lunes, 5 de septiembre de 2016

Les crisis de la família

Si hi ha una influència que resulta innegable en la vida de qualsevol persona, aquesta és la de la família. Des de que naixem, som part de les relacions que es van creant i consolidant entre els seus membres i, volguem o no, això té una enorme importància en nosaltres a l'hora de créixer i desenvolupar-nos com a persones: tots portam una càrrega genètica que la família ajuda a que s'expressi d'una forma o d'una altra. No en va, alguns estudis apunten a que la nostra forma de ser està determinada al voltant d'un 20% per l'herència genètica i prop d'un 80% per les experiències i aprenentatges, on la família hi té un paper cabdal.

Del concepte família podem trobar variades definicions. Una que resulta completa és la següent: "grup de persones que comparteixen un projecte comú i durador, on hi ha forts sentiments personals de pertenença i s'estableixen relacions emocionalment intenses d'intimitat, reciprocitat i dependència". Així, no es pot negar el caràcter dinàmic que la família té, ja que es pot considerar com un sistema que evoluciona constantment com a conseqüència dels propis requeriments vitals: en efecte, la majoria de les famílies mostren la capacitat d'evolucionar quan ho necessiten. Pot esser, no obstant, que per diverses raons a la família li costi dur a terme aquesta evolució necessària. Si això passa, llavors és molt probable que sobrevenguin les anomenades crisis familiars. Vegem tot seguit què pot produir-les, relacionant-ho amb les diverses etapes de la vida.

​Per dir-ho d'una forma general, de crisis familiars n'hi ha de dos tipus: les esperades (o evolutives) i les inesperades. Aquestes darreres són les que sobrevenen sense haver-ho planificat, com a conseqüència per exemple d'una malaltia o del fet de perdre la feina. Però en aquesta ressenya faré un repàs de les primeres, que són les que tenen a veure amb les diferents etapes del cicle vital.

A grans trets, el cicle vital familiar es pot dividir en les següents etapes: constitució de la parella, ser pares, període intermig, emancipació dels fills i retir de la vida activa. Com és de suposar, els problemes que poden aparèixer en cada una d'elles varien molt. Vegem-los succintament tot seguit.



En constituir-se la parella, sol ocórrer que es necessiten noves regles de funcionament, diferents a les famílies d'origen de cada un dels cònjuges. Cada un ve amb les seves pròpies regles i la nova parella planteja l'exigència d'un projecte comú, cal crear-ne de noves. Sol observar-se amb molta freqüència que encara existeix un lligam molt intens d'algun dels cònjuges amb la seva família d'origen, el que sol crear dificultats i falta de compromís amb el projecte comú. Aquí sol fer-se necessari renegociar les regles amb les famílies d'origen. 

A la fase de ser pares, l'observació de les famílies ens indica que els reptes que es plantegen tenen a veure en tractar de combinar de manera eficaç la parentalitat i la conjugalitat, és a dir, saber ser pares però sense oblidar-se de què també són parella. A més, cal tornar a negociar les regles de relació amb les famílies d'origen. Com a conseqüència d'això, poden aparèixer problemes de pèrdua d'espai com a parella, desvinculació del pare per un excessiu vincle mare - fill o excés d'implicació dels padrins en la vida familiar.

Però una de les crisis familiars que més s'observen a les consultes, són les que tenen a veure amb l'etapa intermitja de la vida, on els fills inicien l'adolescència. El que sovint ocorre en aquesta etapa és que es dóna o bé sobreprotecció cap als fills o bé excessiva desvinculació. Alhora, no és infreqüent observar conflictes de parella o expressió de la insatisfacció dels pares amb el que té a veure amb la seva vida professional.

La següent fase crítica sol ser la de l'emancipació dels fills, també coneguda com la del "niu buit". Poden donar-se severes dificultats dels pares per facilitar la transició cap a la independència dels fills, així com importants reptes que tenen a veure amb la renegociació de les regles de parella una vegada els fills ja no són a casa.

La darrera és la fase del retir de la vida activa, la fase final. És possible que hi hagi pèrdues i per tant processos de dol, a més de què els rols que cadascú ha ocupat al llarg de la seva vida dins la família es poden veure modificats per les cures que les persones majors requereixen com a conseqüència del propi envelliment. Pot ser, en aquest sentit, que sobrevenguin crisis com a conseqüència de la desatenció dels fills o per la sobrecàrrega que l'atenció dels majors suposa.

És clar que cada etapa presenta els seus propis reptes i les seves particulars formes de solució. Existeix, no obstant, el perill de què la crisi no sigui identificada com a tal i, tot i haver-hi membres de la família amb problemes, es percebi la situació com a individual i no com símptoma d'un mal funcionament col·lectiu. Com bé ens assenyala la Teràpia Familiar, cap fenòmen comportamental ni problema humà de naturalesa psicològica pot ser entès de forma aïllada perquè sempre és causa i conseqüència: entendre'l de forma separada a tot el que l'envolta, amb molta probabilitat ens conduïria a conclusions imprecises.

T.S.



No hay comentarios: