Pareix clar que avui dia resulta difícil educar a una
filla o fill. Mòbils, xarxes socials, crisi de valors i moralitat, dificultats
de conciliació de vida laboral i familiar... Amb aquest escenari, quan es posa
la mirada als problemes que apareixen habitualment a l'àmbit de la família, un
que es troba amb relativa freqüència i que sol ser motiu de consulta per part
dels pares és el fet de què els fills tenguin vertaderes dificultats per obeir
i seguir normes.
Està fora de dubte que molts de pares posen la millor
de les intencions per tal de criar persones carinyoses, educades i honestes,
tot i que de vegades aquestes bones intencions acaben contribuint a què els
fills es converteixin primer en nins capritxosos, després en adolescents
dèspotes i finalment en el que avui en dia es coneix com "fills
tirans". Vegem tot seguit, d'una forma introductòria, algunes de les
coses de caire general que cal tenir en compte per tal de no arribar a
aquest punt.
La infància és un moment privilegiat per començar a establir les pautes
educatives que serviran al fill per anar moldejant la seva personalitat i la
seva forma de relacionar-se. Aquí cobra importància el fet de posar
límits clars des del principi sabent acompanyar, ferma però
suaument, quan al nin li costa acceptar-los. Cal evitar, doncs, adoptar un
estil massa permissiu amb els fills, però també un estil massa basat en les
normes i la coerció. Dit d'una altra manera, és summament important saber dir
que no, però el com es diu també ho és: quan el fill mostra
la seva disconformitat cap a alguna cosa que se li nega en forma de
"rabieta", el que resulta més desaconsellable és cedir a ella o
respondre amb un grau similar d'agressivitat. Si som agressius amb ells, no
podem esperar una resposta diferent. Ja ens ho ensenyà A. Einstein: "donar
exemple no és la principal manera d'influir sobre els altres; és l'única
manera".
D'aquesta forma, cal esperar un nin que accepta que hi ha normes que està en l'obligació d'obeir. També l'ajudam a saber que no ho té fàcil per anteposar les seves necessitats a les dels pares de forma que tot giri al seu voltant: és saludable que puguin entendre que hi ha persones amb necessitats diferents a les seves que també s'han de satisfer: aquest, en la meva opinió, constitueix un dels pilars de l'educació en edats primerenques.
D'aquesta forma, cal esperar un nin que accepta que hi ha normes que està en l'obligació d'obeir. També l'ajudam a saber que no ho té fàcil per anteposar les seves necessitats a les dels pares de forma que tot giri al seu voltant: és saludable que puguin entendre que hi ha persones amb necessitats diferents a les seves que també s'han de satisfer: aquest, en la meva opinió, constitueix un dels pilars de l'educació en edats primerenques.
Una de les altres coses que cal considerar a l'hora d'educar és l'autonomia.
Si es pensa, cada dia hi ha oportunitats per promoure-la. D'entrada, pot ser
útil fer-se aquesta pregunta: quantes coses feim els pares pels fills
però que ells ja saben fer? Segons un aforisme que convida a la
reflexió de Jorge Wagensberg, físic i divulgador científic, "ensenyar no
consisteix només en donar comprensions, sinó en assenyalar camins per
ensopegar-se amb elles". En el sentit que apunta Wagensberg pot ser
interessant, com a pares i educadors, fer-se algunes preguntes: posam a prova
com de capaços són els fills o directament substituïm les seves capacitats perquè
pensam que no poden sols? Quin concepte tenim d'ells: com a persones que poden
o que no poden? I alguna vegada ens hem aturat a pensar de quina manera
influeix en la nostra manera de fer les coses aquest mateix concepte que tenim?
I és més: de quina manera ells i elles el reben, aquest concepte? Tot plegat té
una influència enorme en el creixement emocional dels infants: com més
oportunitats tenen de fer coses i fer-les bé, més encoratjats es sentiran i més
reforçats es sentiran per les persones del seu voltant.
Segons el nin creix i es dóna amb certa freqüència el
comportament desobedient, no és estrany veure com els pares fan servir la
infructuosa estratègia del "parlar enlloc d'actuar", ja
descrita breument unes quantes ressenyes enrere. El fet d'amenaçar que el
càstig tendrà lloc però no arribar a executar-lo té efectes clarament adversos:
es perd autoritat a ulls del fill, que pensa, no sense raó: "tanmateix
no ho farà...". Una altra modalitat del parlar en lloc d'actuar és la
de raonar incansablement amb ells sense prendre altres
mesures, pretenent que això tengui algun efecte sobre el seu comportament: hi
ha moments en els que resulta totalment ineficaç, especialment a l'entrada de
l'etapa de l'adolescència.
D'aquests i d'altres aspectes se'n pot parlar
àmpliament, així que en futures ressenyes s'hi dedicarà més espai per a
reflexionar-hi.
T.S.
No hay comentarios:
Publicar un comentario