Aquesta és una tendència que ha proliferat - diria que d'una forma massiva - en els darrers anys, especialment arrel de l'emergència i consolidació de les xarxes socials com a una de les principals formes d'interacció entre les persones (valgui dir que ja estaria bé si això no mengés terreny a les interaccions socials reals, però malauradament no és així). Respecte de les xarxes i del seu ús també massiu, cal citar Zygmunt Bauman, un dels sociòlegs més eminents del segle XX i del present XXI. Segons Bauman, les xarxes socials són una 'trampa', sostenint que només serveixen per tancar-se en la 'zona de confort', adormint les capacitats que tenim les persones per relacionar-nos. Tot i això, la majoria de nosaltres ens hi hem sumat, en alguns casos arribant a generar autèntiques addiccions.
Però l'objecte de l'article és un altre: la presència repetida de missatges del tipus "pensa en positiu" que aquestes xarxes contenen (tot i que no només elles, també la societat mediàtica en general). Abans d'entrar en matèria, cal apuntar que el trastorn mental més prevalent del segle XXI és la depressió, arribant a la taxa del 10% de la població en els països desenvolupats. Cal suposar que aquestes cifres estan extretes de les informacions oficials, vull dir: a quina estadística estan recollides totes aquelles persones que experimenten a la seva vida de forma més o menys recurrent estats de tristor, però sense arribar a ser diagnosticades amb un episodi depressiu? Si també es tengués en compte aquesta dada, les cifres probablement serien escandaloses. No és estrany, doncs, veure com a la societat existeix la necessitat de cercar camins que condueixin a estats emocionals positius i al desitjat benestar. Fàrmacs a part, són les les xarxes socials les que aparentment ofereixen, per la via fàcil, aquesta possibilitat, i són un bon termòmetre per calibrar com de necessitada està la població de trobar vies a la tan anhelada felicitat.
Arribats a aquest punt, cal diferenciar entre una actitud optimista a la vida (cosa que resulta desitjable) i la necessitat d'estar sempre bé: si es pensa, això darrer no és més que una creença irracional. D'aquí surt el punt important de la qüestió: intentar pensar en positiu i/o tractar d'animar-se quan hom no està bé, ajuda a estar millor? Cal reflexionar una mica sobre aquest fet: intentar pensar en positiu quan hom no està bé, pensant que així estarà millor, potser no sigui més més que una il·lusió del pensament i que fins i tot resulti desaconsellable. Coneixeu algú que hagi deixat de preocupar-se intentant 'pensar en positiu'? O, un altre exemple que s'apropa bastant al que vull explicar: algú s'ha sentit millor, estant trist, després de què un amic - amb la millor intenció - li hagi dit que s'animi, que hi ha moltes coses positives que ara no veu? O tal vegada això l'ha ajudat a entristir-se una mica més per no ser capaç de veure-ho? I algú que per dir-se a si mateix que no val la pena posar-se nerviós, hagi deixat d'estar-hi? Aquí cal dir que les emocions positives solen provenir, sobre tot, de les experiències positives, que són les que realment tenen poder en nosaltres i, molt especialment, quan hem estat nosaltres mateixos les que les hem provocades, és a dir, quan hem tengut percepció de control sobre elles: això augmenta la nostra sensació d'eficàcia i, per tant, de benestar: un missatge en clau positiva al facebook, tot i que tengui la millor de les intencions, potser no reuneixi aquests ingredients.
Però hi ha un altre factor a considerar en tot això: la por a experimentar estats d'ànim negatius, la forma en què la societat mediàtica sistemàticament els rebutja i, per extensió, ens fa rebutjar també a nosaltres: sembla com si sempre haguéssim d'estar feliços i joiosos.
L'important aquí és que no ens deixen conviure amb les experiències negatives i tristes de la vida que, si es pensa, són les que més ensenyen i ajuden a créixer si són ben manejades i no s'intenta escapar d'elles de qualsevol forma possible: això darrer sol dur, amb certa probabilitat, a algun problema addiccional de caire més seriós.
No hay comentarios:
Publicar un comentario