la propera setmana de Nova York a París.

L'home va ser arrestat a la porta d'embarcament de la TWA: portava una bomba dins del seu maletí, i defensava que actuava d'aquella manera pel bé de tothom perquè reduïa així, en gran mesura, les probabilitats de trobar una altra bomba a l'avió.

Aquest relat, tot i que extrem, constitueix un exemple clar d'intent de solució partint d'un raonament impecable des del punt de vista de la lògica, tot i que amb uns resultats desastrosos. Aquesta premissa, però, és extensible a la vida quotidiana de les persones: quants de problemes empitjoren per voler aplicar una vegada i una altra la mateixa solució?

En aquest sentit, i davant un problema que no s'aconsegueix resoldre, pot ser útil demanar-se: estic aplicant, tot i que sigui molt lògica, la solució més adequada?


T.S.

Què esperam dels altres?

Un motiu de consulta freqüent són les situacions personals que cursen amb estats d'ànim baix i que porten, sovint, a l'evitació d'activitats que tenguin a veure amb el contacte amb altres persones. No és estrany observar com aquest retraïment sol tenir a veure amb el fet d'estar molests o decebuts amb persones properes amb les que hi ha una relació significativa.

Alguns dels interrogants que es plantegen quan això ocorre és: què porta a una persona a decebre's fàcilment dels altres? On està el problema?

Exceptuant alguns casos, la majoria de nosaltres ens relacionam amb altres perquè som éssers socials: està al nostre codi genètic. Això té una implicació molt clara: estam exposats, inexorablement, al conflicte. Conflicte no és un concepte necessàriament negatiu, més bé és la prova de què hi ha opinions o creences diferents i, en fer-se públics, no coincideixen. Sobre el conflicte en podria parlar més, però l'objecte d'aquesta ressenya és una altra, la seva gestió: un conflicte mal gestionat pot portar, a vegades, a conseqüències personals catastròfiques. Anem a veure, breument, per què això ocorre, com prevenir-ho i, si es pot, com solucionar-ho.

En primer lloc, cal naturalitzar els conflictes i les diferències. Ni amb la persona més íntimament propera es comparteixen totes les opinions o creences. Som química, biològica i psicològicament únics. Per tant: quin sentit té esperar que tothom pensi com nosaltres? Partint d'aquesta base, serem més capaços d'acceptar opinions no coincidents amb la nostra.

En segon lloc, ocorre que, una vegada instaurat el conflicte entre dues o més persones, apareix el factor de "guerra freda" o el fet d'esperar que sigui l'altre qui doni la primera passa per a solucionar les diferències. Paradoxalment, sol passar que ambdues parts desitgen que es resolgui el problema, però cap fa res. La pregunta que hom s'ha de fer en situacions així, seria: el fet de no fer res, millora o empitjora la situació?

Sumat a això, es tendeix a pensar que, com que l'altre "no diu res", ho fa perquè no té interès en solucionar el conflicte. Aquesta interpretació, naturalment, sol estar sempre mancada de fonament i no fa més que alimentar el problema.

En darrer lloc es dóna, de forma habitual, una de les anomenades distorsions cognitives (un altre dia parlaré d'elles) que també contribueix a empitjorar la situació personal: la generalització. Si es dóna la circumstància de s'han tengut varis conflictes mal gestionats, hi ha la possibilitat de què s'instauri la creença de "la gent és dolenta" o de similars: s'extreu una conclusió general a partir d'una situació particular. Tot i que no resulta difícil desconfirmar aquesta falsa creença, si no es treballa damunt ella, les conseqüències són nefastes: retraïment, evitació i, a la llarga, depressió.

​Acceptam, doncs, els diferents punts de vista i els aprofitam per enriquir-nos?​

T.S.

Per què els meus fills són tan diferents?

Quan posam la mirada en les famílies i l'organització de les relacions entre els seus membres, trobam algunes característiques que, amb molta freqüència, es repeteixen. De fet, en aquelles en les que hi ha dos o més germans resulta fàcil veure com cada un d'ells sol rebre descripcions totalment oposades per part dels seus progenitors o per per part de persones properes a la família nuclear.

Qui no ha sentit parlar a una mare de les diferències entre els seus dos fills? Mentre que un és atent, l’altre és despistat, un és sensible i l’altre doncs més despreocupat, i així podríem continuar quasi indefinidament.

Aquest fenomen rep el nom de rol i contra-rol. D’alguna forma, les persones, per tal d’organitzar el nostre coneixement del món i de les altres persones que ens envolten, necessitam categoritzar per tal d’adaptar-nos millor i poder seleccionar conductes adequades en cada moment. Per exemple: si categoritzam a una amiga nostra com a “intel·ligent”, hi dirigirem unes conductes i comunicacions determinades, i si per exemple a un amic nostre el tenim categoritzat com a “decidit”, doncs el mateix succeirà: les nostres conductes cap a ell tendiran a acomodar-se a aquesta etiqueta que li hem assignat. Com cal suposar, les persones que reben aquestes comunicacions i conductes nostres en base a aquestes etiquetes, tendiran a percebre’s a si mateixes en consonància amb elles. Dit d'una altra manera: si la gent em tracta com una persona "decidida", jo mateix tendiré a veure-m'hi.

Doncs el mateix succeeix amb els nostres fills i filles. D’alguna manera, els pares i mares necessiten categoritzar-los i entendre'ls, sovint cercant diferències entre ells. Com a conseqüència, el que amb molta probabilitat succeirà és que el tracte cap a un o altre fill serà coherent amb l’etiqueta (o etiquetes) que se li haurà assignat. I l’infant, com cal suposar, tendirà a veure’s a si mateix de cada vegada més proper a l’etiqueta adjudicada pels pares. I ara ve la pregunta: això és bo o dolent? Serà objecte d’atenció d’un professional quan s’hagi convertit el quelcom rígid i excessivament polaritzat: “mira que el meu fill gran és estudiós, en canvi el petit és un desastre”.

Cal demanar-se, en aquest sentit, quin paper tenen les persones de l’entorn més proper del nin (pares, padrins, mestres) en instaurar, consolidar i, a vegades, exacerbar atributs, sovint per aquesta marcada necessitat que les persones tenim de categoritzar i classificar la realitat, i com poden arribar a polaritzar-se fins a convertir-se en disfuncionals.


T.S.

Parlar enlloc d'actuar

Una de les pautes de criança més àmpliament esteses i a la vegada de dubtosa eficàcia és la de parlar (o, al manco, fer-ho sempre). Els pares tenim una capacitat sorprenent per pronunciar amenaces que en realitat sabem que no complirem: "o deixes al teu germà tranquil o veuràs", "si no entres ara mateix, et quedaràs sense Play tot el capvespre", "si no t'acabes la verdura, no hi ha gelat". L'amenaça té l'avantatge de què ens permet pensar que estam fent alguna cosa per corregir als nostres fills, sense necessitat de dur-ho a terme realment.

Ara bé, l'educació d'un infant que desobeeix exigeix alguna cosa més que les habituals amenaces incomplides. Les que principalment haurem d'evitar, són les que segueixen els criteris DIA:

- Amenaçar amb càstigs Desproporcionats: "si tornes a llevar la jugueta al teu germà, portaré totes les teves al mercat a vendre-les"

- Il·limitats en el temps: "si torn a escoltar un insult, fora Play per tota la vida"

- Agressius: "si no deixes tranquil al cà, te les veuràs amb mi"

En altres paraules, quan menys creïbles siguin les amenaces, pitjor serà el seu resultat.

Així doncs: amenaçam o actuam?


(Fragments extrets de: "Cómo criar hijos tiranos". Beyebach i Herrero de la Vega, 2013)

La por a allunyar-se de les persones estimades

Trobam, sovint, una forma de por que es basa en les relacions afectives, això és: por intensa a ser abandonats per la parella o terror a perdre a les persones estimades com a conseqüència d'accidents o malalties. La idea insoportable de ser privats de les fonts principals d'afecte té fermat, a qui té aquesta por, a les persones estimades, sovint d'una manera angoixant. En tractar-se de la relació pares - fills, això es manifesta en excés d'atencions protectores que li fan veure el món i la gent de fora de la família com a realment perillosos.

Com a exemple podem citar la moda tan freqüent de donar al nin que va al col·legi un telèfon mòbil per a què pugui cridar, en cas de necessitat, als pares davant qualsevol dificultat. Això, com es pot intuir, porta al fill a demanar ajuda per a problemes que, en canvi, hauria d'afrontar de forma autònoma per adquirir confiança en els seus propis recursos. 

El resultat serà que el nin desenvoluparà una dependència patògena dels pares i una incapacitat per enfrontar obstacles de la vida que són útils per fer-lo créixer psicològicament sa. 

Aquesta ressenya convida a la reflexió del paper que les relacions tenen tant en els problemes infantils com en els adults, qüestionant la idea de que els problemes estan "dins" la persona.

(Fragments extrets de: "No hay noche que no vea el día". Giorgio Nardone, 2004)

L'efecte de la profecia que s'autocompleix

Cap als anys seixanta, en un experiment clàssic molt conegut, Robert Rosenthal i Lenore Jacobson decidiren investigar la influència que determinades comunicacions dels professors tenien sobre els alumnes, d'acord a les seves pròpies expectatives de rendiment.

De forma que disposaren el següent: seleccionaren a l'atzar alumnes d'una escola, després d'aplicar-lis tests d'intel·ligència. Indicaren als professors que alguns d'ells, degut a les seves altes capacitats, tendrien grans millores en el rendiment aquell curs. Cal dir que eren alumnes seleccionats a l'atzar i que els resultats de les proves no necessàriament es corresponien amb el que es comunicà als docents.

L'anàlisi dels resultats acadèmics al cap de vuit mesos, demostrà que el rendiment d'aquells alumnes millorà considerablement: amb independència de la seva capacitat, les pròpies expectatives positives del professor sobre aquests alumnes provocaren conductes favorables i, per tant, millores en el rendiment acadèmic.

També conegut com "efecte Pigmalió", és un estudi que convida a la reflexió de la influència que els diagnòstics psicològics (com ara TDAH, tant a l'alça) poden tenir no només a l'infant o l'adult, sinó també a les persones que els envolten i quin tipus de relació això pot acabar creant.
Les conclusions d'aquest estudi porten a importants implicacions terapèutiques de forta base constructivista i relacional, i una altra vegada es confirma l'aforisme de: "la veritat és allò que creiem".