Els tipus de família (I)

Un dels principis de la Teoria de la Comunicació diu que és impossible no comunicar-se. Si es pensa, és innegable el fet que, facem el que facem, les persones sempre estam comunicant-nos entre nosaltres, ja sigui per acció o per omissió. No podem no transmetre missatges amb el que feim, ja sigui tant verbal com no verbalment. Per exemple, quan algú està dins un avió amb auriculars i llegint qualsevol cosa, podria pensar que no es comunica perquè no està dient res, però potser estigui informant que, en aquell moment, no desitja comunicar-se amb ningú, el que ja és comunicar-se. Així, podem arribar a la conclusió de què absolutament tot el que feim (o no feim) i deim (o no deim) té un valor comunicatiu intrínsec.

Les comunicacions que emetem solen adoptar formes diverses depenent del context on es donin. Com és evident, no ens comunicarem igual a la feina que amb les amigues o amics, perquè ja es sap: en general solem comunicar-nos d'acord a allò que s'espera de nosaltres. Quan les mateixes comunicacions es repeteixen una vegada i una altra, s'arriben a formar el que coneixem com pautes comunicatives. L'àmbit de la família no n'és una excepció: de fet, és un dels terrenys on més es deixen entreveure les pautes comunicatives creades entre els seus membres.

Com sempre assenyalo, generalment no hi ha pautes que per si mateixes siguin nocives. El que sí ho resultarà serà la seva incapacitat de modificar-les si és precís, és a dir, si són rígides i inflexibles. Així, s'observa que a l'àmbit de la família amb molta freqüència les persones solem instal·lar-nos dins d'aquestes pautes comunicatives, arribant a crear estils comunicatius repetitius que seran els que ajudaran a identificar els diferents models de família. És el Centre de Teràpia Breu Estratègica d'Arezzo (Itàlia) qui ha contribuït a classificar, d'acord a aquests estils comunicatius repetitius, les diferents tipologies, així que vegem la primera part d'elles breument.

El primer dels tipus és l'hiperprotector, sobre el que m'estendré en una altra ocasió, ja que m'atreviria a afirmar que és el que avui dia predomina a les societats occidentals. En aquestes famílies abunda la dolçor, l'afecte, el calor, la protecció, l'amor. Hi ha dificultats per establir conseqüències clares sobre les conductes que s'hi donen, privilegiant als fills pel simple fet d'haver vengut al món. La mare sol ser la figura sobre la que tot gira, situant al pare en una posició perifèrica. És ella qui es fa càrrec de la majoria dels quefers diaris: anar al dentista, al metge, a les seves activitats extraescolars, etc. Així, el fill esdevé el símbol del valor positiu o negatiu de la pròpia família. S'observa, per tant, que cada vegada els fills són més depenents dels pares, acceptant poques frustracions i desanimant-se quan es presenta alguna dificultat. Dins aquestes famílies hi ha molt d’afecte, però poca autoritat.

Un altre és el model democràtic - permissiu. La característica que millor defineix aquest tipus és que, dins la família, tots som iguals. Tot es parla, es dialoga, es parlamenta, amb independència de l'edat dels fills. A la democràcia, les regles es discuteixen entre iguals, aquest és el principi que s'aplica també dins del nucli familiar: els fills, quan són admesos dins qualsevol discussió amb independència de la seva edat precoç, queda carregat d'una responsabilitats massa gran per ell. Per tant, no tot ho pot decidir ell per si mateix. Però en aquestes famílies, en base a la idea d'armonia i la pau familiar, és important que sempre hi hagi consens, on tothom hi ha de participar: això crea en els menors una falsa percepció de suficiència, per suposat fictícia i que més endavant esdevé en imposició. Dins d’aquetes famílies hi ha molta comunicació i afecte, emperò també poca autoritat.

A banda d'aquests dos tipus de família descrits, el Centre d'Arezzo en descriu unes quantes tipologies més, que per raons d'extensió es descriuen a la propera entrada.