Per què els meus fills són tan diferents?

Quan posam la mirada en les famílies i l'organització de les relacions entre els seus membres, trobam algunes característiques que, amb molta freqüència, es repeteixen. De fet, en aquelles en les que hi ha dos o més germans resulta fàcil veure com cada un d'ells sol rebre descripcions totalment oposades per part dels seus progenitors o per per part de persones properes a la família nuclear.

Qui no ha sentit parlar a una mare de les diferències entre els seus dos fills? Mentre que un és atent, l’altre és despistat, un és sensible i l’altre doncs més despreocupat, i així podríem continuar quasi indefinidament.

Aquest fenomen rep el nom de rol i contra-rol. D’alguna forma, les persones, per tal d’organitzar el nostre coneixement del món i de les altres persones que ens envolten, necessitam categoritzar per tal d’adaptar-nos millor i poder seleccionar conductes adequades en cada moment. Per exemple: si categoritzam a una amiga nostra com a “intel·ligent”, hi dirigirem unes conductes i comunicacions determinades, i si per exemple a un amic nostre el tenim categoritzat com a “decidit”, doncs el mateix succeirà: les nostres conductes cap a ell tendiran a acomodar-se a aquesta etiqueta que li hem assignat. Com cal suposar, les persones que reben aquestes comunicacions i conductes nostres en base a aquestes etiquetes, tendiran a percebre’s a si mateixes en consonància amb elles. Dit d'una altra manera: si la gent em tracta com una persona "decidida", jo mateix tendiré a veure-m'hi.

Doncs el mateix succeeix amb els nostres fills i filles. D’alguna manera, els pares i mares necessiten categoritzar-los i entendre'ls, sovint cercant diferències entre ells. Com a conseqüència, el que amb molta probabilitat succeirà és que el tracte cap a un o altre fill serà coherent amb l’etiqueta (o etiquetes) que se li haurà assignat. I l’infant, com cal suposar, tendirà a veure’s a si mateix de cada vegada més proper a l’etiqueta adjudicada pels pares. I ara ve la pregunta: això és bo o dolent? Serà objecte d’atenció d’un professional quan s’hagi convertit el quelcom rígid i excessivament polaritzat: “mira que el meu fill gran és estudiós, en canvi el petit és un desastre”.

Cal demanar-se, en aquest sentit, quin paper tenen les persones de l’entorn més proper del nin (pares, padrins, mestres) en instaurar, consolidar i, a vegades, exacerbar atributs, sovint per aquesta marcada necessitat que les persones tenim de categoritzar i classificar la realitat, i com poden arribar a polaritzar-se fins a convertir-se en disfuncionals.


T.S.