Com es formen els problemes entre els pares i els adolescents?

L’etapa de l’adolescència representa un moment de crisi per moltes famílies. De sobte, aquelles regles de funcionament en la relació pares – fill/a que fins ara havien resultat útils i pràctiques, deixen de ser-ho. No és infreqüent observar com molts de pares i mares queden empresonats dins d’aquesta etapa evolutiva de la famíla, en el que s’ha vengut anomenant la crisi de l’adolescència.

Així, ocorre sovint que els pares i mares tenen dificultats per fer front als nous reptes que la filla o el fill els hi presenta. Cal, doncs, replantejar-se la forma de relació amb l’adolescent, tractant d’entendre que comportaments nous o diferents no són, necessàriament, sinònim de problema.

Normalment, els problemes entre pares i fills adolescents segueixen el mateix guió i s’estructuren com segueix:

1) El dubte: un comportament real o presumpte del fill (mentir, fumar, tancar-se a la seva habitació, etc) adquireix una dimensió i una importància insòlites, es parla sovint d'això amb o sense la seva presència. Això acostuma a disparar en els pares una sensació d'alarma, o un dubte respecte a la seva normalitat quant a salut psicològica, o bé, si està en contrast amb idees polítiques, religioses o morals que han estat transmeses, es percep com a perillós, pecaminós o indigne.

2) Reaccions en cadena: s'inicien les recerques sobre el presumpte problema, els interrogatoris, els consells, les proteccions, sovint la consulta amb especialistes. Tots els esforços dels pares tendeixen a combatre o a compensar les febleses del fill (el que per desgràcia confirma al fill la seva feblesa en lloc d'alleujar-la), a corregir o eliminar els comportaments il·lícits, si s'han iniciat, a través de sermons: aquests, usualment, provoquen la fugida, les barricades, els silencis, les bregues, les acusacions recíproques.

3) Cercle viciós: els pares insisteixen en les temptatives que fracassen, recorren a missatges, accions que han funcionat en el passat i estan presents en els seus sistemes educatius. L'adolescent, que encara no posseeix un repertori de respostes originals, es defensa d'aquestes pressions, però d'aquesta forma alimenta pressions posteriors. L'adolescent pot, en aquest punt, intentar tancar-se en si mateix o buscar en l'exterior moviments alternatius, configurant així un escenari de lluita entre dins i fora de la seva casa, entre el vell i el nou. O bé poden emergir formes de psicopatologia. D'aquesta forma, simples dificultats poden estructurar-se com a problemes. En aquesta fase de cerca, més o menys llarga, la posada en acció d'algunes actituds i comportaments pot semblar eficaç i obtenir l'efecte desitjat, tant pel que fa als pares com al fill. Per tant, sembla una solució i, com a tal, s'aplica com a panacea en cada situació problemàtica. Aquesta adopció indiscriminada fa que la solució es converteixi en alguna cosa que agreuja el problema en comptes de resoldre-ho.

4) El problema es converteix en realitat: els problemes es compliquen, les solucions requereixen ajustos més pesats i tortuosos. La repetició rígida dels missatges i l'estil de reacció es converteixen en un mecanisme automàtic i espontani amb la consegüent pèrdua de la consciència de com s'ha iniciat el procés i es crea una posterior rigidesa del model d'interacció patològica.

En aquest punt s'ha construït el model d'interacció familiar en el qual cadascun dels seus membres percep la realitat familiar segons perspectives rígides i disfuncionals. S'arriba a crear així una espècie de cercle viciós que alimenta el problema, estructurat sobre la base de les solucions intentades que no funcionen però que incrementen la persistència del conflicte.

És a dir, les millors intencions que produeixen els pitjors efectes.

Quant de temps has viscut?

"A primera hora del matí, només hi havia lloc per l'esperança a Pamplona: el kazakh Dennis Urubko havia deixat el Camp 3 amb oxígen embotellat en la seva motxilla, un mitjà per mantenir Iñaki unes hores més amb vida. Per davall, en el Camp 2, un metge polonès esperava amb una càmera hiperbàrica i, inclús el rus Sergei Bolotov, afectat d'un edema pulmonar, s'havia negat a descendir fins el Camp Base i havia tornat sobre les seves passes fins arribar al camp 3. Tot per Iñaki".

Aquest és un bocinet de la crònica de les darreres hores d'Iñaki Ochoa de Olza, muntanyer vasc que morí a 7400 metres d'alçada a l'Annapurna, després de patir un edema cerebral durant l'ascens. Un dels alpinistes que tractà de socórrer a Iñaki (sense formar part de la seva expedició) fou Ueli Steck qui, després d'haver baixat al Camp Base, de forma sobrehumana i quasi incomprensible per les seves escasses possibilitats d'èxit, tornà a pujar per ajudar-lo. Ueli ha esdevingut, més tard, en un dels millors i avançats alpinistes de la Història, pel seu estil valent i innovador. Per desgràcia, recentment caigué prop de l'Everest i va perdre la vida.

Més enllà de l'enorme lliçó d'humanitat i solidaritat que l'equip d'alpinistes que intentà rescatar a Ochoa ens donà, convida a la reflexió el fet que, havent assolit la majoria d'ells unes quotes de protagonisme i fama considerables per mor dels seus mèrits i èpiques vàries, segueixin exposant clarament la seva vida en noves expedicions. Això duu a pensar que no és precisament el protagonisme i la fama el que cerquen, sinó una altra cosa: l'amor per, precisament, la vida.

Arriscar la seva vida a cada expedició sembla una cosa d'allò més sensata. Sensatesa de voler viure, d'haver entès de què va això. Algunes persones diuen que els alpinistes són poc menys que pertorbats que exposen innecessària i repetidament la seva vida, i que no els entenen. És curiós: a qui escriu, li semblen dels éssers més lúcids i racionals que he tengut oportunitat d'observar. Cap d'ells s'exposa gratuïtament, deixen poquíssim marge per a la improvisació i analitzen els seus ascensos i descensos quasi al milímetre, a més de què la majoria d'ells mostren una profunditat en les seves reflexions impròpies del que esperaríem d'algú desequilibrat. Senzillament són éssers curiosos i minoritaris que han decidit acceptar la mort i, en conseqüència, viure. Hi ha alguna cosa més sensata que aquesta? 

És cert, no obstant, que amb aquest intens anhel de viure experiències, hi va lligat un cert egoïsme, ja que no són poques les persones del seu voltant que pateixen quan tenen algun accident o moren. Però cal, en relació a això, demanar-se algunes coses: què fa que es sentin lliures i, segurament, plens? Per què la seva vida no és condicionada per relacions personals? Es pot aprendre alguna cosa d'ells?

Altre exemple actual d'això potser sigui Kilian Jornet. El català, atleta solitari que des de ben petit ha estat envoltat de muntanyes, podria haver-se convertit fàciment - si no ho és ja - en el millor corredor de muntanya de la Història, ja que gràcies a la seva condició física i mental, pot acumular tant de palmarès com es proposi. Idò bé, Kilian ha decidit no només córrer: s'alimenta de reptes i experiències, no de fer créixer el seu ego personal. Així, enlloc de fer repetides curses, s'ha iniciat en l'alpinisme intentant aprendre dels millors: un d'ells, el bo d'Ueli Steck. Ha decidit obrir-se a nous camins i, per tant, viure.

Només hi ha l'alpinisme com a forma de viure intensament? Per suposat que no, l'alpinisme només representa una excusa per estar connectat a allò que ens fa estar bé: el present. Hi ha tantes formes d'estar connectat al present com persones podem trobar: cadascú pot saber, si ho cerca, què és allò que el connecta al present i, per tant, a la vida. En aquest sentit, hi ha un conte de Jorge Bucay que ell titulà "El Buscador" que narra l'experiència d'un explorador que arribà a un poble on hi havia un cementiri curiós, ja que la majoria de les làpides no passaven els 10 anys. Consternat, l'explorador hagué de demanar a un habitant del poble per què la gent moria tan jove allà. Per la seva sorpresa, l'habitant contestà: "quan algú mor, és costum nostra obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha disfrutat de viure, on ho té apuntat. Aquest és, per nosaltres, l'únic i el vertader temps viscut".

De què parlam quan parlam d'egoïsme

"L'egoïsme vertaderament intel·ligent consisteix en procurar que els demés estiguin molt bé. Per a què, d'aquesta manera, un mateix estigui un poc millor".

Oscar Wilde

No resulta estrany trobar-se amb alguns casos de persones que són rotulades d'egoïstes amb amb relativa facilitat. De fet, m'atreviria a afirmar que la societat occidental tendeix a l'individualisme en perjudici dels moviments col·lectius, tot i que això no s'ha de confondre amb egoïsme. La paraula egoïsta representa una forma d'adjectivar a les persones que està negativament connotada, àmpliament estesa a la nostra societat i té cert impacte emocional per qui la rep de forma reiterada. Així que anem a desgranar-la una mica i a reflexionar sobre els matisos que l'envolt​en.​

​El primer a comentar és que hem estat educats per sentir-nos culpables cada vegada que portam a terme alguna actuació que resulti avantatjosa per nosaltres mateixos, suposant que aquesta avantatge per nosaltres suposarà un perjudici pels altres, el que no sempre es dóna. Així, en perseguir egoïstament un objectiu que ens hem proposat, sembla que hom ha de sentir-se mala persona ja que, d'acord a les arrels de la cultura moralista occidental, les bones persones són aquelles que són altruïstes.

Però... què és l'altruïsme? Existeix com a concepte diferenciat de l'egoïsme? 

L'altruïsme es defineix com la tendència a procurar el bé de les persones de manera desinteressada, inclús a costa de l'interès propi. Està acceptat que és l'actitud millor i més constructiva des d'un punt de vista social i moral. Emperò: espera alguna cosa, l'altruïsta? 

Estan fora de dubte els beneficis socials que la conducta altruïsta comporta, però si l'analitzem des d'un punt de vista lògic, no sembla més que una forma d'egoïsme, ja que l'altruïsta disfruta donant als altres, però d'aquesta manera també disfruta ell/a. Ben pensat, i d'acord al que defensà fa uns segles el cèlebre creador del panòptic, Jeremy Bentham, el podríem classificar com una forma d'egoïsme saludable. Bentham fou uns dels primers pensadors que sostenia enèrgicament que l'altruïsme no existeix.

Així, pareix necessària la distinció entre el que qualificaríem com a egoïsme sa i egoïsme insà. Segons alguns autors, el comportament socialment més intel·ligent és el que correspon a la primera de les categories, al d'egoïsta saludable, que és aquell que estima que per obtenir els màxims beneficis dels altres, primer dóna per després rebre. A aquest tipus de persones no els hi suposa un gran sacrifici el fet de donar i, si a canvi reben, per elles és benvingut. Aquesta pot parèixer una posició freda i calculada, però res més enfora de la realitat: seria absurd afirmar que no esperam res dels altres, ja que absolutament tots nosaltres tenim depositades expectatives sobre les persones que conformen el nostre ecosistema social. Per tant, donar per rebre no és necessàriament reprobable, més bé seria una forma constructiva d'entrar en interacció amb els altres, ja que ells també podrien fer el mateix i la relació social adoptaria la forma de reciprocitat contínua.

L'altra de les categories és la de l'egoïsme insà. Com cal intuir, és aquell que espera obtenir coses, emperò sense haver fet gaire cap als altres per obtenir-les. Naturalment, les persones que posen en pràctica aquest guió de comportament acaben per comprovar que és necessari donar per rebre, no sense abans decebre's, sovint de forma injusta, dels altres.

Què fa internet amb les nostres ments?

"Durante los últimos años he tenido la sensación incómoda de que alguien, o algo, ha estado trasteando en mi cerebro, rediseñando mi circuito neuronal, reprogramando la memoria (...). No pienso de la forma que solía pensar. Lo siento con mayor fuerza cuando leo. Solía ser muy fácil que me sumergiera en un libro o un artículo largo. Mi mente quedaba atrapada en los recursos de la narrativa o los giros del argumento, y pasaba horas surcando vastas extensiones de prosa. 

Esto ocurre pocas veces hoy. Ahora mi concentración empieza a disiparse después de una página o dos. Pierdo el sosiego y el hilo, empiezo a pensar qué otra cosa hacer. Me siento como si estuviese siempre arrastrando mi cerebro descentrado de vuelta al texto. La lectura profunda que solía venir naturalmente se ha convertido en un esfuerzo."

Aquest és un fragment extret del recomanable llibre Superficiales, escrit per Nicholas Carr al 2010. Valgui dir que Carr és professor de literatura i, tal com confessa a llibre, després de molts anys de consumir contingut a Internet, es mostra incapaç de llegir dues pàgines seguides d'un article sense distreure's: entre d'altres, aquesta és la conseqüència més visible de l'ús continuat de la xarxa.

Internet no només ens aporta material per pensar, també moldeja els processos de pensament. Dit d'una altra manera: ens hem tornat uns consumidors compulsius de contingut de la xarxa i, enlloc de manejar els continguts que llegim amb el nostre pensament, és la pròpia xarxa la que està canviant la forma que tenim de pensar. Algú ha advertit que li costa més mantenir l'atenció en un text?

Pareix clar que l'ús continuat d'Internet ens aboca al que molts ja han denominat la multitasca: botem sense aturar d'un programa a un altre, d'una pàgina d'internet a una altra, mentre parlam per Skype, contestam a un correu electrònic i posam un link a Facebook. És de suposar que aquesta particular i quotidiana forma de funcionar ens allunya de la necessària quietud mental.

Alguns autors ja parlen d'un món distret. La web i la forma en que ens hi movem està, clarament, minvant la nostra capacitat de pensar de manera autònoma. Estam acostumant al nostre cervell a cercar informació ràpida, usar-la ràpid i oblidar-la a la mateixa velocitat: pareix evident que d'ençà que existeix internet, les persones perdem, poc a poc, les capacitats de concentració i contemplació.

Aquesta dispersió mental, però, no només es manifesta a nivell del pensament, sinó que troba la seva extensió a nivell comportamental. En general, l'efecte de la dispersió es manifesta en forma de postergació, és a dir, de falta d'iniciativa envers les coses. Això ocorre perquè ens resulta més fàcil processar elements concrets i de fàcil accés abans que situacions que tenen a veure amb el futur i que impliquen capacitat d'abstracció: acostumam al nostre cervell a la informació ràpida i immediata, no a dedicar llargues estones en pensar sobre aquell assumpte que ens desperta curiositat, és a dir, a esforçar-lo.

Tot això sense comptar els canvis neurològics que se'n deriven: ja hi ha algunes investigacions que apunten que es dóna una alteració en les zones del cervell implicades en les emocions, l'atenció i la presa de decisions. Volguem o no, ens hem tornat addictes a la xarxa. Prova d'això és que diàriament necessitam la nostra dosi de connexió a Facebook, Instagram o qualsevol altra web.

Com seria la nostra vida si retornéssim als vells hàbits, renunciant als mitjans digitals? 

Tens sort?

Una teoria molt cèlebre dins del món de la Psicologia és la Teoria de l'Atribució. Aquesta teoria, formulada pel psicòleg Fritz Heider al 1958, ve a dir-nos que, davant les coses que ens passen, les persones cercam explicacions o, dit en el llenguatge de la teoria, cercam atribucions causals. Si una cosa portam malament les persones és el fet de no saber per què les coses passen. Necessitam que el nostre món sigui previsible, explicable. D'aquesta manera, ens hi podem adaptar millor.

Una atribució causal està composada de vàries dimensions:  pot ser interna o externa, estable o inestable, o finalment controlable o incontrolable. Es diu que una atribució és interna quan té a veure amb nosaltres mateixos i externa quan es relaciona amb coses que no tenen a veure amb nosaltres. És estable quan es dóna sempre i inestable quan és puntual. I és controlable quan pensam que hi podem fer qualque cosa i incontrolable quan no. Per exemple, davant el fet d'haver aprovat un examen difícil, el fet de pensar que ha estat gràcies a una bona capacitat intel·lectual junt amb que he estudiat molt és una atribució interna (l'intel·lecte és una característica personal), estable (no canvia amb el temps) i controlable (jo decideixo si estudiar o no). En canvi, si ho explico en base a que he tengut sort, l'atribució seria externa (no té a veure amb mi), inestable (la sort és puntual) i incontrolable (jo no decideixo quan tenir-ne).

Cada persona té el seu propi model d'atribució, o la seva forma predominant d'explicar les coses. N'hi ha que davant d'èxits empren atribucions internes i davant els fracassos externes. En canvi, d'altres tendeixen a explicar els èxits per la bona sort i els fracassos per alguna cosa que té a veure amb ells mateixos. Com de costum, és desitjable una certa flexibilitat a l'hora d'explicar les coses, variant l'estil atribucional segons sigui necessari.

Potser sigui interessant posar la mirada a la sort com a explicació de les coses que ens passen... Així deixo tot seguit una petita però il·lustradora narració. Les preguntes, aquesta vegada, les deixo per a qui llegeixi.

Durant un important torneig de golf, el gran golfista Gary Player es trobà amb que la pilota havia caigut en un banc d'arena. Es requeria un cop especialment difícil. Va assajar el cop mentalment unes quantes vegades i focalitzà en un sol punt tota la seva capacitat de concentració. El pal va fregar lleugera i suaument la pilota. Deixant una estela d'arena, la bolla volà pels aires, quedà suspesa per un instant, va descendir, rebotà dues vegades i es va aturar a mig metre del pin.

Mentre caminava cap al green després del cop, un espectador d'entre la multitud cridà:

"Eh, Gary. Això sí que ha estat un cop de sort!"

Gary Player es va detenir i es girà cap a l'home. '"Suposo que té vostè raó", va dir. "Però, sap? És curiós. Com més practico, millor ho faig, i com millor ho faig, més sort tenc".

El que feim determina el que creim

              “L’ocasió no s'espera, es crea"
 George Bernard Shaw

Avui dia es parla molt de l'autoestima, i no és estrany trobar-se a les consultes persones que acudeixen amb l'objectiu de millorar-la. Pel que observo, està molt estesa la creença de què l'autoestima és una característica estàtica de les persones, de manera que es té o no es té, com si fos una cosa que ve assignada d'una forma més o manco arbitrària. Però, és així? Reflexionem-hi una mica.

Què és això de l'autoestima? Si volguéssim definir-la, què diríem? Si hom fa una mica de recerca bibliogràfica, trobarà nombroses i variades definicions. De fet, sobre ella s'han publicat més de 7000 articles i 600 llibres, sense mencionar els més de 20000 articles que s'hi relacionen i els 2080 instruments que actualment s'empren per mesurar-la. Pareix clar que no existeix en l'actualitat un acord generalitzat entre els especialistes sobre el què és l'autoestima. Tot i això, si hagués de seleccionar-ne una, seria aquesta, feta per Coppersmith al 1967:

"Per autoestima entenem la valoració que un individu fa sobre si mateix, expressant una actitud d'aprovació o desaprovació. Ens indica la mesura en què l'individu se creu capaç, significatiu, amb èxit i mereixedor. En síntesi, l'autoestima és l'actitud que la persona manté cap a ella mateixa."

Aleshores, trobam que l'autoestima té a veure amb una actitud. I què és el que determina una actitud? Idò la forma en què pensam, la forma en que ens pensam. Hi ha qualque manera, doncs, de canviar allò que pensam de nosaltres mateixos? Com aconseguir canviar l'actitud de desaprovació cap a un/a mateix/a cap a una actitud d'aprovació?

Una premissa de la que sóc ferme defensor és que, si existeix com a tal, l'autoestima pot ser millorada a través de les experiències, amb independència de si són satisfactòries o no. Són aquestes - i res més - les que atorguen creixement personal i sentiment de vàlua en les capacitats d'un/a mateix/a: envers l’èxit, s’experimenta satisfacció, i envers el fracàs, s’obté la recepta per l’èxit.

En aquest sentit, Gregory Bateson, antropòleg que ha tengut una gran influència en el pensament científic de la segona meitat del segle XX, afirmava el següent:

“Les creences que tenim sobre el món determinen allò que feim, i allò que feim determina les creences que tenim sobre el món”.

Són, en efecte, les experiències les úniques que poden canviar la nostra forma de pensar i de pensar-nos: pareix clara la importància del què feim per canviar la forma que tenim d’entendre’ns a nosaltres mateixos i confiar en les nostres capacitats. Perquè la raó no es pot canviar a si mateixa: pensant i pensant només entram en una espiral de preguntes i respostes sense cap direcció clara: es necessiten, cal insistir, experiències. Per posar un exemple: és com un rellotge que funciona malament. El rellotge no es pot arreglar a si mateix, necessita d’un agent extern que ho faci: el rellotge necessita un rellotger per esser canviat, i la raó necessita d’experiències. 

Les experiències del present, per petites que siguin, poden arribar a tenir un impacte gegant en el futur. Canviar de feina, alliberar-se d’una relació tòxica, iniciar uns estudis, etc. Vegi’s, en aquest sentit, les premisses en què es basa la Teoria del Caos: un esdeveniment minúscul a una part del món, en pot provocar un altre de magnituds enormes a l’altra part. Res més prop de la realitat: cada petita decisió que hom pren en el present pot canviar, d’una manera que ni arribam a sospitar, les coses en el futur.

Què cal doncs? Decidir, evolucionar, ser flexible. Estic convençut de que si el camí a la felicitat existeix, és aquest: ser el conductor de la pròpia vida a través de la presa de decisions, per difícils que puguin semblar.

Arribats a aquest punt, pot ser pertinent fer-se la següent pregunta: per què hi ha persones que es queixen de la seva vida, dels altres, del món en general emperò no prenen decisions, per petites que siguin, per canviar-ho? Què fa que tenguin la sensació de què no evolucionen? És falta de capacitat o falta de voluntat? Què passa?

Són nombroses les causes que poden explicar aquests bloquejos que impedeixen evolucionar i que s’expressen en forma de llargues crisis personals, emperò jo en destacaria dues, íntimament relacionades: la por a equivocar-se i la recerca de seguretat. Quan això passa, no és infreqüent trobar tot tipus d’autoengany, en el sentit de què es cerquen pretextos per justificar la manca de presa de decisions. De la por a decidir i dels autoenganys que s’hi associen, m’hi estendré en una altra ressenya.

Per tant, només decidint sobre la vida, farem que canviï, abandonant aquesta incòmoda espera de què siguin els altres o el món qui ho facin per nosaltres. Serà d’aquesta manera quan també canviarà la forma que tenim de veure’ns. Dit d’una altra manera, l’autoestima no es té, s’aconsegueix. Ja ho deia el poeta: “caminante, no hay camino. El camino, se hace al andar...”.

T.S.

Les crisis de la família

Si hi ha una influència que resulta innegable en la vida de qualsevol persona, aquesta és la de la família. Des de que naixem, som part de les relacions que es van creant i consolidant entre els seus membres i, volguem o no, això té una enorme importància en nosaltres a l'hora de créixer i desenvolupar-nos com a persones: tots portam una càrrega genètica que la família ajuda a que s'expressi d'una forma o d'una altra. No en va, alguns estudis apunten a que la nostra forma de ser està determinada al voltant d'un 20% per l'herència genètica i prop d'un 80% per les experiències i aprenentatges, on la família hi té un paper cabdal.

Del concepte família podem trobar variades definicions. Una que resulta completa és la següent: "grup de persones que comparteixen un projecte comú i durador, on hi ha forts sentiments personals de pertenença i s'estableixen relacions emocionalment intenses d'intimitat, reciprocitat i dependència". Així, no es pot negar el caràcter dinàmic que la família té, ja que es pot considerar com un sistema que evoluciona constantment com a conseqüència dels propis requeriments vitals: en efecte, la majoria de les famílies mostren la capacitat d'evolucionar quan ho necessiten. Pot esser, no obstant, que per diverses raons a la família li costi dur a terme aquesta evolució necessària. Si això passa, llavors és molt probable que sobrevenguin les anomenades crisis familiars. Vegem tot seguit què pot produir-les, relacionant-ho amb les diverses etapes de la vida.

​Per dir-ho d'una forma general, de crisis familiars n'hi ha de dos tipus: les esperades (o evolutives) i les inesperades. Aquestes darreres són les que sobrevenen sense haver-ho planificat, com a conseqüència per exemple d'una malaltia o del fet de perdre la feina. Però en aquesta ressenya faré un repàs de les primeres, que són les que tenen a veure amb les diferents etapes del cicle vital.

A grans trets, el cicle vital familiar es pot dividir en les següents etapes: constitució de la parella, ser pares, període intermig, emancipació dels fills i retir de la vida activa. Com és de suposar, els problemes que poden aparèixer en cada una d'elles varien molt. Vegem-los succintament tot seguit.

En constituir-se la parella, sol ocórrer que es necessiten noves regles de funcionament, diferents a les famílies d'origen de cada un dels cònjuges. Cada un ve amb les seves pròpies regles i la nova parella planteja l'exigència d'un projecte comú, cal crear-ne de noves. Sol observar-se amb molta freqüència que encara existeix un lligam molt intens d'algun dels cònjuges amb la seva família d'origen, el que sol crear dificultats i falta de compromís amb el projecte comú. Aquí sol fer-se necessari renegociar les regles amb les famílies d'origen. 

A la fase de ser pares, l'observació de les famílies ens indica que els reptes que es plantegen tenen a veure en tractar de combinar de manera eficaç la parentalitat i la conjugalitat, és a dir, saber ser pares però sense oblidar-se de què també són parella. A més, cal tornar a negociar les regles de relació amb les famílies d'origen. Com a conseqüència d'això, poden aparèixer problemes de pèrdua d'espai com a parella, desvinculació del pare per un excessiu vincle mare - fill o excés d'implicació dels padrins en la vida familiar.

Però una de les crisis familiars que més s'observen a les consultes, són les que tenen a veure amb l'etapa intermitja de la vida, on els fills inicien l'adolescència. El que sovint ocorre en aquesta etapa és que es dóna o bé sobreprotecció cap als fills o bé excessiva desvinculació. Alhora, no és infreqüent observar conflictes de parella o expressió de la insatisfacció dels pares amb el que té a veure amb la seva vida professional.

La següent fase crítica sol ser la de l'emancipació dels fills, també coneguda com la del "niu buit". Poden donar-se severes dificultats dels pares per facilitar la transició cap a la independència dels fills, així com importants reptes que tenen a veure amb la renegociació de les regles de parella una vegada els fills ja no són a casa.

La darrera és la fase del retir de la vida activa, la fase final. És possible que hi hagi pèrdues i per tant processos de dol, a més de què els rols que cadascú ha ocupat al llarg de la seva vida dins la família es poden veure modificats per les cures que les persones majors requereixen com a conseqüència del propi envelliment. Pot ser, en aquest sentit, que sobrevenguin crisis com a conseqüència de la desatenció dels fills o per la sobrecàrrega que l'atenció dels majors suposa.

És clar que cada etapa presenta els seus propis reptes i les seves particulars formes de solució. Existeix, no obstant, el perill de què la crisi no sigui identificada com a tal i, tot i haver-hi membres de la família amb problemes, es percebi la situació com a individual i no com símptoma d'un mal funcionament col·lectiu. Com bé ens assenyala la Teràpia Familiar, cap fenòmen comportamental ni problema humà de naturalesa psicològica pot ser entès de forma aïllada perquè sempre és causa i conseqüència: entendre'l de forma separada a tot el que l'envolta, amb molta probabilitat ens conduïria a conclusions imprecises.

T.S.

La felicitat digital

Pocs discutiran que a aquestes alçades, les xarxes socials són tot un fenomen que ha capgirat la forma que les persones tenim per relacionar-nos, gràcies a la creació de nous espais virtuals on hi ha la possibilitat d'interactuar d'una manera on l'esforç escasseja. Potser sigui interessant, des del punt de vista psicològic, analitzar breument quins són els principals efectes derivats del seu ús.

Sembla clar que els espais virtuals estan, progressivament, substituint els espais reals. La conseqüència immediata d'això és una minva en el desenvolupament dels recursos personals necessaris per garantir una bona adaptació al medi en què vivim. Dit d'una altra forma: vivint al món digital, estam menys preparats pel real: els aprenentatges útils per la vida quotidiana difícilment poden ser assolits des d'entorns on només hi ha la possibilitat de relacionar-se "online". Així, trobam molts joves perfectament entrenats i preparats per relacionar-se de la forma més difícil, inverosímil i extravagant possible via internet, emperò resulten ser incapaços de dirigir dues paraules a un desconegut a un lloc públic. Es pot concloure, doncs, que el fet de passar-se molt temps a xarxes socials i entorns online com a principal forma de relacionar-se, resta capacitats per créixer com a individu a la vida real: no és estrany trobar-se a les consultes adolescents amb aquesta problemàtica.

Emperò no és aquest l'únic efecte de les xarxes. En la meva opinió, la majoria del contingut que s'hi deposita no és del tot representatiu de la vida de les persones. En aquest sentit, pot ser sigui útil recórrer a un concepte en psicologia anomenat desitjabilitat social. Aquest concepte ve a dir-nos que les persones actuam d'acord a allò que volem que els altres vegin. Sembla clar que de desitjabilitat social, les xarxes socials n'estan plenes, actuant a mode d'aparador: vegi's, per exemple, instagram o facebook, les dues xarxes socials per excel·lència que han esdevingut en termòmetres per mesurar com de popular és algú. Quina part de les nostres vides decidim mostrar? A banda de la desitjabilitat, què més fa que només mostrem allò que volem que els demés vegin?

Si hom revisa alguna xarxa social en un dia qualsevol, no serà estrany trobar-la plena d'estampes felices i joioses. A mi m'agrada anomenar a això la felicitat digital. Quantes d'aquestes estampes són realment sinònim d'una felicitat real i quantes només responen a la necessitat d'aprovació i reconeixement dels altres?  Per què les persones compartim informacions públiques que no obstant podrien ser compartides de forma privada? Per què ens agrada sotmetre les nostres publicacions a escrutini públic? 



Potser part de la resposta a aquest interrogant sigui que algunes persones, subtilment, es menteixen a elles mateixes, amb propòsits benèfics. És a dir: necessiten crear realitats artificials o secundàries per tal de fer la seva vida més agradable o desitjable a ulls dels altres, cosa que resulta tranquilitzadora: "si els altres ho diuen, deu ser veritat". No oblidem que tendim a ser i actuar d'acord a com creim que ens veuen, ens agrada sentir-nos desitjats pels altres. Aquí s'observa amb molta freqüència la necessitat de què els altres aprovin una realitat inventada o parcial, convertint-la en real o global. Per exemple: imaginem-nos que sóc a una festa més bé avorrida. Faig una foto divertida i la penjo a les xarxes socials. Resulta que la foto té una gran acollida, amb molta atenció per part dels contactes. Amb el temps, tendiré a pensar que aquell va ser un gran dia i que m'ho vaig passar realment bé: són els demés qui donen significat a les nostres experiències. A això, Paul Watzlawick ho definí com realitat de segon ordre, és a dir, com construim realitats a partir d'opinions. Pareix clar, doncs, que les xarxes socials representen el millor vehicle per convertir una petita mentida en tota una realitat, això sí, basada en un autoengany.

Així, deixo una pregunta per a la reflexió: quanta felicitat real hi ha a les xarxes socials?

El repte d'educar: el llenguatge del dèficit

Un element que té una importància cabdal dins de les famílies és el de la comunicació. La seva observació detallada ens permetrà acostar-nos a la comprensió de les maneres que cadascú té per relacionar-se dins d'ella, que solen tornar estables amb el pas del temps. Com cal suposar, això cobra especial rellevància quan parlam de la forma que els pares tenen de comunicar-se amb els fills.

Així, el que es sol observar és que, amb el temps, aquestes formes de relacionar-se solen tornar reiteratives i repetitives, arribant a constituir el que s'anomenen patrons de relació. I, si juntam aquests patrons que observam entre els membres, podem començar a parlar d'un model de comunicació familiar determinat.

Entenem, doncs, com a model de comunicació familiar la forma general, i més o manco estable, que els membres de la familia empren per relacionar-se entre ells. La comunicació intrafamiliar pot adoptar vàries formes, així que de models de comunicació en trobarem varis. Del que m'interessa parlar en aquesta ressenya és el model de comunicació basat en el dèficit i les seves repercussions, atès que no resulta estrany trobar-los a les consultes.

Dit d'una forma ràpida: quan ens dirigim a algú podem fer-ho basant-nos en les coses bones que decidim veure d'aquella persona, o basant-nos en el què creim que li falta o en els atributs negatius que projectam en ell o ella. Això segon, com és esperable, sol provocar amb el temps un cert deteriorament de la relació. Aquest deteriorament segurament ajuda a que la comunicació segueixi basant-se en allò negatiu, el que incrementa el conflicte, i així successivament. Per tant, és raonable pensar que es tracta d'un model comunicatiu del que cal fugir-ne.

Però què és exactament això del "llenguatge del dèficit"? Harold Goolishian, psicòleg, ho descriu molt bé fent servir la metàfora del forat negre. Diu Goolishian: "el llenguatge del dèficit crea un món de descripcions que només comprèn el que està malament, el que falla, el que està absent o el que és insuficient (...), comparable a un forat negre del que és molt difícil escapar. Al fer servir la metàfora de forat negre, tracto de capturar l'essència d'un sistema de significats les forces dels quals són tan poderoses que és impossible fugir d'ell cap a altres realitats".

Així, amb els nostres fills, tenim elecció: podem comunicar-nos amb ells basant-nos en allò que fan bé o basant-nos en el que fallen o els hi falta. Amb el temps, els resultats d'un estil o un altre seran radicalment diferents: hi ha nombrosos teòrics de la teràpia centrada en les solucions que afirmen que, donant atenció a allò bo que ocorre dins la familia, el que cal esperar és que creixi i de cada vegada ocupi més lloc, desplaçant allò menys desitjable.

En aquest sentit, no s'ha de menysprear en absolut el poder del llenguatge i la forma en què aquest és emprat, ja que té un impacte enorme en la confiança dels fills: alguns psicòlegs estudiosos de la motivació han descobert que un dels factors més importants a l'hora de motivar a les persones és la creença de què realment fan bé allò que se'ls hi ha assignat, amb independència de l'execució real. Hi ha un experiment duit a terme per Jones (1977) que reflecteix bé aquest fenòmen. Aquest investigador va estudiar a dos grups d'adults a qui se'ls hi va encomanar la tasca de resoldre les mateixes deu endevinalles. Quan els subjectes presentaren les seves tasques per ser qualificades, a un grup se'ls hi digué que les havien resolt bé, i a l'altre grup, que l'havia resolt d'una manera "insuficient". Aquells que foren qualificats positivament en la primera ronda, resolgueren molt millor la segona que els membres de l'altre grup. A l'àmbit de l'escola també s'han realitzat estudis similars. En un d'aquests estudis, es demostrà que quan els mestres estaven segurs de què els seus alumnes respondrien bé a un test d'intel·ligència, aquests superaven en 25 punts a altres estudiants amb diferents mestres. De nou, queda clar l'enorme efecte que tenen les expectatives i la manera en què són transmeses. Així, cal no abundar en el llenguatge del dèficit i emprar, com més vegades millor, el llenguatge basat en les fortaleses.

Cal revisar, així, com influeixen les idees preconcebudes que tenim sobre altres persones a l'hora de dirigir-nos a elles, i més si aquestes persones són els nostres fills: tot i que de vegades no ho sembli, els fills donen una importància enorme a allò que els pares diuen sobre ells.

Així doncs, convido al lector, pare o mare, a trobar aquelles fortaleses dels seus fills i filles que poden ser emprats per comunicar-nos amb ells d'una manera constant. Convido, de passada, a avaluar els resultats un temps després d'haver fet servir aquesta profitosa manera de comunicar-se.

T.S.

Com són els ciutadans de la teva ciutat?

​A les persones se'ns pot entendre com un complex organisme que constantment està interactuant amb el seu medi i que, com qualsevol altre organisme, necessita un equilibri intern per sobreviure. Aquest, explicat d'una forma molt breu, és el concepte d'homeostasi, que vol dir que tot organisme viu tendeix a l'estabilitat.

​Així, les persones no en som una excepció. Necessitam estabilitat física i mental, perquè del contrari els problemes invairien les nostres vides. ​Un dels elements de què disposam per mantenir aquest equilibri a les nostres vides, és la forma en què pensam. Dit d'una forma ràpida: necessitam entendre tot el que ens passa, trobar significats que encaixin amb les nostres particulars formes d'entendre el món i les persones perquè, del contrari, el nostre sistema intern es desestabilitza i, de perllongar-se molt en el temps, aquesta falta d'estabilitat pot esdevenir psicològicament lesiva. A aquestes singulars maneres d'entendre tot el que ens passa, les podem definir com creences.

​Tot i que n'hi ha diferents tipus, del que m'interessa parlar és de l'enorme influència que tenen les nostres creences per funcionar a les nostres vides, i de quina manera ens poden portar a formes especialment intenses de patiment que, de fer servir-ne unes altres, no tendrien lloc. De quina manera es creen aquestes formes de construir la realitat? Vegem-ho tot seguit.

Un fenòmen basat en la creença que observo sovint és la necessitat que les persones tenim d'acostar la realitat al que desitjam, és a dir, esforçar-nos en creure una determinada cosa. Tal vegada amb més freqüència de la que seria desitjable, solem representar mentalment el món que ens envolta de la forma més propera als nostres desitjos, necessitats i idees. Valgui com exemple el relat d'un destacat psicòleg del segle XX, Gordon Allport, al 1964. Conta Allport que, després d'acabar la Primera Guerra Mundial, a un hospital austríac per veterans, un pacient mostrava un dolor físic generalitzat i perdia pes d'una manera inexplicable. Els metges no aconseguien emetre un diagnòstic, motiu pel qual varen demanar l'opinió d'un patòleg important, anunciant al pacient que aquest metge seria capaç de diagnosticar el seu mal i de definir la teràpia apropiada. Quan el famós doctor va arribar al llit del malalt, observà atentament aquell home sense tocar-lo en absolut i, finalment, va dir: "moribundus". I el gran patòleg, acompanyat pel sèquit dels seus assistents, se n'anà. Inexplicablement, a partir d'aquell moment el pacient començà a millorar, recuperà el pes i, passades unes setmanes, es curà i fou donat d'alta. Passat un temps, visità al gran patòleg a casa seva per fer-li entrega d'un obsequi i donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida... La sort de no saber llatí!

​Aquest relat obliga a fer-se una pregunta: què és el que curà aquest home?​ De quina manera les creences (fonamentades o no) sobre altres persones tenen influència sobre nosaltres?

​Sol ocórrer també que hi ha ocasions en que els fets que observam no encaixen amb el nostre sistema de creences, és a dir, amb la nostra forma de pensar. Aquí solen observar-se dues grans tendències: ​hi ha els que es qüestionen el perquè d'allò que no encaixa, el que implica desestabilitzar el sistema. Si d'aquest procés de qüestionament s'arriba a una nova creença diferent a la inicial, es pot afirmar que s'ha donat un nou aprenentatge. Pel contrari, l'altra tendència que s'observa sovint és tractar d'acomodar els fets a les creences, de forma que romanguin inalterables, i per tant, evitant desestabilitzar el sistema psicològic. Com el lector haurà intuït, això implica enganar-se a si mateix: quantes persones hi ha de les que es pot afirmar que hi ha alguna cosa que no volen veure o entendre?

​Una prova d'aquesta tendència que les persones tenim per enganar-nos a nosaltres mateixos la demostrà Alex Bavelais a l'Universitat d'Stanford. Aquest investigador col·locava a una persona davant una sèrie de parelles de números sense cap relació entre ells, però els hi demanava si veia alguna relació. Moltes persones creien descobrir relació entre els números després de repetides presentacions, però la realitat era que no n'hi havia​. Inclús a algunes, quan després se les informava de la inexistència de la relació, seguien afirmant que elles n'hi havien vist.

​Queda clar, doncs, que veim el que volem veure. Seleccionam aquells aspectes de la realitat que més encaixen amb les creences que tenim arrelades dins nosaltres per no entrar constantment en crisi i desestabilitzar-nos, tot i que de vegades sigui aconsellable el contrari. D'això n'és profundament il·lustrador aquest con​te:

"Hi ha una història antiga que conta que hi havia un savi que acollia a la porta de la ciutat a tot viatger que entrava. Un dia arribà un home, que li demanà: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? I el savi li preguntà: tu com creus que són? L'home li respongué: esper que no siguin com les de la ciutat de la que venc, que eren egoïstes i dolents. El savi li respon dient: també aquí trobaràs ciutadans egoïstes i dolents. Al dia següent, arribà un home que li demanà al savi: com són els ciutadans d'aquesta ciutat? El savi respongué demanant: com creus que són? Imagino que són persones bones i hospitalàries, digué l'home. El savi respongué: també aquí són bones persones i hospitalàries."

Com són els ciutadans de la teva ciutat? 

T.S.