És tasca habitual dels psicòlegs el fet d'ajudar a canviar l'enfocament que les persones utilitzen per funcionar a la seva vida i per resoldre els seus problemes. De fet, sol ser aquest mateix enfocament el que constitueix la base dels problemes que més tard acabaran portant a consulta. En aquest sentit, cada persona té la seva pròpia i singular manera d'enfocar i, per tant, de construir la realitat.
Aquestes particulars formes d'enfocar la realitat, si es pensa, no són altra cosa que la manera que cada un de nosaltres té per relacionar-se. Aquestes relacions poden anar en tres direccions: cap a nosaltres mateixos, cap a les persones del nostre entorn i cap a la societat (o, en un sentit més ampli, el món). Quants de nosaltres ens hem queixat d'una cosa que no va bé a la societat? I quantes vegades observam aspectes que no ens agraden dels altres? I quan es refereix a nosaltres mateixos, què feim quan hi ha algun aspecte nostre que no acabam d'acceptar? El que sembla clar és que no hi ha formes de relació que per si mateixes siguin patògenes. El que sí resultarà problemàtic serà la seva rigidesa, és a dir, la no possibilitat (o no capacitat) de canviar-les si no ens serveixen o són contraproduents. Dit d'una altra forma, penso o em comporto d'una determinada manera i això no m'ajuda, però no sóc capaç de canviar d'idea o de guió de comportament, ja sigui perquè estic convinçut d'allò que penso o no aconsegueixo fer-ho d'una forma diferent.
Diríem doncs que, de vegades, les persones empram formes rígides i disfuncionals de construir la realitat de nosaltres mateixos, del món i dels altres, essent tasca dels psicòlegs oferir-ne de flexibles i funcionals, a través de la consecució d'un canvi de perspectiva de la situació o d'un reenfocament, per exemple, gràcies al fet de considerar aspectes que abans no s'havien considerat. Vegem-ne un exemple magistral extret, una altra vegada, d'un dels llibres - en la meva opinió - de referència per a l'anàlisi d'aquest fenomen: Cambio, de Paul Watzlawick.
"Es sábado por la tarde y todos los chicos están de vacaciones, excepto Tom Sawyer, que ha sido condenado a enjabelgar treinta yardas de vallas de nueve pies de alto. La vida le parece vacía y la existencia una carga. No es solamente el trabajo aquello que encuentra intolerable, sino especialmente la idea de que todos los chicos que pasen se reirán de él por tener que trabajar. En este sombrío y desesperado momento, refiere Mark Twain, le ilumina una súbita inspiración. Nada menos que una grande y magnífica inspiración.
A los pocos instantes acierta a pasar por allí un chico, aquel ante el cual Tom teme más hacer el ridículo.
-Hola chico, con que trabajando ¿eh?
-¡Cómo! ¿Tú por aquí, Ben? No me había dado cuenta.
-Me voy a nadar. ¿No te gustaría venir? Pero ya veo que tienes que trabajar, ¿no te gustaría? ¡Apuesto a que te gustaría!
Tom contempló un momento al otro chico y le dijo:
-¿A qué llamas trabajar?
-¿Cómo? ¿Es que eso no es trabajo?
Tom reanudó su tarea de enjabelgar y contestó negligentemente:
-Bueno, puede que lo sea y puede que no le sea. Todo lo que sé es que le gusta a Tom Sawyer.
-Vamos, ¿no querrás decir que te gusta esto?
La brocha continuaba moviéndose.
-¿Gustarme? Bueno, no sé por qué no habría de gustarme. ¿Es que un chico tiene ocasión de encalar una valla todos los días?
Esto lanzó nueva luz sobre el asunto. Ben dejó de mordisquear su manzana. Tom hacía oscilar la brocha elegantemente de un lado a otro, dio un paso atrás para observar el efecto, agregó un toque aquí y allá, volvió a observar con ojo crítico el efecto obtenido. Ben observaba cada uno de sus movimientos y se mostraba cada vez más interesado, cada vez más absorto. De repente dijo:
-Oye, Tom, déjame blanquear un poco.
Hace media tarde, la valla tiene tres capas de pintura y Tom está literalmente rebosante de riqueza: un chico tras otro ha repartido con él sus bienes por el privilegio de pintar parte de la valla."
Com s'haurà observat, aquí no s'ha produït cap canvi en un pla de realitat, al manco inicialment. El que sí ha canviat ha estat l'enfocament, passant de ser quelcom aparentment desagradable a una tasca desitjable, inclús divertida. Així, tal com afirmà el filòsof Epictet: "no són les coses les que ens afecten, sinó l'opinió que tenim d'elles".
T.S.
No hay comentarios:
Publicar un comentario