A les persones se'ns pot entendre com un complex organisme que constantment està interactuant amb el seu medi i que, com qualsevol altre organisme, necessita un equilibri intern per sobreviure. Aquest, explicat d'una forma molt breu, és el concepte d'homeostasi, que vol dir que tot organisme viu tendeix a l'estabilitat.
Així, les persones no en som una excepció. Necessitam estabilitat física i mental, perquè del contrari els problemes invairien les nostres vides. Un dels elements de què disposam per mantenir aquest equilibri a les nostres vides, és la forma en què pensam. Dit d'una forma ràpida: necessitam entendre tot el que ens passa, trobar significats que encaixin amb les nostres particulars formes d'entendre el món i les persones perquè, del contrari, el nostre sistema intern es desestabilitza i, de perllongar-se molt en el temps, aquesta falta d'estabilitat pot esdevenir psicològicament lesiva. A aquestes singulars maneres d'entendre tot el que ens passa, les podem definir com creences.
Tot i que n'hi ha diferents tipus, del que m'interessa parlar és de l'enorme influència que tenen les nostres creences per funcionar a les nostres vides, i de quina manera ens poden portar a formes especialment intenses de patiment que, de fer servir-ne unes altres, no tendrien lloc. De quina manera es creen aquestes formes de construir la realitat? Vegem-ho tot seguit.
Un fenòmen basat en la creença que observo sovint és la necessitat que les persones tenim d'acostar la realitat al que desitjam, és a dir, esforçar-nos en creure una determinada cosa. Tal vegada amb més freqüència de la que seria desitjable, solem representar mentalment el món que ens envolta de la forma més propera als nostres desitjos, necessitats i idees. Valgui com exemple el relat d'un destacat psicòleg del segle XX, Gordon Allport, al 1964. Conta Allport que, després d'acabar la Primera Guerra Mundial, a un hospital austríac per veterans, un pacient mostrava un dolor físic generalitzat i perdia pes d'una manera inexplicable. Els metges no aconseguien emetre un diagnòstic, motiu pel qual varen demanar l'opinió d'un patòleg important, anunciant al pacient que aquest metge seria capaç de diagnosticar el seu mal i de definir la teràpia apropiada. Quan el famós doctor va arribar al llit del malalt, observà atentament aquell home sense tocar-lo en absolut i, finalment, va dir: "moribundus". I el gran patòleg, acompanyat pel sèquit dels seus assistents, se n'anà. Inexplicablement, a partir d'aquell moment el pacient començà a millorar, recuperà el pes i, passades unes setmanes, es curà i fou donat d'alta. Passat un temps, visità al gran patòleg a casa seva per fer-li entrega d'un obsequi i donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida... La sort de no saber llatí!
Aquest relat obliga a fer-se una pregunta: què és el que curà aquest home? De quina manera les creences (fonamentades o no) sobre altres persones tenen influència sobre nosaltres?
Sol ocórrer també que hi ha ocasions en que els fets que observam no encaixen amb el nostre sistema de creences, és a dir, amb la nostra forma de pensar. Aquí solen observar-se dues grans tendències: hi ha els que es qüestionen el perquè d'allò que no encaixa, el que implica desestabilitzar el sistema. Si d'aquest procés de qüestionament s'arriba a una nova creença diferent a la inicial, es pot afirmar que s'ha donat un nou aprenentatge. Pel contrari, l'altra tendència que s'observa sovint és tractar d'acomodar els fets a les creences, de forma que romanguin inalterables, i per tant, evitant desestabilitzar el sistema psicològic. Com el lector haurà intuït, això implica enganar-se a si mateix: quantes persones hi ha de les que es pot afirmar que hi ha alguna cosa que no volen veure o entendre?
Una prova d'aquesta tendència que les persones tenim per enganar-nos a nosaltres mateixos la demostrà Alex Bavelais a l'Universitat d'Stanford. Aquest investigador col·locava a una persona davant una sèrie de parelles de números sense cap relació entre ells, però els hi demanava si veia alguna relació. Moltes persones creien descobrir relació entre els números després de repetides presentacions, però la realitat era que no n'hi havia. Inclús a algunes, quan després se les informava de la inexistència de la relació, seguien afirmant que elles n'hi havien vist.
Queda clar, doncs, que veim el que volem veure. Seleccionam aquells aspectes de la realitat que més encaixen amb les creences que tenim arrelades dins nosaltres per no entrar constantment en crisi i desestabilitzar-nos, tot i que de vegades sigui aconsellable el contrari. D'això n'és profundament il·lustrador aquest conte:
"Hi ha una història antiga que conta que hi havia un savi que acollia a la porta de la ciutat a tot viatger que entrava. Un dia arribà un home, que li demanà: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? I el savi li preguntà: tu com creus que són? L'home li respongué: esper que no siguin com les de la ciutat de la que venc, que eren egoïstes i dolents. El savi li respon dient: també aquí trobaràs ciutadans egoïstes i dolents. Al dia següent, arribà un home que li demanà al savi: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? El savi respongué demanant: com creus que són? Imagino que són persones bones i hospitalàries, digué l'home. El savi respongué: també aquí són bones persones i hospitalàries."
Així, les persones no en som una excepció. Necessitam estabilitat física i mental, perquè del contrari els problemes invairien les nostres vides. Un dels elements de què disposam per mantenir aquest equilibri a les nostres vides, és la forma en què pensam. Dit d'una forma ràpida: necessitam entendre tot el que ens passa, trobar significats que encaixin amb les nostres particulars formes d'entendre el món i les persones perquè, del contrari, el nostre sistema intern es desestabilitza i, de perllongar-se molt en el temps, aquesta falta d'estabilitat pot esdevenir psicològicament lesiva. A aquestes singulars maneres d'entendre tot el que ens passa, les podem definir com creences.
Tot i que n'hi ha diferents tipus, del que m'interessa parlar és de l'enorme influència que tenen les nostres creences per funcionar a les nostres vides, i de quina manera ens poden portar a formes especialment intenses de patiment que, de fer servir-ne unes altres, no tendrien lloc. De quina manera es creen aquestes formes de construir la realitat? Vegem-ho tot seguit.
Un fenòmen basat en la creença que observo sovint és la necessitat que les persones tenim d'acostar la realitat al que desitjam, és a dir, esforçar-nos en creure una determinada cosa. Tal vegada amb més freqüència de la que seria desitjable, solem representar mentalment el món que ens envolta de la forma més propera als nostres desitjos, necessitats i idees. Valgui com exemple el relat d'un destacat psicòleg del segle XX, Gordon Allport, al 1964. Conta Allport que, després d'acabar la Primera Guerra Mundial, a un hospital austríac per veterans, un pacient mostrava un dolor físic generalitzat i perdia pes d'una manera inexplicable. Els metges no aconseguien emetre un diagnòstic, motiu pel qual varen demanar l'opinió d'un patòleg important, anunciant al pacient que aquest metge seria capaç de diagnosticar el seu mal i de definir la teràpia apropiada. Quan el famós doctor va arribar al llit del malalt, observà atentament aquell home sense tocar-lo en absolut i, finalment, va dir: "moribundus". I el gran patòleg, acompanyat pel sèquit dels seus assistents, se n'anà. Inexplicablement, a partir d'aquell moment el pacient començà a millorar, recuperà el pes i, passades unes setmanes, es curà i fou donat d'alta. Passat un temps, visità al gran patòleg a casa seva per fer-li entrega d'un obsequi i donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida... La sort de no saber llatí!
Aquest relat obliga a fer-se una pregunta: què és el que curà aquest home? De quina manera les creences (fonamentades o no) sobre altres persones tenen influència sobre nosaltres?
Sol ocórrer també que hi ha ocasions en que els fets que observam no encaixen amb el nostre sistema de creences, és a dir, amb la nostra forma de pensar. Aquí solen observar-se dues grans tendències: hi ha els que es qüestionen el perquè d'allò que no encaixa, el que implica desestabilitzar el sistema. Si d'aquest procés de qüestionament s'arriba a una nova creença diferent a la inicial, es pot afirmar que s'ha donat un nou aprenentatge. Pel contrari, l'altra tendència que s'observa sovint és tractar d'acomodar els fets a les creences, de forma que romanguin inalterables, i per tant, evitant desestabilitzar el sistema psicològic. Com el lector haurà intuït, això implica enganar-se a si mateix: quantes persones hi ha de les que es pot afirmar que hi ha alguna cosa que no volen veure o entendre?
Una prova d'aquesta tendència que les persones tenim per enganar-nos a nosaltres mateixos la demostrà Alex Bavelais a l'Universitat d'Stanford. Aquest investigador col·locava a una persona davant una sèrie de parelles de números sense cap relació entre ells, però els hi demanava si veia alguna relació. Moltes persones creien descobrir relació entre els números després de repetides presentacions, però la realitat era que no n'hi havia. Inclús a algunes, quan després se les informava de la inexistència de la relació, seguien afirmant que elles n'hi havien vist.
Queda clar, doncs, que veim el que volem veure. Seleccionam aquells aspectes de la realitat que més encaixen amb les creences que tenim arrelades dins nosaltres per no entrar constantment en crisi i desestabilitzar-nos, tot i que de vegades sigui aconsellable el contrari. D'això n'és profundament il·lustrador aquest conte:
"Hi ha una història antiga que conta que hi havia un savi que acollia a la porta de la ciutat a tot viatger que entrava. Un dia arribà un home, que li demanà: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? I el savi li preguntà: tu com creus que són? L'home li respongué: esper que no siguin com les de la ciutat de la que venc, que eren egoïstes i dolents. El savi li respon dient: també aquí trobaràs ciutadans egoïstes i dolents. Al dia següent, arribà un home que li demanà al savi: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? El savi respongué demanant: com creus que són? Imagino que són persones bones i hospitalàries, digué l'home. El savi respongué: també aquí són bones persones i hospitalàries."
T.S.
2 comentarios:
Excel·lent entrada! Les creences formen part de nosaltres. Conformen el nostre ”model de realitat”, un model fabricat a la nostra mida allà on estem còmodes. Però, tal i com expliques, també pot esdevenir una cuirassa que ens protegeix i ens aïlla, impidint-nos avançar en la recerca del nostre millor futur. Contestant la teva pregunta, al meu poble hi ha gent de tota mena, sobretot bona gent que mira de viure de la millor manera que sap i que pot, la qual cosa em sembla molt lloable. Salutacions cordials.
Moltes gràcies pel comentari, Àngel. Així és, les creences determinen el què som i les ulleres que feim servir per veure el nostre món. De tant en quan, cal qüestionar-se-les!
Publicar un comentario