Com es formen els problemes entre els pares i els adolescents?

L’etapa de l’adolescència representa un moment de crisi per moltes famílies. De sobte, aquelles regles de funcionament en la relació pares – fill/a que fins ara havien resultat útils i pràctiques, deixen de ser-ho. No és infreqüent observar com molts de pares i mares queden empresonats dins d’aquesta etapa evolutiva de la famíla, en el que s’ha vengut anomenant la crisi de l’adolescència.

Així, ocorre sovint que els pares i mares tenen dificultats per fer front als nous reptes que la filla o el fill els hi presenta. Cal, doncs, replantejar-se la forma de relació amb l’adolescent, tractant d’entendre que comportaments nous o diferents no són, necessàriament, sinònim de problema.

Normalment, els problemes entre pares i fills adolescents segueixen el mateix guió i s’estructuren com segueix:

1) El dubte: un comportament real o presumpte del fill (mentir, fumar, tancar-se a la seva habitació, etc) adquireix una dimensió i una importància insòlites, es parla sovint d'això amb o sense la seva presència. Això acostuma a disparar en els pares una sensació d'alarma, o un dubte respecte a la seva normalitat quant a salut psicològica, o bé, si està en contrast amb idees polítiques, religioses o morals que han estat transmeses, es percep com a perillós, pecaminós o indigne.

2) Reaccions en cadena: s'inicien les recerques sobre el presumpte problema, els interrogatoris, els consells, les proteccions, sovint la consulta amb especialistes. Tots els esforços dels pares tendeixen a combatre o a compensar les febleses del fill (el que per desgràcia confirma al fill la seva feblesa en lloc d'alleujar-la), a corregir o eliminar els comportaments il·lícits, si s'han iniciat, a través de sermons: aquests, usualment, provoquen la fugida, les barricades, els silencis, les bregues, les acusacions recíproques.

3) Cercle viciós: els pares insisteixen en les temptatives que fracassen, recorren a missatges, accions que han funcionat en el passat i estan presents en els seus sistemes educatius. L'adolescent, que encara no posseeix un repertori de respostes originals, es defensa d'aquestes pressions, però d'aquesta forma alimenta pressions posteriors. L'adolescent pot, en aquest punt, intentar tancar-se en si mateix o buscar en l'exterior moviments alternatius, configurant així un escenari de lluita entre dins i fora de la seva casa, entre el vell i el nou. O bé poden emergir formes de psicopatologia. D'aquesta forma, simples dificultats poden estructurar-se com a problemes. En aquesta fase de cerca, més o menys llarga, la posada en acció d'algunes actituds i comportaments pot semblar eficaç i obtenir l'efecte desitjat, tant pel que fa als pares com al fill. Per tant, sembla una solució i, com a tal, s'aplica com a panacea en cada situació problemàtica. Aquesta adopció indiscriminada fa que la solució es converteixi en alguna cosa que agreuja el problema en comptes de resoldre-ho.

4) El problema es converteix en realitat: els problemes es compliquen, les solucions requereixen ajustos més pesats i tortuosos. La repetició rígida dels missatges i l'estil de reacció es converteixen en un mecanisme automàtic i espontani amb la consegüent pèrdua de la consciència de com s'ha iniciat el procés i es crea una posterior rigidesa del model d'interacció patològica.

En aquest punt s'ha construït el model d'interacció familiar en el qual cadascun dels seus membres percep la realitat familiar segons perspectives rígides i disfuncionals. S'arriba a crear així una espècie de cercle viciós que alimenta el problema, estructurat sobre la base de les solucions intentades que no funcionen però que incrementen la persistència del conflicte.

És a dir, les millors intencions que produeixen els pitjors efectes.