Tens sort?

Una teoria molt cèlebre dins del món de la Psicologia és la Teoria de l'Atribució. Aquesta teoria, formulada pel psicòleg Fritz Heider al 1958, ve a dir-nos que, davant les coses que ens passen, les persones cercam explicacions o, dit en el llenguatge de la teoria, cercam atribucions causals. Si una cosa portam malament les persones és el fet de no saber per què les coses passen. Necessitam que el nostre món sigui previsible, explicable. D'aquesta manera, ens hi podem adaptar millor.

Una atribució causal està composada de vàries dimensions:  pot ser interna o externa, estable o inestable, o finalment controlable o incontrolable. Es diu que una atribució és interna quan té a veure amb nosaltres mateixos i externa quan es relaciona amb coses que no tenen a veure amb nosaltres. És estable quan es dóna sempre i inestable quan és puntual. I és controlable quan pensam que hi podem fer qualque cosa i incontrolable quan no. Per exemple, davant el fet d'haver aprovat un examen difícil, el fet de pensar que ha estat gràcies a una bona capacitat intel·lectual junt amb que he estudiat molt és una atribució interna (l'intel·lecte és una característica personal), estable (no canvia amb el temps) i controlable (jo decideixo si estudiar o no). En canvi, si ho explico en base a que he tengut sort, l'atribució seria externa (no té a veure amb mi), inestable (la sort és puntual) i incontrolable (jo no decideixo quan tenir-ne).

Cada persona té el seu propi model d'atribució, o la seva forma predominant d'explicar les coses. N'hi ha que davant d'èxits empren atribucions internes i davant els fracassos externes. En canvi, d'altres tendeixen a explicar els èxits per la bona sort i els fracassos per alguna cosa que té a veure amb ells mateixos. Com de costum, és desitjable una certa flexibilitat a l'hora d'explicar les coses, variant l'estil atribucional segons sigui necessari.

Potser sigui interessant posar la mirada a la sort com a explicació de les coses que ens passen... Així deixo tot seguit una petita però il·lustradora narració. Les preguntes, aquesta vegada, les deixo per a qui llegeixi.

Durant un important torneig de golf, el gran golfista Gary Player es trobà amb que la pilota havia caigut en un banc d'arena. Es requeria un cop especialment difícil. Va assajar el cop mentalment unes quantes vegades i focalitzà en un sol punt tota la seva capacitat de concentració. El pal va fregar lleugera i suaument la pilota. Deixant una estela d'arena, la bolla volà pels aires, quedà suspesa per un instant, va descendir, rebotà dues vegades i es va aturar a mig metre del pin.

Mentre caminava cap al green després del cop, un espectador d'entre la multitud cridà:

"Eh, Gary. Això sí que ha estat un cop de sort!"

Gary Player es va detenir i es girà cap a l'home. '"Suposo que té vostè raó", va dir. "Però, sap? És curiós. Com més practico, millor ho faig, i com millor ho faig, més sort tenc".