El dubte persistent no és altra cosa que una contínua - i normalment inútil - recerca de respostes a preguntes de difícil solució des del punt de vista de la lògica. Les persones, basant-nos en la il·lusió de què arribarem al raonament perfecte (difícilment assolible), pensam incansablement: solem entrar en una espiral hiper racional de preguntes i respostes, camí que sol acabar amb un sentiment d'angoixa i de sensació d'incapacitat d'avançar en la vida i, per tant, de decidir. Dit d'una altra manera, necessitam estar totalment segurs per decidir, i només hi estam si el que hem raonat és perfecte, cosa molt difícil (per no dir impossible). Per exemple: em compro el cotxe blanc o vermell? El lector observarà que aquesta decisió serà més fàcil de prendre si hom es basa en el què li agrada, no en un argument racional resultat de pensar molt. La paradoxa sol estar en què pensam més per decidir millor i, de vegades, com més pensam, menys ens deixam sentir, quan és precisament el que sentim el què a vegades empeny a decidir.
Quan passa això de pensar massa, sol instal·lar-se en la persona la creença d'incapacitat, que es tradueix en una auto-imatge poc afavoridora: "sóc insegur/a", "sóc indecís/a". Ja sabem, per anteriors ressenyes, que les profecies basades en atributs tant que ens adjudiquen els altres com ens adjudiquem nosaltres mateixos, tenen tendència a fer-se realitat. Per exemple, si està molt arrelada dins mi la idea de què sóc una persona insegura, tendiré a mostrar-me com a tal, el que contribuirà a què els demés m'hi vegin, el que reforçarà la meva imatge de què ho sóc, i així podríem continuar recursivament fins a l'infinit.
A això se li suma, i aquesta és una característica de la societat moderna, les nombroses possibilitats d'elecció que solem tenir al nostre abast. Aquí el dubte apareix tant a l'hora de decidir-nos abans com després d'haver-ho fet: els dubtes apareixen a l'hora d'escollir, emperò, una vegada feta l'elecció, també apareixen per si el què hem escollit és el correcte! Crec que poca discussió hi ha sobre el fet que avui dia estam bombardejats a informació i que evidentment això influeix en la nostra forma de construir i manejar la realitat. Així, tal com afirma Barry Schwartz, psicòleg que ha teoritzat àmpliament sobre el tema, existeix el que ell defineix com a "dogma occidental", d'acord al qual si el que es pretén és maximitzar la felicitat dels ciutadans, la manera de fer-ho és maximitzant la seva llibertat individual, donant-li les màximes possibilitats d'elecció: res més enfora de la realitat. Us recomano, si desitjau aprofundir-hi, el seu llibre: The Paradox of Choice: Why more is less.
Un altre factor que contribueix a alimentar aquesta pauta mental problemàtica és el tipus d'educació que hom ha rebut. Això es relaciona amb el model de famílies protectores: molts han crescut tenint al seu abast quasi tot el que han necessitat, amb uns pares disposats a ajudar en tot el precís. Això, clar, té dues implicacions: per una banda, s'ha crescut dins una estructura familiar estable i per tant ha existit la seguretat emocional necessària per desenvolupar una personalitat saludable; però, per altra, no s'ha estat del tot encoratjat a prendre decisions des de petit, facultat quasi indispensable a la vida adulta.
Tot i l'esmentat, l'errada no és dubtar: el dubte és consubstancial a l'ésser humà i a vegades és necessari. El problema està en caure en la 'trampa' que la ment ens posa: la dificultat ve quan el dubte s'apodera de nosaltres i es generalitza, fent-nos incapaços de prendre decisions.
La clau està en què quan ens sobrevé el dubte i no som capaços de resoldre'l, solem posar en pràctica un guió mental i comportamental determinat, que naturalment pot ser treballat terapèuticament.
T.S.
No hay comentarios:
Publicar un comentario