Quant de temps has viscut?

"A primera hora del matí, només hi havia lloc per l'esperança a Pamplona: el kazakh Dennis Urubko havia deixat el Camp 3 amb oxígen embotellat en la seva motxilla, un mitjà per mantenir Iñaki unes hores més amb vida. Per davall, en el Camp 2, un metge polonès esperava amb una càmera hiperbàrica i, inclús el rus Sergei Bolotov, afectat d'un edema pulmonar, s'havia negat a descendir fins el Camp Base i havia tornat sobre les seves passes fins arribar al camp 3. Tot per Iñaki".

Aquest és un bocinet de la crònica de les darreres hores d'Iñaki Ochoa de Olza, muntanyer vasc que morí a 7400 metres d'alçada a l'Annapurna, després de patir un edema cerebral durant l'ascens. Un dels alpinistes que tractà de socórrer a Iñaki (sense formar part de la seva expedició) fou Ueli Steck qui, després d'haver baixat al Camp Base, de forma sobrehumana i quasi incomprensible per les seves escasses possibilitats d'èxit, tornà a pujar per ajudar-lo. Ueli ha esdevingut, més tard, en un dels millors i avançats alpinistes de la Història, pel seu estil valent i innovador. Per desgràcia, recentment caigué prop de l'Everest i va perdre la vida.

Més enllà de l'enorme lliçó d'humanitat i solidaritat que l'equip d'alpinistes que intentà rescatar a Ochoa ens donà, convida a la reflexió el fet que, havent assolit la majoria d'ells unes quotes de protagonisme i fama considerables per mor dels seus mèrits i èpiques vàries, segueixin exposant clarament la seva vida en noves expedicions. Això duu a pensar que no és precisament el protagonisme i la fama el que cerquen, sinó una altra cosa: l'amor per, precisament, la vida.

Arriscar la seva vida a cada expedició sembla una cosa d'allò més sensata. Sensatesa de voler viure, d'haver entès de què va això. Algunes persones diuen que els alpinistes són poc menys que pertorbats que exposen innecessària i repetidament la seva vida, i que no els entenen. És curiós: a qui escriu, li semblen dels éssers més lúcids i racionals que he tengut oportunitat d'observar. Cap d'ells s'exposa gratuïtament, deixen poquíssim marge per a la improvisació i analitzen els seus ascensos i descensos quasi al milímetre, a més de què la majoria d'ells mostren una profunditat en les seves reflexions impròpies del que esperaríem d'algú desequilibrat. Senzillament són éssers curiosos i minoritaris que han decidit acceptar la mort i, en conseqüència, viure. Hi ha alguna cosa més sensata que aquesta? 

És cert, no obstant, que amb aquest intens anhel de viure experiències, hi va lligat un cert egoïsme, ja que no són poques les persones del seu voltant que pateixen quan tenen algun accident o moren. Però cal, en relació a això, demanar-se algunes coses: què fa que es sentin lliures i, segurament, plens? Per què la seva vida no és condicionada per relacions personals? Es pot aprendre alguna cosa d'ells?

Altre exemple actual d'això potser sigui Kilian Jornet. El català, atleta solitari que des de ben petit ha estat envoltat de muntanyes, podria haver-se convertit fàciment - si no ho és ja - en el millor corredor de muntanya de la Història, ja que gràcies a la seva condició física i mental, pot acumular tant de palmarès com es proposi. Idò bé, Kilian ha decidit no només córrer: s'alimenta de reptes i experiències, no de fer créixer el seu ego personal. Així, enlloc de fer repetides curses, s'ha iniciat en l'alpinisme intentant aprendre dels millors: un d'ells, el bo d'Ueli Steck. Ha decidit obrir-se a nous camins i, per tant, viure.

Només hi ha l'alpinisme com a forma de viure intensament? Per suposat que no, l'alpinisme només representa una excusa per estar connectat a allò que ens fa estar bé: el present. Hi ha tantes formes d'estar connectat al present com persones podem trobar: cadascú pot saber, si ho cerca, què és allò que el connecta al present i, per tant, a la vida. En aquest sentit, hi ha un conte de Jorge Bucay que ell titulà "El Buscador" que narra l'experiència d'un explorador que arribà a un poble on hi havia un cementiri curiós, ja que la majoria de les làpides no passaven els 10 anys. Consternat, l'explorador hagué de demanar a un habitant del poble per què la gent moria tan jove allà. Per la seva sorpresa, l'habitant contestà: "quan algú mor, és costum nostra obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha disfrutat de viure, on ho té apuntat. Aquest és, per nosaltres, l'únic i el vertader temps viscut".