Protegeixo massa als meus fills?

Si dedicam uns moments a reflexionar sobre les famílies actuals respecte a uns anys enrere, no serà difícil arribar a la conclusió de què hi ha diferències molt visibles, especialment en la relació dels pares i mares amb les seus fills. Fent un repàs de la seva evolució, aquestes diferències les trobam sobre tot en el terreny de l'afectivitat: podem dir que s'ha passat, en general, d'un model de privació afectiva (famílies on l'espai per mostrar les emocions dels pares cap als fills era molt reduït) a un model de clara protecció, on el que prima és que el nin o nina tengui cobertes totes les seves necessitats (amb pocs o nuls esforços) i on la proximitat afectiva és més patent. S'ha de dir, no obstant, que aquesta marcada distància dels pares cap als fills en les famílies d'unes dècades enrere estava basada, en moltes ocasions, en una rígida disciplina.

Quin model és desitjable? No hi ha una resposta concloent a aquest interrogant, ambdós models de família tenen, probablement, les seves respectives avantatges i desavantatges. Un altre dia faré una ressenya dels distints tipus de famílies. Ara anem a centrar-nos en el el de famílies (massa) protectores definint, molt breument, el que és un estil parental.

Un estil parental o marental determinat es pot entendre com una pauta de criança més o manco estable, com una forma constant de fer les coses cap als fills. No hem d'oblidar que cada un de nosaltres ve amb una càrrega genètica heretada i que això ens atorga unes característiques personals úniques. Però, tot i això, cal tenir també molt present que les pautes de criança amb les que hem crescut han tengut una influència determinant a l'hora de modelar aquestes característiques de personalitat heretades. Dit d'una altra forma, som com som per la informació que portam als gens però, sobre tot, per com hem estat educats. Aquesta premissa serà extensible als nostres fills, ara amb nosaltres com educadors. Hi varis estils als que faré referència més endavant en altres ressenyes. Ara vegem una mica en què consisteix l'estil hiperprotector.

Comencem fent algunes preguntes: per què es dóna la sobre protecció? Què sol observar-se en els infants que són massa protegits?

És possible que aquesta excessiva protecció sigui la conseqüència de la barreja de dos factors. El primer és la ferma creença de què: "ell/a no pot sol/a". Com és de suposar, aquesta forma de pensar activa tots els mecanismes compensatoris i substitutoris dels pares, que no fan altra cosa (amb la millor intenció) que contribuir a que els recursos personals que l'infant té per resoldre petits reptes segueixin latents, desactivats. És com si cada infant vengués al món amb la seva pròpia caixa d'eines, però que mai empra, perquè són els seus pares els que sempre usen les seves per ajudar-lo. Al final, acabarà per dependre de les eines del pare o de la mare, faltant-li la confiança necessària per emprar les seves.

El segon factor són les pors. Cal tenir molt present que una cosa són les pors dels pares i una altra ben diferent són les pors dels infants. De fet, qui no ha vist a un infant agafar por a alguna cosa davant les reiterades advertències de perill d'algun dels pares? Les pors tenen una sorprenent capacitat de ser traspassades, més si venen dels pares! Si hom té por, el que sol fer és evitar allò que n'hi fa i, per tant, no activar els recursos que té per enfrontar-la. Això ens torna dur a dependre d'altres per enfrontar-s'hi, en aquest cas dels pares.

Les conseqüències observades en els infants, adolescents i molts d'adults són, per exemple: recursos personals no desenvolupats, falta d'autonomia, pors i constant recerca de seguretat, etc. Si portam les conseqüències més enfora, no es estrany trobar fòbies o determinats problemes d'ansietat que poden derivar en problemes de major entitat.

Cada infant planteja reptes diferents, però per evitar arribar a crear aquesta dependència excessiva dels nins cap als pares, poden ser útils algunes indicacions genèriques: és important impulsar-los a fer que prenguin petites decisions en el dia a dia, ajudar-los a esforçar-se quan sigui necessari i, sobre tot, fer-lis saber que hi ha uns pares que l'ajudaran, però que no li resoldran tots els problemes. D'aquesta manera es propiciarà que puguin confiar en si mateixos, en les seves eines i en com emprar-les, fent-los més capaços de superar els obstacles que la vida els hi anirà plantejant.



T.S.