Diagnòstics sí o no?

Resulta evident el fet que, avui dia, està instaurat dins el món de la psicologia el debat de si els diagnòstics sobre problemes mentals i comportamentals ajuden a afavorir una bona intervenció terapèutica, tant en infants com en adults. La pregunta que es sol fer - i que no resulta fàcil de respondre - és: ajuden els diagnòstics en psicoteràpia i en la vida en general? Què cal dir a aquelles persones la demanda principal de les quals és la recerca d'un diagnòstic pensant que això començarà a solucionar-lis els seus problemes? Surten reforçades, si reben un diagnòstic?

Tots estarem més o manco d'acord en què, si patim una afecció física, per exemple de caire dermatològic, doncs voldrem saber de què es tracta per pal·liar-ho i facilitar l'abordatge mèdic. Emperò, passa el mateix en psicologia? Provem d'intentar resoldre aquest interrogant amb alguns arguments.

Històricament, en el camp de la salut mental, ha predominat un model epistemològic (de construcció del coneixement) basat en la idea de què és necessari diagnosticar. Així, trobam els manuals de psiquiatria que classifiquen els diversos trastorns mentals i comportamentals (per als curiosos, cercar: DSM). No obstant, pareix clar que aquests manuals es pleguen decididament al servei dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica, en base a la coneguda equació de diagnòstic = fàrmacs. Cal fer-se, però, algunes preguntes: són sempre necessaris els fàrmacs? Què passa si els enretiram després d'haver-los fet servir? Alguns destacats neuròlegs, com Antonio Damasio, sostenen que quan es tracta un problema farmacològicament, és com si "es posés guix" al cervell: és a dir, s'inhibeixen les respostes fisiològiques, però la percepció del problema segueix intacta. Per tant... resolen els fàrmacs els problemes? Hi ha alternativa clara a ells? Per què amb els anys augmenta el nombre de trastorns psicològics i psiquiàtrics? Què hi ha darrere això? Són preguntes per a la reflexió.

Convida a donar-li algunes voltes més a l'assumpte el següent text de F. Allen a Psychoterapy Networker:

"Con niños, es absolutamente crucial reconocer que existen diferencias individuales, diferencias evolutivas, fuentes de estrés familiar, de estrés escolar, problemas ambientales y todos ellos pueden producir conductas que se confundan con un trastorno psiquiátrico. Estp es así especialmente hoy día, que se han reducido las horas de educación física en los colegios y ha aumentado el número de niños por aula. En vez de imponer un diagnóstico médico a este tipo de niños y tratarles con fármacos estimulantes que no necesitan, deberíamos gastar el dinero en reducir el tamaño de las clases y tener más educación física."

Sembla clar que si pretenem que les persones canviïn, les hem de veure com a posseidores de recursos i hem de considerar tot allò que les envolta per entendre els seus problemes.

Però un dels aspectes més importants és el de l'estigma del diagnòstic. Estigma és la condició, atribut, tret o comportament que fa que el seu portador sigui inclòs dins una categoria social que genera una resposta negativa, vegent a qui el porta com a inacceptable o inferior.

L'estigma té dues implicacions importants, relacionades entre elles:

- Com em comporto jo: canviarà el meu comportament si em veig d'una determinada manera a causa del diagnòstic que m'han assignat? Representarà una ajuda o em limitarà?

- Com em veuen els altres: si porto un diagnòstic a sobre, com em tractarà la gent del meu voltant? I aquest tracte, tendrà una influència en la meva forma de veure'm?

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: diagnòstics sí o no?

T.S.