jueves, 20 de octubre de 2016

El que feim determina el que creim

              “L’ocasió no s'espera, es crea"
 George Bernard Shaw

Avui dia es parla molt de l'autoestima, i no és estrany trobar-se a les consultes persones que acudeixen amb l'objectiu de millorar-la. Pel que observo, està molt estesa la creença de què l'autoestima és una característica estàtica de les persones, de manera que es té o no es té, com si fos una cosa que ve assignada d'una forma més o manco arbitrària. Però, és així? Reflexionem-hi una mica.

Què és això de l'autoestima? Si volguéssim definir-la, què diríem? Si hom fa una mica de recerca bibliogràfica, trobarà nombroses i variades definicions. De fet, sobre ella s'han publicat més de 7000 articles i 600 llibres, sense mencionar els més de 20000 articles que s'hi relacionen i els 2080 instruments que actualment s'empren per mesurar-la. Pareix clar que no existeix en l'actualitat un acord generalitzat entre els especialistes sobre el què és l'autoestima. Tot i això, si hagués de seleccionar-ne una, seria aquesta, feta per Coppersmith al 1967:

"Per autoestima entenem la valoració que un individu fa sobre si mateix, expressant una actitud d'aprovació o desaprovació. Ens indica la mesura en què l'individu se creu capaç, significatiu, amb èxit i mereixedor. En síntesi, l'autoestima és l'actitud que la persona manté cap a ella mateixa."

Aleshores, trobam que l'autoestima té a veure amb una actitud. I què és el que determina una actitud? Idò la forma en què pensam, la forma en que ens pensam. Hi ha qualque manera, doncs, de canviar allò que pensam de nosaltres mateixos? Com aconseguir canviar l'actitud de desaprovació cap a un/a mateix/a cap a una actitud d'aprovació?

Una premissa de la que sóc ferme defensor és que, si existeix com a tal, l'autoestima pot ser millorada a través de les experiències, amb independència de si són satisfactòries o no. Són aquestes - i res més - les que atorguen creixement personal i sentiment de vàlua en les capacitats d'un/a mateix/a: envers l’èxit, s’experimenta satisfacció, i envers el fracàs, s’obté la recepta per l’èxit.

En aquest sentit, Gregory Bateson, antropòleg que ha tengut una gran influència en el pensament científic de la segona meitat del segle XX, afirmava el següent:

“Les creences que tenim sobre el món determinen allò que feim, i allò que feim determina les creences que tenim sobre el món”.

Són, en efecte, les experiències les úniques que poden canviar la nostra forma de pensar i de pensar-nos: pareix clara la importància del què feim per canviar la forma que tenim d’entendre’ns a nosaltres mateixos i confiar en les nostres capacitats. Perquè la raó no es pot canviar a si mateixa: pensant i pensant només entram en una espiral de preguntes i respostes sense cap direcció clara: es necessiten, cal insistir, experiències. Per posar un exemple: és com un rellotge que funciona malament. El rellotge no es pot arreglar a si mateix, necessita d’un agent extern que ho faci: el rellotge necessita un rellotger per esser canviat, i la raó necessita d’experiències. 



Les experiències del present, per petites que siguin, poden arribar a tenir un impacte gegant en el futur. Canviar de feina, alliberar-se d’una relació tòxica, iniciar uns estudis, etc. Vegi’s, en aquest sentit, les premisses en què es basa la Teoria del Caos: un esdeveniment minúscul a una part del món, en pot provocar un altre de magnituds enormes a l’altra part. Res més prop de la realitat: cada petita decisió que hom pren en el present pot canviar, d’una manera que ni arribam a sospitar, les coses en el futur.

Què cal doncs? Decidir, evolucionar, ser flexible. Estic convençut de que si el camí a la felicitat existeix, és aquest: ser el conductor de la pròpia vida a través de la presa de decisions, per difícils que puguin semblar.

Arribats a aquest punt, pot ser pertinent fer-se la següent pregunta: per què hi ha persones que es queixen de la seva vida, dels altres, del món en general emperò no prenen decisions, per petites que siguin, per canviar-ho? Què fa que tenguin la sensació de què no evolucionen? És falta de capacitat o falta de voluntat? Què passa?

Són nombroses les causes que poden explicar aquests bloquejos que impedeixen evolucionar i que s’expressen en forma de llargues crisis personals, emperò jo en destacaria dues, íntimament relacionades: la por a equivocar-se i la recerca de seguretat. Quan això passa, no és infreqüent trobar tot tipus d’autoengany, en el sentit de què es cerquen pretextos per justificar la manca de presa de decisions. De la por a decidir i dels autoenganys que s’hi associen, m’hi estendré en una altra ressenya.

Per tant, només decidint sobre la vida, farem que canviï, abandonant aquesta incòmoda espera de què siguin els altres o el món qui ho facin per nosaltres. Serà d’aquesta manera quan també canviarà la forma que tenim de veure’ns. Dit d’una altra manera, l’autoestima no es té, s’aconsegueix. Ja ho deia el poeta: “caminante, no hay camino. El camino, se hace al andar...”.

T.S.

No hay comentarios: