Resulta una experiència única el fet de dur una criatura al món. Des del moment de la concepció – on es sap que hom serà pare o mare – passant per les diferents fites de l’embaràs: les ecografies, el sexe del nadó, la tria del nom, etc. No hi ha dubte de què venen envoltades d’una il·lusió especial. I ja no parlem del naixement, una vivència inigualable.
Aquest procés, que és cert que sol viure’s – tot i els símptomes de vegades desagradables de la gestació – amb il·lusió, també va emparellat, de manera ineludible, d’un caramull d’expectatives (generalment positives) de com seran les coses una vegada el fill neixi. Això és normal i va lligat a la condició humana, però també ve determinat per aquesta tendència que predomina avui dia d’exhibir-ho tot a les xarxes socials, especialment allò que projecta una aparent felicitat. A aquestes alçades pareix clar que aquesta cultura digital de pseudofelicitat impregna l’imaginari col·lectiu d’una manera bastant tòxica, en el sentit de què pareix que allò a aconseguir per ser feliç és justament allò que hom va consumint a les xarxes i internet en general, quan la vida quotidiana dista bastant del que ens mostren. Hem d’aprendre a ser benèvols amb nosaltres mateixos i entendre que els referents (propers o llunyans) que agafam, ens mostren el que volen i que sortirem perdent si ens comparam amb això que projecten.
La paternitat i maternitat, s’ha de dir amb claredat, són dures. No són pocs els reptes als que s’ha d’enfrontar una mare, un pare i la parella que conformen. La mare, d’entrada, veu modificat el seu aspecte d’una manera dramàtica. Cert que amb el temps es recupera, però no es pot obviar l’impacte psicològic que té per una persona el fet de veure’s certament deteriorada, sense poder fer gaire durant un temps per mor d’haver d’estar disponible pel seu infant. No parlem dels desajustaments hormonals postpart i de l’inici de la lactància, que contribueixen a desestabilitzar emocionalment més encara. Al pare, per la seva banda, li toca empatitzar amb aquesta situació, tractant d’entendre-la com a espectador que no ha passat – en el sentit fisiològic de la qüestió – per res del que ha passat la mare i acompanyant-la amb tota la serenor de la que en sigui capaç, quan tal vegada no dormen el que necessiten i el bebè no fa més que plorar. Quan aquest estressant escenari va acompanyat d’un context social de certa incomprensió, idò resulta difícil de manejar: encara estan per demostrar els resultats positius de llevar importància a les coses que ens resulten difícils.
Tampoc resulta fàcil gestionar això com a parella, en el sentit de què cada un té les seves pròpies maneres d’entendre la criança i clar, això demana negociació constant i sovint provoca conflicte. S’ha d’entendre que es constitueix una nova família amb les seves pròpies regles de funcionament, i que això és una cosa necessària i difícil, però sana i desitjable. De sobte, ja no només s’és fill o filla, sinó sobretot mare o pare: aquest darrer probablement sigui el rol que va per davant tots i que qui acaba de tenir una criatura ha de fer-se seu. No hi ha dubte que la paternitat posa a prova la capacitat de la família sencera d'enfrontar canvis: de vegades solen aparèixer rigideses familiars que fan necessària ajuda externa, per mor de la dificultat de canviar la manera de fer envers noves realitats.
A més, aquestes noves regles de funcionament familiar i de criança sovint xoquen amb les regles que generacions anteriors han fet servir, cosa que sol generar incomprensió i, de vegades, sensació d’aparent superioritat, el que duu a diferències i, novament, demana molt i molt de diàleg. Què ho és de necessària la comunicació! En aquest sentit, el que ocorre és que, afortunadament, la generació contemporània de pares i mares té més accés a la informació i al coneixement, el que duu a poder-se qüestionar maneres de fer que estaven molt arrelades i que es feien així perquè sempre s’ha fet així. L’actual és la generació que ha vengut a rompre amb una manera de fer: els pares i mares d’avui no és que siguin millors, són senzillament fruit d’una conjuntura social ben diferent a la de fa trenta o quaranta anys, i no podem viure d’esquenes a ella.
En resum, tenir un fill o filla és meravellós, però no és estrany que, paradoxalment, vagi acompanyat de sentiments de culpabilitat, certa soledat o de manca de comprensió, i està bé poder-ho dir. Per tant, allò aconsellable quan s’espera una criatura és, clar que sí, mantenir aquesta il·lusió i viure-la amb intensitat, però estar preparat pels entrebancs que van lligats a aquest procés, perquè hi seran!
No hay comentarios:
Publicar un comentario