Un element que té una importància cabdal dins de les famílies és el de la comunicació. La seva observació detallada ens permetrà acostar-nos a la comprensió de les maneres que cadascú té per relacionar-se dins d'ella, que solen tornar estables amb el pas del temps. Com cal suposar, això cobra especial rellevància quan parlam de la forma que els pares tenen de comunicar-se amb els fills.
Així, el que es sol observar és que, amb el temps, aquestes formes de relacionar-se solen tornar reiteratives i repetitives, arribant a constituir el que s'anomenen patrons de relació. I, si juntam aquests patrons que observam entre els membres, podem començar a parlar d'un model de comunicació familiar determinat.
Entenem, doncs, com a model de comunicació familiar la forma general, i més o manco estable, que els membres de la familia empren per relacionar-se entre ells. La comunicació intrafamiliar pot adoptar vàries formes, així que de models de comunicació en trobarem varis. Del que m'interessa parlar en aquesta ressenya és el model de comunicació basat en el dèficit i les seves repercussions, atès que no resulta estrany trobar-los a les consultes.
Dit d'una forma ràpida: quan ens dirigim a algú podem fer-ho basant-nos en les coses bones que decidim veure d'aquella persona, o basant-nos en el què creim que li falta o en els atributs negatius que projectam en ell o ella. Això segon, com és esperable, sol provocar amb el temps un cert deteriorament de la relació. Aquest deteriorament segurament ajuda a que la comunicació segueixi basant-se en allò negatiu, el que incrementa el conflicte, i així successivament. Per tant, és raonable pensar que es tracta d'un model comunicatiu del que cal fugir-ne.
Però què és exactament això del "llenguatge del dèficit"? Harold Goolishian, psicòleg, ho descriu molt bé fent servir la metàfora del forat negre. Diu Goolishian: "el llenguatge del dèficit crea un món de descripcions que només comprèn el que està malament, el que falla, el que està absent o el que és insuficient (...), comparable a un forat negre del que és molt difícil escapar. Al fer servir la metàfora de forat negre, tracto de capturar l'essència d'un sistema de significats les forces dels quals són tan poderoses que és impossible fugir d'ell cap a altres realitats".
Així, amb els nostres fills, tenim elecció: podem comunicar-nos amb ells basant-nos en allò que fan bé o basant-nos en el que fallen o els hi falta. Amb el temps, els resultats d'un estil o un altre seran radicalment diferents: hi ha nombrosos teòrics de la teràpia centrada en les solucions que afirmen que, donant atenció a allò bo que ocorre dins la familia, el que cal esperar és que creixi i de cada vegada ocupi més lloc, desplaçant allò menys desitjable.
En aquest sentit, no s'ha de menysprear en absolut el poder del llenguatge i la forma en què aquest és emprat, ja que té un impacte enorme en la confiança dels fills: alguns psicòlegs estudiosos de la motivació han descobert que un dels factors més importants a l'hora de motivar a les persones és la creença de què realment fan bé allò que se'ls hi ha assignat, amb independència de l'execució real. Hi ha un experiment duit a terme per Jones (1977) que reflecteix bé aquest fenòmen. Aquest investigador va estudiar a dos grups d'adults a qui se'ls hi va encomanar la tasca de resoldre les mateixes deu endevinalles. Quan els subjectes presentaren les seves tasques per ser qualificades, a un grup se'ls hi digué que les havien resolt bé, i a l'altre grup, que l'havia resolt d'una manera "insuficient". Aquells que foren qualificats positivament en la primera ronda, resolgueren molt millor la segona que els membres de l'altre grup. A l'àmbit de l'escola també s'han realitzat estudis similars. En un d'aquests estudis, es demostrà que quan els mestres estaven segurs de què els seus alumnes respondrien bé a un test d'intel·ligència, aquests superaven en 25 punts a altres estudiants amb diferents mestres. De nou, queda clar l'enorme efecte que tenen les expectatives i la manera en què són transmeses. Així, cal no abundar en el llenguatge del dèficit i emprar, com més vegades millor, el llenguatge basat en les fortaleses.
Cal revisar, així, com influeixen les idees preconcebudes que tenim sobre altres persones a l'hora de dirigir-nos a elles, i més si aquestes persones són els nostres fills: tot i que de vegades no ho sembli, els fills donen una importància enorme a allò que els pares diuen sobre ells.
Així doncs, convido al lector, pare o mare, a trobar aquelles fortaleses dels seus fills i filles que poden ser emprats per comunicar-nos amb ells d'una manera constant. Convido, de passada, a avaluar els resultats un temps després d'haver fet servir aquesta profitosa manera de comunicar-se.
T.S.
No hay comentarios:
Publicar un comentario