Les crisis de la família

Si hi ha una influència que resulta innegable en la vida de qualsevol persona, aquesta és la de la família. Des de que naixem, som part de les relacions que es van creant i consolidant entre els seus membres i, volguem o no, això té una enorme importància en nosaltres a l'hora de créixer i desenvolupar-nos com a persones: tots portam una càrrega genètica que la família ajuda a que s'expressi d'una forma o d'una altra. No en va, alguns estudis apunten a que la nostra forma de ser està determinada al voltant d'un 20% per l'herència genètica i prop d'un 80% per les experiències i aprenentatges, on la família hi té un paper cabdal.

Del concepte família podem trobar variades definicions. Una que resulta completa és la següent: "grup de persones que comparteixen un projecte comú i durador, on hi ha forts sentiments personals de pertenença i s'estableixen relacions emocionalment intenses d'intimitat, reciprocitat i dependència". Així, no es pot negar el caràcter dinàmic que la família té, ja que es pot considerar com un sistema que evoluciona constantment com a conseqüència dels propis requeriments vitals: en efecte, la majoria de les famílies mostren la capacitat d'evolucionar quan ho necessiten. Pot esser, no obstant, que per diverses raons a la família li costi dur a terme aquesta evolució necessària. Si això passa, llavors és molt probable que sobrevenguin les anomenades crisis familiars. Vegem tot seguit què pot produir-les, relacionant-ho amb les diverses etapes de la vida.

​Per dir-ho d'una forma general, de crisis familiars n'hi ha de dos tipus: les esperades (o evolutives) i les inesperades. Aquestes darreres són les que sobrevenen sense haver-ho planificat, com a conseqüència per exemple d'una malaltia o del fet de perdre la feina. Però en aquesta ressenya faré un repàs de les primeres, que són les que tenen a veure amb les diferents etapes del cicle vital.

A grans trets, el cicle vital familiar es pot dividir en les següents etapes: constitució de la parella, ser pares, període intermig, emancipació dels fills i retir de la vida activa. Com és de suposar, els problemes que poden aparèixer en cada una d'elles varien molt. Vegem-los succintament tot seguit.

En constituir-se la parella, sol ocórrer que es necessiten noves regles de funcionament, diferents a les famílies d'origen de cada un dels cònjuges. Cada un ve amb les seves pròpies regles i la nova parella planteja l'exigència d'un projecte comú, cal crear-ne de noves. Sol observar-se amb molta freqüència que encara existeix un lligam molt intens d'algun dels cònjuges amb la seva família d'origen, el que sol crear dificultats i falta de compromís amb el projecte comú. Aquí sol fer-se necessari renegociar les regles amb les famílies d'origen. 

A la fase de ser pares, l'observació de les famílies ens indica que els reptes que es plantegen tenen a veure en tractar de combinar de manera eficaç la parentalitat i la conjugalitat, és a dir, saber ser pares però sense oblidar-se de què també són parella. A més, cal tornar a negociar les regles de relació amb les famílies d'origen. Com a conseqüència d'això, poden aparèixer problemes de pèrdua d'espai com a parella, desvinculació del pare per un excessiu vincle mare - fill o excés d'implicació dels padrins en la vida familiar.

Però una de les crisis familiars que més s'observen a les consultes, són les que tenen a veure amb l'etapa intermitja de la vida, on els fills inicien l'adolescència. El que sovint ocorre en aquesta etapa és que es dóna o bé sobreprotecció cap als fills o bé excessiva desvinculació. Alhora, no és infreqüent observar conflictes de parella o expressió de la insatisfacció dels pares amb el que té a veure amb la seva vida professional.

La següent fase crítica sol ser la de l'emancipació dels fills, també coneguda com la del "niu buit". Poden donar-se severes dificultats dels pares per facilitar la transició cap a la independència dels fills, així com importants reptes que tenen a veure amb la renegociació de les regles de parella una vegada els fills ja no són a casa.

La darrera és la fase del retir de la vida activa, la fase final. És possible que hi hagi pèrdues i per tant processos de dol, a més de què els rols que cadascú ha ocupat al llarg de la seva vida dins la família es poden veure modificats per les cures que les persones majors requereixen com a conseqüència del propi envelliment. Pot ser, en aquest sentit, que sobrevenguin crisis com a conseqüència de la desatenció dels fills o per la sobrecàrrega que l'atenció dels majors suposa.

És clar que cada etapa presenta els seus propis reptes i les seves particulars formes de solució. Existeix, no obstant, el perill de què la crisi no sigui identificada com a tal i, tot i haver-hi membres de la família amb problemes, es percebi la situació com a individual i no com símptoma d'un mal funcionament col·lectiu. Com bé ens assenyala la Teràpia Familiar, cap fenòmen comportamental ni problema humà de naturalesa psicològica pot ser entès de forma aïllada perquè sempre és causa i conseqüència: entendre'l de forma separada a tot el que l'envolta, amb molta probabilitat ens conduïria a conclusions imprecises.

T.S.

La felicitat digital

Pocs discutiran que a aquestes alçades, les xarxes socials són tot un fenomen que ha capgirat la forma que les persones tenim per relacionar-nos, gràcies a la creació de nous espais virtuals on hi ha la possibilitat d'interactuar d'una manera on l'esforç escasseja. Potser sigui interessant, des del punt de vista psicològic, analitzar breument quins són els principals efectes derivats del seu ús.

Sembla clar que els espais virtuals estan, progressivament, substituint els espais reals. La conseqüència immediata d'això és una minva en el desenvolupament dels recursos personals necessaris per garantir una bona adaptació al medi en què vivim. Dit d'una altra forma: vivint al món digital, estam menys preparats pel real: els aprenentatges útils per la vida quotidiana difícilment poden ser assolits des d'entorns on només hi ha la possibilitat de relacionar-se "online". Així, trobam molts joves perfectament entrenats i preparats per relacionar-se de la forma més difícil, inverosímil i extravagant possible via internet, emperò resulten ser incapaços de dirigir dues paraules a un desconegut a un lloc públic. Es pot concloure, doncs, que el fet de passar-se molt temps a xarxes socials i entorns online com a principal forma de relacionar-se, resta capacitats per créixer com a individu a la vida real: no és estrany trobar-se a les consultes adolescents amb aquesta problemàtica.

Emperò no és aquest l'únic efecte de les xarxes. En la meva opinió, la majoria del contingut que s'hi deposita no és del tot representatiu de la vida de les persones. En aquest sentit, pot ser sigui útil recórrer a un concepte en psicologia anomenat desitjabilitat social. Aquest concepte ve a dir-nos que les persones actuam d'acord a allò que volem que els altres vegin. Sembla clar que de desitjabilitat social, les xarxes socials n'estan plenes, actuant a mode d'aparador: vegi's, per exemple, instagram o facebook, les dues xarxes socials per excel·lència que han esdevingut en termòmetres per mesurar com de popular és algú. Quina part de les nostres vides decidim mostrar? A banda de la desitjabilitat, què més fa que només mostrem allò que volem que els demés vegin?

Si hom revisa alguna xarxa social en un dia qualsevol, no serà estrany trobar-la plena d'estampes felices i joioses. A mi m'agrada anomenar a això la felicitat digital. Quantes d'aquestes estampes són realment sinònim d'una felicitat real i quantes només responen a la necessitat d'aprovació i reconeixement dels altres?  Per què les persones compartim informacions públiques que no obstant podrien ser compartides de forma privada? Per què ens agrada sotmetre les nostres publicacions a escrutini públic? 



Potser part de la resposta a aquest interrogant sigui que algunes persones, subtilment, es menteixen a elles mateixes, amb propòsits benèfics. És a dir: necessiten crear realitats artificials o secundàries per tal de fer la seva vida més agradable o desitjable a ulls dels altres, cosa que resulta tranquilitzadora: "si els altres ho diuen, deu ser veritat". No oblidem que tendim a ser i actuar d'acord a com creim que ens veuen, ens agrada sentir-nos desitjats pels altres. Aquí s'observa amb molta freqüència la necessitat de què els altres aprovin una realitat inventada o parcial, convertint-la en real o global. Per exemple: imaginem-nos que sóc a una festa més bé avorrida. Faig una foto divertida i la penjo a les xarxes socials. Resulta que la foto té una gran acollida, amb molta atenció per part dels contactes. Amb el temps, tendiré a pensar que aquell va ser un gran dia i que m'ho vaig passar realment bé: són els demés qui donen significat a les nostres experiències. A això, Paul Watzlawick ho definí com realitat de segon ordre, és a dir, com construim realitats a partir d'opinions. Pareix clar, doncs, que les xarxes socials representen el millor vehicle per convertir una petita mentida en tota una realitat, això sí, basada en un autoengany.

Així, deixo una pregunta per a la reflexió: quanta felicitat real hi ha a les xarxes socials?

El repte d'educar: el llenguatge del dèficit

Un element que té una importància cabdal dins de les famílies és el de la comunicació. La seva observació detallada ens permetrà acostar-nos a la comprensió de les maneres que cadascú té per relacionar-se dins d'ella, que solen tornar estables amb el pas del temps. Com cal suposar, això cobra especial rellevància quan parlam de la forma que els pares tenen de comunicar-se amb els fills.

Així, el que es sol observar és que, amb el temps, aquestes formes de relacionar-se solen tornar reiteratives i repetitives, arribant a constituir el que s'anomenen patrons de relació. I, si juntam aquests patrons que observam entre els membres, podem començar a parlar d'un model de comunicació familiar determinat.

Entenem, doncs, com a model de comunicació familiar la forma general, i més o manco estable, que els membres de la familia empren per relacionar-se entre ells. La comunicació intrafamiliar pot adoptar vàries formes, així que de models de comunicació en trobarem varis. Del que m'interessa parlar en aquesta ressenya és el model de comunicació basat en el dèficit i les seves repercussions, atès que no resulta estrany trobar-los a les consultes.

Dit d'una forma ràpida: quan ens dirigim a algú podem fer-ho basant-nos en les coses bones que decidim veure d'aquella persona, o basant-nos en el què creim que li falta o en els atributs negatius que projectam en ell o ella. Això segon, com és esperable, sol provocar amb el temps un cert deteriorament de la relació. Aquest deteriorament segurament ajuda a que la comunicació segueixi basant-se en allò negatiu, el que incrementa el conflicte, i així successivament. Per tant, és raonable pensar que es tracta d'un model comunicatiu del que cal fugir-ne.

Però què és exactament això del "llenguatge del dèficit"? Harold Goolishian, psicòleg, ho descriu molt bé fent servir la metàfora del forat negre. Diu Goolishian: "el llenguatge del dèficit crea un món de descripcions que només comprèn el que està malament, el que falla, el que està absent o el que és insuficient (...), comparable a un forat negre del que és molt difícil escapar. Al fer servir la metàfora de forat negre, tracto de capturar l'essència d'un sistema de significats les forces dels quals són tan poderoses que és impossible fugir d'ell cap a altres realitats".

Així, amb els nostres fills, tenim elecció: podem comunicar-nos amb ells basant-nos en allò que fan bé o basant-nos en el que fallen o els hi falta. Amb el temps, els resultats d'un estil o un altre seran radicalment diferents: hi ha nombrosos teòrics de la teràpia centrada en les solucions que afirmen que, donant atenció a allò bo que ocorre dins la familia, el que cal esperar és que creixi i de cada vegada ocupi més lloc, desplaçant allò menys desitjable.

En aquest sentit, no s'ha de menysprear en absolut el poder del llenguatge i la forma en què aquest és emprat, ja que té un impacte enorme en la confiança dels fills: alguns psicòlegs estudiosos de la motivació han descobert que un dels factors més importants a l'hora de motivar a les persones és la creença de què realment fan bé allò que se'ls hi ha assignat, amb independència de l'execució real. Hi ha un experiment duit a terme per Jones (1977) que reflecteix bé aquest fenòmen. Aquest investigador va estudiar a dos grups d'adults a qui se'ls hi va encomanar la tasca de resoldre les mateixes deu endevinalles. Quan els subjectes presentaren les seves tasques per ser qualificades, a un grup se'ls hi digué que les havien resolt bé, i a l'altre grup, que l'havia resolt d'una manera "insuficient". Aquells que foren qualificats positivament en la primera ronda, resolgueren molt millor la segona que els membres de l'altre grup. A l'àmbit de l'escola també s'han realitzat estudis similars. En un d'aquests estudis, es demostrà que quan els mestres estaven segurs de què els seus alumnes respondrien bé a un test d'intel·ligència, aquests superaven en 25 punts a altres estudiants amb diferents mestres. De nou, queda clar l'enorme efecte que tenen les expectatives i la manera en què són transmeses. Així, cal no abundar en el llenguatge del dèficit i emprar, com més vegades millor, el llenguatge basat en les fortaleses.

Cal revisar, així, com influeixen les idees preconcebudes que tenim sobre altres persones a l'hora de dirigir-nos a elles, i més si aquestes persones són els nostres fills: tot i que de vegades no ho sembli, els fills donen una importància enorme a allò que els pares diuen sobre ells.

Així doncs, convido al lector, pare o mare, a trobar aquelles fortaleses dels seus fills i filles que poden ser emprats per comunicar-nos amb ells d'una manera constant. Convido, de passada, a avaluar els resultats un temps després d'haver fet servir aquesta profitosa manera de comunicar-se.

T.S.

Com són els ciutadans de la teva ciutat?

​A les persones se'ns pot entendre com un complex organisme que constantment està interactuant amb el seu medi i que, com qualsevol altre organisme, necessita un equilibri intern per sobreviure. Aquest, explicat d'una forma molt breu, és el concepte d'homeostasi, que vol dir que tot organisme viu tendeix a l'estabilitat.

​Així, les persones no en som una excepció. Necessitam estabilitat física i mental, perquè del contrari els problemes invairien les nostres vides. ​Un dels elements de què disposam per mantenir aquest equilibri a les nostres vides, és la forma en què pensam. Dit d'una forma ràpida: necessitam entendre tot el que ens passa, trobar significats que encaixin amb les nostres particulars formes d'entendre el món i les persones perquè, del contrari, el nostre sistema intern es desestabilitza i, de perllongar-se molt en el temps, aquesta falta d'estabilitat pot esdevenir psicològicament lesiva. A aquestes singulars maneres d'entendre tot el que ens passa, les podem definir com creences.

​Tot i que n'hi ha diferents tipus, del que m'interessa parlar és de l'enorme influència que tenen les nostres creences per funcionar a les nostres vides, i de quina manera ens poden portar a formes especialment intenses de patiment que, de fer servir-ne unes altres, no tendrien lloc. De quina manera es creen aquestes formes de construir la realitat? Vegem-ho tot seguit.

Un fenòmen basat en la creença que observo sovint és la necessitat que les persones tenim d'acostar la realitat al que desitjam, és a dir, esforçar-nos en creure una determinada cosa. Tal vegada amb més freqüència de la que seria desitjable, solem representar mentalment el món que ens envolta de la forma més propera als nostres desitjos, necessitats i idees. Valgui com exemple el relat d'un destacat psicòleg del segle XX, Gordon Allport, al 1964. Conta Allport que, després d'acabar la Primera Guerra Mundial, a un hospital austríac per veterans, un pacient mostrava un dolor físic generalitzat i perdia pes d'una manera inexplicable. Els metges no aconseguien emetre un diagnòstic, motiu pel qual varen demanar l'opinió d'un patòleg important, anunciant al pacient que aquest metge seria capaç de diagnosticar el seu mal i de definir la teràpia apropiada. Quan el famós doctor va arribar al llit del malalt, observà atentament aquell home sense tocar-lo en absolut i, finalment, va dir: "moribundus". I el gran patòleg, acompanyat pel sèquit dels seus assistents, se n'anà. Inexplicablement, a partir d'aquell moment el pacient començà a millorar, recuperà el pes i, passades unes setmanes, es curà i fou donat d'alta. Passat un temps, visità al gran patòleg a casa seva per fer-li entrega d'un obsequi i donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida... La sort de no saber llatí!

​Aquest relat obliga a fer-se una pregunta: què és el que curà aquest home?​ De quina manera les creences (fonamentades o no) sobre altres persones tenen influència sobre nosaltres?

​Sol ocórrer també que hi ha ocasions en que els fets que observam no encaixen amb el nostre sistema de creences, és a dir, amb la nostra forma de pensar. Aquí solen observar-se dues grans tendències: ​hi ha els que es qüestionen el perquè d'allò que no encaixa, el que implica desestabilitzar el sistema. Si d'aquest procés de qüestionament s'arriba a una nova creença diferent a la inicial, es pot afirmar que s'ha donat un nou aprenentatge. Pel contrari, l'altra tendència que s'observa sovint és tractar d'acomodar els fets a les creences, de forma que romanguin inalterables, i per tant, evitant desestabilitzar el sistema psicològic. Com el lector haurà intuït, això implica enganar-se a si mateix: quantes persones hi ha de les que es pot afirmar que hi ha alguna cosa que no volen veure o entendre?

​Una prova d'aquesta tendència que les persones tenim per enganar-nos a nosaltres mateixos la demostrà Alex Bavelais a l'Universitat d'Stanford. Aquest investigador col·locava a una persona davant una sèrie de parelles de números sense cap relació entre ells, però els hi demanava si veia alguna relació. Moltes persones creien descobrir relació entre els números després de repetides presentacions, però la realitat era que no n'hi havia​. Inclús a algunes, quan després se les informava de la inexistència de la relació, seguien afirmant que elles n'hi havien vist.

​Queda clar, doncs, que veim el que volem veure. Seleccionam aquells aspectes de la realitat que més encaixen amb les creences que tenim arrelades dins nosaltres per no entrar constantment en crisi i desestabilitzar-nos, tot i que de vegades sigui aconsellable el contrari. D'això n'és profundament il·lustrador aquest con​te:

"Hi ha una història antiga que conta que hi havia un savi que acollia a la porta de la ciutat a tot viatger que entrava. Un dia arribà un home, que li demanà: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? I el savi li preguntà: tu com creus que són? L'home li respongué: esper que no siguin com les de la ciutat de la que venc, que eren egoïstes i dolents. El savi li respon dient: també aquí trobaràs ciutadans egoïstes i dolents. Al dia següent, arribà un home que li demanà al savi: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? El savi respongué demanant: com creus que són? Imagino que són persones bones i hospitalàries, digué l'home. El savi respongué: també aquí són bones persones i hospitalàries."

Com són els ciutadans de la teva ciutat? 

T.S.

El repte d'educar (en els temps que corren)

Pareix clar que avui dia resulta difícil educar a una filla o fill. Mòbils, xarxes socials, crisi de valors i moralitat, dificultats de conciliació de vida laboral i familiar... Amb aquest escenari, quan es posa la mirada als problemes que apareixen habitualment a l'àmbit de la família, ​un que es troba amb relativa freqüència i que sol ser motiu de consulta per part dels pares és el fet de què els fills tenguin vertaderes dificultats per obeir i seguir normes. 

Està fora de dubte que molts de pares posen la millor de les intencions per tal de criar persones carinyoses, educades i honestes, tot i que de vegades aquestes bones intencions acaben contribuint a què els fills es converteixin primer en nins capritxosos, després en adolescents dèspotes i finalment en el que avui en dia es coneix com "fills tirans". Vegem tot seguit, d'una forma introductòria, algunes de les coses de caire general que cal tenir en compte per tal de no arribar a aquest punt.

La infància és un moment privilegiat per començar a establir les pautes educatives que serviran al fill per anar moldejant la seva personalitat i la seva forma de relacionar-se. Aquí cobra importància el fet de posar límits clars des del principi sabent acompanyar, ferma però suaument, quan al nin li costa acceptar-los. Cal evitar, doncs, adoptar un estil massa permissiu amb els fills, però també un estil massa basat en les normes i la coerció. Dit d'una altra manera, és summament important saber dir que no, però el com es diu també ho és: quan el fill ​mostra la seva disconformitat cap a alguna cosa que se li nega en forma de "rabieta"​, el que resulta més desaconsellable és cedir a ella o respondre amb un grau similar d'agressivitat. Si som agressius amb ells, no podem esperar una resposta diferent. Ja ens ho ensenyà A. Einstein: "donar exemple no és la principal manera d'influir sobre els altres; és l'única manera".

D'aquesta forma, cal esperar un nin que accepta que hi ha normes que està en l'obligació d'obeir. També l'ajudam a saber que no ho té fàcil per anteposar les seves necessitats a les dels pares de forma que tot giri al seu voltant: és saludable que puguin entendre que hi ha persones amb necessitats diferents a les seves que també s'han de satisfer​: aquest, en la meva opinió, constitueix un dels pilars de l'educació en edats primerenques.

Una de les altres coses que cal considerar a l'hora d'educar és l'autonomia. Si es pensa, cada dia hi ha oportunitats per promoure-la. D'entrada, pot ser útil fer-se aquesta pregunta: quantes coses feim els pares pels fills però que ells ja saben fer? Segons un aforisme que convida a la reflexió de Jorge Wagensberg, físic i divulgador científic, "ensenyar no consisteix només en donar comprensions, sinó en assenyalar camins per ensopegar-se amb elles"​. En el sentit que apunta Wagensberg pot ser interessant, com a pares i educadors, fer-se algunes preguntes: posam a prova com de capaços són els fills o directament substituïm les seves capacitats perquè pensam que no poden sols? Quin concepte tenim d'ells: com a persones que poden o que no poden? I alguna vegada ens hem aturat a pensar de quina manera influeix en la nostra manera de fer les coses aquest mateix concepte que tenim? I és més: de quina manera ells i elles el reben, aquest concepte? Tot plegat té una influència enorme en el creixement emocional dels infants: com més oportunitats tenen de fer coses i fer-les bé, més encoratjats es sentiran i més reforçats es sentiran per les persones del seu voltant.​

Segons el nin creix i es dóna amb certa freqüència el comportament desobedient, no és estrany veure com els pares fan servir la infructuosa estratègia del "parlar enlloc d'actuar", ja descrita breument unes quantes ressenyes enrere. El fet d'amenaçar que el càstig tendrà lloc però no arribar a executar-lo té efectes clarament adversos: es perd autoritat a ulls del fill, que pensa, no sense raó: "tanmateix no ho farà...". Una altra modalitat del parlar en lloc d'actuar és la de raonar incansablement amb ells sense prendre altres mesures, pretenent que això tengui algun efecte sobre el seu comportament: hi ha moments en els que resulta totalment ineficaç, especialment a l​'entrada de l'etapa de l'adolescència.

D'aquests i d'altres aspectes se'n pot parlar àmpliament, així que en futures ressenyes s'hi dedicarà més espai per a reflexionar-hi.

T.S.

Contes terapèutics (I)

Hi havia una vegada un home, que era el carter de la reserva, que va escoltar a alguns dels Majors parlar sobre objectes rebuts que atorgaven un gran poder. Ell no sabia molt sobre aquestes coses, però va pensar que podria ser meravellós rebre un objecte que només podia esser concedit pel Creador. En particular, va escoltar dels Majors que l'objecte més excels que una persona podia rebre era una ploma d'àguila. Va decidir que n'havia de tenir una. Si podia rebre una ploma d'àguila, posseïria tot el poder, la saviesa i el prestigi que desitjava. 

Però també va saber que no podia comprar-la. Havia d'arribar per voluntat del Creador. Dia rere dia, sortia a cercar una ploma d'àguila. Creia que per trobar-la, només havia de mantenir els ulls ben oberts. Va arribar un moment en què no pensava en una altra cosa. La ploma d'àguila ocupava els seus pensaments des de l'auba fins a la nit. Passaren moltes setmanes, mesos, anys. Tots els dies el carter feia les seves rondes, cercant impetuosament la ploma d'àguila. No prestava atenció ni a la seva família ni als seus amics. Mantenia la ment fixa en la ploma d'àguila. Però mai la trobava. 

Va començar a envellir, i la ploma no apareixia. Finalment, se'n va adonar de què per molt que cerqués, no estava més a prop de la ploma del que hi havia estat el dia que va iniciar la recerca. Un dia va decidir agafar-se un descans al costat del camí. Va sortir del seu petit jeep i va tenir una conversa amb el Creador. Va dir: "Estic molt cansat de cercar la ploma d'àguila. He passat tota la meva vida pensant en ella. Quasi no m'he ocupat de la meva família i dels meus amics. L'únic que m'ha preocupat ha estat la ploma i ara la vida m'ha passat de llarg. M'he perdut moltes coses bones. Bé, abandono la lluita. Deixaré de cercar la ploma i començaré a viure. Tal vegada encara tengui temps per recuperar la meva vida i els meus amics. Perdona'm per la manera en què he conduit la meva vida".

Llavors, i només llavors, el va inundar una gran pau. De sobte, es va sentir millor interiorment del que s'havia sentit tots aquells anys. Tan prest com acabà de parlar amb el Creador i va començar a caminar en direcció al jeep, el va sorprendre una ombra que va passar per damunt seva. Va mirar al cel i va veure un gran ocell volant. A l'instant, va desaparèixer. Llavors va veure alguna cosa que descendia flotant suaument en l'aire: una hermosa ploma. Era la seva ploma d'àguila! Se'n va adonar de què la ploma havia aparegut immediatament després de què abandonés la recerca i fes les paus amb el Creador. 

Ara el carter és una persona distinta. La gent acudeix a ell cercant saviesa i ell comparteix amb ells tot el que sap. Si bé ara posseeix el poder i el prestigi que tant anhelava, ja no li interessen aquestes coses. Se preocupa pels demés i no per si mateix. Així arriba la saviesa. 

Extret íntegrament de: "Abrir caminos para el cambio" (M. Selekman, 1996)

Què fa un psicòleg?

Si avui dia hi ha una professió sobre la que encara existeix certa disparitat d'opinions respecte al que s'espera d'ella, és la del psicòleg. D'entrada, es pot definir com el professional que promou el benestar mental i emocional de les persones. Per tal d'ajudar a aclarir quines són les seves funcions i què es pot esperar d'aquesta figura, faré una temptativa de repàs a les escoles generals (tot i que no són les úniques) de psicoteràpia i del rol que el psicòleg té en cada una d'elles. 

La concepció clàssica del psicòleg és la del divà: la consulta és un lloc on, relaxadament, s'hi va a contar tot allò que representa una font de patiment per la persona i on el terapeuta es limita a escoltar. Aquest model de teràpia existeix i és encara molt present sobre tot a Amèrica Llatina, però manco a Europa. Es tracta del Psicoanàlisi, el pare del qual és el cèlebre Sigmund Freud. Aquest model presuposa que la solució als problemes de les persones els trobarem indagant en el seu passat, tractant doncs de resoldre experiències passades conflictives o traumàtiques que no pogueren ser resoltes. Per tal d'arribar al punt originari del conflicte, el psicòleg emprarà tot el temps que necessiti per tal d'anar extraient conclusions de les dinàmiques mentals de la persona. Aquestes teràpies solen tenir una durada més bé llarga. Fou l'escola dominant a la primera meitat del segle XX. 

L'altra escola és la Conductista. Al contrari del Psicoanàlisi i amb un caire més experimental, aquesta escola obvia totalment la part "mental", centrant-se en la part conductual, allò observable, que és on hi dirigeix tota la intervenció. Segons els conductistes, la majoria dels problemes humans s'expliquen per la relació entre estímuls i respostes. És cronològicament paral·lela al Psicoanàlisi, eclosionant a la segona meitat del segle XX. El seu màxim exponent fou B.F. Skinner. Gràcies a ella, comença a canviar la concepció clàssica del psicòleg i s'escurça notablement la durada de les teràpies, ja que el psicòleg només intervé en les seqüències d'estímul - resposta, amb diversos graus de complexitat. 

Una altra és l'escola Cognitiva, que es nodreix de la Tª de la Computació. Segons els cognitivistes, qualsevol forma de patiment humà es deu a un processament inadequat de la informació, és a dir, al filtre mental que hom fa servir per interpretar allò que viu i que li passa. Es pot dir que el sorgiment d'aquest model és paral·lel a l'emergència dels ordenadors personals (PC), que servirien com a analogia. Aquest model només treballa amb els pensaments, tractant de detectar quins són els que fan patir a la persona i treballant per canviar-los. Dos dels màxims exponents de la Teràpia Cognitiva són Aaron Beck i Albert Ellis. 

L'altra escola rellevant és la provinent de les Teràpies Breus Sistèmiques. Des d'aquest enfocament, que parteix de vàries teories (Tª dels Sistemes, Tª de la Comunicació i la Cibernètica), les persones no som més que part d'un sistema en el que estam immersos i des del que ens interrelacionam. Aquest sistema pot ser, per exemple, la família, tot i que n'hi pot haver d'altres de significatius. Llavors, segons els teòrics d'aquest model, els problemes poden ser resolts amb brevetat i en el present si es posa la mirada un poc més enllà de la persona com a individu aïllat i es tenen en compte les persones que l'envolten i amb les que té una relació significativa. Aquesta escola neix al Mental Research Institute (MRI), amb figures com Paul Watzlawick o John Weakland com a exponents destacats, entre d'altres. 

Com s'ha vist, cada model té la seva pròpia forma d'entendre els problemes i resoldre'ls, així com les seves tècniques. La majoria de psicòlegs solen enquadrar-se en algun d'ells per a intervenir, tot i que no és infreqüent veure com es serveixen de tècniques de models aliens. Així, no és el mateix rebre una teràpia psicoanalista que breu. 

La meva forma d'entendre els problemes humans s'enquadra dins de les Teràpies Breus Sistèmiques. Em resulta difícil entendre un comportament sense entendre també el context (sistema) en el que es dóna: això m'ajuda a centrar-me en com el problema, originat o no en el passat, afecta en el present, servint-me de diverses estratègies per a la seva resolució. En ocasions, m'ajudo de la teràpia cognitiva per tal de sotmetre a debat creences que resulten perjudicials i que també l'alimenten. Crec també que les persones tenen el potencial suficient per resoldre els problemes amb poca o moderada ajuda: penso fermament que la majoria d'elles amaguen un potencial que per diverses raons no han tengut l'oportunitat de desenvolupar. 

Aquesta posició de lligar-me a un model d'intervenció ben definit, em permet allunyar-me de la figura del psicòleg com a 'conseller'. Penso que quan els psicòlegs donen 'consells' sobre la vida basant-se en idees pròpies, s'estan allunyant dels models teòrics que han de fer de base per a intervenir en els problemes de les persones. Si com a terapeuta hom fa ús de principis personals que creu que són bons, normals o desitjables per la gent, s'adopta un rol de 'referent' que en la meva opinió no resulta aconsellable: el psicòleg no té perquè saber-ne més ni menys de les coses de la vida que qualsevol persona que s'apropa a la consulta per resoldre un problema determinat. 

T.S.

Preocupar-se?

Un dels motius que solen portar a les persones a consulta és el conjunt de símptomes de caire ansiós que apareix com a conseqüència de l'excés de preocupacions. Sense voler entrar en una definició massa tècnica del què és una preocupació, podem dir que són pensaments recurrents sobre esdeveniments que, amb més o manco imminència, tenen certa probabilitat d'ocórrer. Segons els teòrics de les precupacions, tenen una funció determinada en la nostra vida mental: les persones creiem que preocupant-nos, ja estam fent "alguna cosa" per a què allò que ens preocupa no ocorri, o per a què ocorri de la manera en què desitjam.

És probable que, en la mesura idònia, puguin tenir un paper útil en la nostra vida. La paraula ja ho diu: pre-ocupació. Ens predisposen a l'acció i a ocupar-nos d'aquells assumptes que requereixen la nostra atenció. Emperò, la pregunta és: són necessàries? Podem ocupar-nos dels nostres assumptes sense necessitat de tenir aquell fil mental constant que ens fa estar inquiets i incòmodes? La resposta a aquesta pregunta la podem trobar, per exemple, en el quefer de qualsevol dirigent d'una gran multinacional que es passa el dia sencer atenent assumptes de diversa exigència. Seria igualment eficaç, si les preocupacions sobre cada un d'aquests assumptes que té a l'agenda l'invaïssin? Òbviament requerirà una gran planificació, el que no és sinònim de preocupació. Aquí cal diferenciar entre preocupar-se d'alguna cosa, o d'ocupar-s'hi. S'ha comprovat, mitjançant diverses investigacions, que les preocupacions no són útils per l'acció. És a dir, no ens fan més eficaços: som igualment competents per abordar una tasca determinada sense necessitat preocupar-nos-hi.

Un altre aspecte a considerar és el fet de com les preocupacions i les idees futures no ens deixen viure el present, que al cap i a la fi, si es pensa, es l'únic que tenim opció de viure. Ja ens ho ensenyà en John Lennon: "la vida és allò que passa mentre feim altres plans". Aquí pot ser interessant fer-nos aquesta pregunta: volem viure la vida futura o la vida present? No oblidem que el futur no és més que una construcció mental. Així, les preocupacions tenen una característica molt definitòria i tan simple com aquesta: no ens permeten viure en el moment actual. Quan hom es preocupa, sol trobar-se enfocat a un temps diferent del present, desconnectant-lo de la realitat immediata i per tant allunyant-lo - cal insistir - de l'únic que es té opció de viure: l'aquí i l'ara.

Tampoc és estrany observar com solem ser víctimes del nostre propi autoengany: volem pensar que, quan arribem a aquell punt que tant desitjam i pel que tant ens preocupam, les coses seran millors que ara. Valguin com exemples: quan hagi acabat de pagar la hipoteca, quan els meus fills ja siguin un poc més grans, quan em jubili, quan em promocionin a la feina... El drama d'això està en que, quan aquestes coses passen, noves preocupacions apareixen, i es torna iniciar el procés, instaurant nous objectius i il·lusionant-nos de què ara sí, que quan aquestes noves fites ocorrin, definitivament les coses seran millors. Per desgràcia, això no passa. Ja ho diu el proverbi japonès, no sense certa ironia: "val més viatjar carregats d'esperança, que arribar a port".

T.S.

El 'positivisme' de les xarxes socials

Últimament em resulta bastant familiar topar-me, tant en xarxes socials com en altres entorns, ròtuls que adopten diverses formes en la seva superfície però on es comparteix el mateix missatge de fons: el pensa en positiu.

Aquesta és una tendència que ha proliferat - diria que d'una forma massiva - en els darrers anys, especialment arrel de l'emergència i consolidació de les xarxes socials com a una de les principals formes d'interacció entre les persones (valgui dir que ja estaria bé si això no mengés terreny a les interaccions socials reals, però malauradament no és així). Respecte de les xarxes i del seu ús també massiu, cal citar Zygmunt Bauman, un dels sociòlegs més eminents del segle XX i del present XXI. Segons Bauman, les xarxes socials són una 'trampa', sostenint que només serveixen per tancar-se en la 'zona de confort', adormint les capacitats que tenim les persones per relacionar-nos. Tot i això, la majoria de nosaltres ens hi hem sumat, en alguns casos arribant a generar autèntiques addiccions.

Però l'objecte de l'article és un altre: la presència repetida de missatges del tipus "pensa en positiu" que aquestes xarxes contenen (tot i que no només elles, també la societat mediàtica en general). Abans d'entrar en matèria, cal apuntar que el trastorn mental més prevalent del segle XXI és la depressió, arribant a la taxa del 10% de la població en els països desenvolupats. Cal suposar que aquestes cifres estan extretes de les informacions oficials, vull dir: a quina estadística estan recollides totes aquelles persones que experimenten a la seva vida de forma més o menys recurrent estats de tristor, però sense arribar a ser diagnosticades amb un episodi depressiu? Si també es tengués en compte aquesta dada, les cifres probablement serien escandaloses. No és estrany, doncs, veure com a la societat existeix la necessitat de cercar camins que condueixin a estats emocionals positius i al desitjat benestar. Fàrmacs a part, són les les xarxes socials les que aparentment ofereixen, per la via fàcil, aquesta possibilitat, i són un bon termòmetre per calibrar com de necessitada està la població de trobar vies a la tan anhelada felicitat.

Arribats a aquest punt, cal diferenciar entre una actitud optimista a la vida (cosa que resulta desitjable) i la necessitat d'estar sempre bé: si es pensa, això darrer no és més que una creença irracional. D'aquí surt el punt important de la qüestió: intentar pensar en positiu i​/o tractar d'animar-se quan hom no està bé, ajuda a estar millor? Cal reflexionar una mica sobre aquest fet: intentar pensar en positiu quan hom no està bé, pensant que així estarà millor, potser no sigui més més que una il·lusió del pensament i que​ fins i tot​ resulti desaconsellable. Coneixeu algú que hagi deixat de preocupar-se intentant 'pensar en positiu'? O, un altre exemple que s'apropa bastant al que vull explicar: algú s'ha sentit millor, estant trist, després de què un amic - amb la millor intenció - li hagi dit que s'animi, que hi ha moltes coses positives que ara no veu? O tal vegada això l'ha ajudat a entristir-se una mica més per no ser capaç de veure-ho? I algú que per dir-se a si mateix que no val la pena posar-se nerviós, hagi deixat d'estar-hi? Aquí cal dir que les emocions positives solen provenir, sobre tot, de les experiències positives, que són les que realment tenen poder en nosaltres i, molt especialment, quan hem estat nosaltres mateixos les que les hem provocades, és a dir, quan hem tengut percepció de control sobre elles: això augmenta la nostra sensació d'eficàcia i, per tant, de benestar: un missatge en clau positiva al facebook, tot i que tengui la millor de les intencions, potser no reuneixi aquests ingredients.​

Però hi ha un altre factor a considerar en tot això: la por a experimentar estats d'ànim negatius, la forma en què la societat​ mediàtica sistemàticament els rebutja i, per extensió, ens fa rebutjar també a nosaltres​: sembla com si sempre haguéssim d'estar feliços i joiosos.​

L'important aquí és que no ens deixen conviure amb les experiències negatives i tristes de la vida que, si es pensa, són les que més ensenyen i ajuden a créixer si són ben manejades i no s'intenta escapar d'elles de qualsevol forma possible: això darrer sol dur, amb certa probabilitat, a algun problema addiccional de caire més seriós.

L'art de veure les coses d'una altra manera

És tasca habitual dels psicòlegs el fet d'ajudar a canviar l'enfocament que les persones utilitzen per funcionar a la seva vida i per resoldre els seus problemes. De fet, sol ser aquest mateix enfocament el que constitueix la base dels problemes que més tard acabaran portant a consulta. En aquest sentit, cada persona té la seva pròpia i singular manera d'enfocar i, per tant, de construir la realitat.

Aquestes particulars formes d'enfocar la realitat, si es pensa, no són altra cosa que la manera que cada un de nosaltres té per relacionar-se. Aquestes relacions poden anar en tres direccions: cap a nosaltres mateixos, cap a les persones del nostre entorn i cap a la societat (o, en un sentit més ampli, el món). Quants de nosaltres ens hem queixat d'una cosa que no va bé a la societat? I quantes vegades observam aspectes que no ens agraden dels altres? I quan es refereix a nosaltres mateixos, què feim quan hi ha algun aspecte nostre que no acabam d'acceptar? El que sembla clar és que no hi ha formes de relació que per si mateixes siguin patògenes. El que sí resultarà problemàtic serà la seva rigidesa, és a dir, la no possibilitat (o no capacitat) de canviar-les si no ens serveixen o són contraproduents. Dit d'una altra forma, penso o em comporto d'una determinada manera i això no m'ajuda, però no sóc capaç de canviar d'idea o de guió de comportament, ja sigui perquè estic convinçut d'allò que penso o no aconsegueixo fer-ho d'una forma diferent.

Diríem doncs que, de vegades, les persones empram formes rígides i disfuncionals de construir la realitat de nosaltres mateixos, del món i dels altres, essent tasca dels psicòlegs oferir-ne de flexibles i funcionals, a través de la consecució d'un canvi de perspectiva de la situació o d'un reenfocament, per exemple, gràcies al fet de considerar aspectes que abans no s'havien considerat. Vegem-ne un exemple magistral extret, una altra vegada, d'un dels llibres - en la meva opinió - de referència per a l'anàlisi d'aquest fenomen: Cambio, de Paul Watzlawick.

"Es sábado por la tarde y todos los chicos están de vacaciones, excepto Tom Sawyer, que ha sido condenado a enjabelgar treinta yardas de vallas de nueve pies de alto. La vida le parece vacía y la existencia una carga. No es solamente el trabajo aquello que encuentra intolerable, sino especialmente la idea de que todos los chicos que pasen se reirán de él por tener que trabajar. En este sombrío y desesperado momento, refiere Mark Twain, le ilumina una súbita inspiración. Nada menos que una grande y magnífica inspiración.
A los pocos instantes acierta a pasar por allí un chico, aquel ante el cual Tom teme más hacer el ridículo.

-Hola chico, con que trabajando ¿eh?
-¡Cómo! ¿Tú por aquí, Ben? No me había dado cuenta.
-Me voy a nadar. ¿No te gustaría venir? Pero ya veo que tienes que trabajar, ¿no te gustaría? ¡Apuesto a que te gustaría!
Tom contempló un momento al otro chico y le dijo:
-¿A qué llamas trabajar?
-¿Cómo? ¿Es que eso no es trabajo?
Tom reanudó su tarea de enjabelgar y contestó negligentemente:
-Bueno, puede que lo sea y puede que no le sea. Todo lo que sé es que le gusta a Tom Sawyer.
-Vamos, ¿no querrás decir que te gusta esto?
La brocha continuaba moviéndose.
-¿Gustarme? Bueno, no sé por qué no habría de gustarme. ¿Es que un chico tiene ocasión de encalar una valla todos los días?
Esto lanzó nueva luz sobre el asunto. Ben dejó de mordisquear su manzana. Tom hacía oscilar la brocha elegantemente de un lado a otro, dio un paso atrás para observar el efecto, agregó un toque aquí y allá, volvió a observar con ojo crítico el efecto obtenido. Ben observaba cada uno de sus movimientos y se mostraba cada vez más interesado, cada vez más absorto. De repente dijo:
-Oye, Tom, déjame blanquear un poco.

Hace media tarde, la valla tiene tres capas de pintura y Tom está literalmente rebosante de riqueza: un chico tras otro ha repartido con él sus bienes por el privilegio de pintar parte de la valla."

Com s'haurà observat, aquí no s'ha produït cap canvi en un pla de realitat, al manco inicialment. El que sí ha canviat ha estat l'enfocament, passant de ser quelcom aparentment desagradable a una tasca desitjable, inclús divertida. Així, tal com afirmà el filòsof Epictet: "no són les coses les que ens afecten, sinó l'opinió que tenim d'elles".

T.S.